Manuel Pérez Saldanya - Del llatí al català (2ª Edició)

(1) plango vs . planye(t)

Aquesta motivació fonològica, tanmateix, desapareix –es fa opaca– en el moment que intervé una altra regla fonològica com és la caiguda de vocals àtones finals diferents de /a/:

(2) plango > planc

planye > plany

Efectivament, en aquest moment la variació del radical ja no depèn del context fònic de cada forma sinó de la categoria morfosintàctica: totes dues persones presenten desinència zero però es diferencien pel fet que la primera persona té un al·lomorf acabat en nasal velar i la tercera un al·lomorf acabat en nasal palatal.

El canvi morfològic per naturalesa és l’analogia. A grans trets, l’analogia es pot definir com la tendència a modificar determinades formes d’un paradigma a partir del model d’una o unes altres formes. Com s’ha apuntat al començament d’aquest capítol, l’analogia assolí un paper explicatiu ben important en els estudis de gramàtica històrica desenvolupats pels neogramàtics. L’analogia, concretament, era concebuda com un dels motors del canvi lingüístic i es justificava a partir de condicionaments psicològics (la capacitat humana de percebre semblances i d’establir-ne de noves). L’analogia, d’altra banda, apareixia definida per oposició a l’altre gran motor del canvi lingüístic: les lleis fonètiques regulars. Efectivament, les lleis fonètiques, que actuen de manera regular i sense excepcions lèxiques, introdueixen tota una sèrie de variants al·lomòrfiques i formes opaques que desdibuixen una bona part de les regularitats paradigmàtiques; l’analogia, per contra, permet justificar determinades excepcions lèxiques de les lleis fonètiques i introdueix un cert grau de regularitat en els paradigmes. 5

Malgrat aquesta concepció del canvi lingüístic, en els estudis realitzats pels neogramàtics, o concebuts a partir dels principis neogramàtics, s’insisteix molt més a delimitar els elements que funcionen com a base de l’analogia i justifiquen l’extensió d’una forma que no les causes que provoquen el canvi. En aquest sentit, és important assenyalar que devem als neogramàtics la formalització del mecanisme que explica una bona part dels canvis analògics. Es tracta, concretament, de la delimitació del canvi analògic a partir de relacions proporcionals del tipus:

(3) A : B = A’ : X

En aquesta proporció, els elements A i B s’identifiquen amb la base de l’analogia (els mots a partir dels quals es produeix l’extensió d’una forma); la incògnita X, per altra part, s’identifica amb el mot que, sotmès al canvi analògic, assolirà la forma B’. Aquestes relacions proporcionals poden exemplificar-se fàcilment a partir del canvi provocat en la primera persona del present d’indicatiu del verb deure . Etimològicament, aquesta persona presenta el resultat deig (< DEBEŌ), perfectament documentable en els textos medievals. Aquest resultat etimològic, tanmateix, fou desplaçat per la forma analògica dec a partir de relacions proporcionals del tipus:

(4) diu : dic = deu : x

Això és, diu és a dic el que deu és a dec . Òbviament, el fet que el canvi analògic es pugui delimitar d’aquesta manera no el converteix en una operació matemàtica. Es tracta, simplement, d’una forma clara i senzilla d’explicitar la manera com actuen possiblement els parlants a l’hora de generalitzar una determinada forma. Aquesta concepció proporcional de l’analogia planteja, tanmateix, diversos problemes. El més evident té a veure amb el fet que el canvi sovint està induït per més d’un element i no resulta fàcil delimitar quin és el que es comporta com a model. Tornem a l’exemple del verb deure . En aquest cas, hi ha diferents verbs que tenen, etimològicament, una consonant velar en la primera persona del present d’indicatiu i una semivocal velar en la tercera, i que, consegüentment, podrien haver participat en el procés:

(5) diu : dic, duu : duc, cou : coc, trau : trac

Per fer més restrictiva la possible base de l’analogia, normalment s’accepta que el canvi analògic requereix una certa semblança semàntica i fonètica (anomenada focus de l’analogia ) entre els elements de la proporció. Partint d’aquesta idea, es podria postular que el canvi de deig a dec està induït per la forma dic , ja que en tots dos casos es tracta de verbs que presenten un radical amb la consonant d i amb una vocal palatal. El fet d’establir el focus de l’analogia no resol totalment el problema, puix que no explica per què els canvis analògics no es produeixen entre determinats termes relacionats formalment i semànticament. La relació formal i semàntica és una condició necessària però no suficient del canvi. Un exemple d’aquesta situació citat amb freqüència és el de la proporció de mots anglesos de (6).

(6) ear : hear = eye : x

A partir d’aquesta proporció, on els termes presenten una clara proximitat formal i semàntica, no és possible crear analògicament la forma * heye . L’analogia, doncs, requereix que entre els mots relacionats també s’estableixin determinades condicions estructurals i gramaticals.

Segurament, l’intent més important de delimitar l’analogia des d’una posició estrictament teòrica va ser el realitzat per Jerzy Kurylowicz. El lingüista polonès assumeix en general la concepció proporcional de l’analogia però estableix tota una sèrie de restriccions gramaticals i estructurals que permeten preveure la manera o l’itinerari que segueixen la majoria de canvis analògics. Per a Kuryłowicz (1949, entre d’altres), concretament, l’analogia no es pot produir entre qualssevol parells de termes; perquè sigui viable, cal que aquests termes mantinguin algun tipus de relació gramatical. Més encara, l’analogia es pot produir entre categories gramaticals i no únicament entre mots. Tornant a l’exemple de la velarització que estem comentant, l’analogia s’estableix entre les terceres persones (amb semivocal) i les primeres (amb consonant velar).

Dins d’aquesta concepció general d’establir fortes restriccions al canvi analògic i de postular les condicions estructurals en què es produeix, Kurylowicz delimita sis lleis o tendències generals del canvi. Tot seguit repassarem a grans trets aquelles que poden tenir un major interès per a l’estudi de la morfologia verbal. La més important de les lleis és, sens dubte, la segona, on es delimita la relació que ha d’existir entre els dos termes de cada costat de la proporció. Aquesta llei, concretament, estableix que l’analogia ha de seguir una clara direccionalitat, per tal com ha de relacionar formes bàsiques amb formes derivades o fundades. Dit amb unes altres paraules, perquè sigui admissible la proporció A : B = A’ : X, cal que hi hagi una relació de fundació del tipus A → B. En general, es pot considerar que les formes bàsiques són les més simples i les menys predictibles formalment, enfront de les derivades que són més complexes i tenen una forma fàcilment predictible a partir de les anteriors. Tornant a l’exemple que estem analitzant, les formes de tercera persona són les més bàsiques, puix estan mancades de marca flexiva i tenen una forma més irregular ( deu , mol , pren ); les formes de primera persona, per contra, són més complexes i, en aquest cas, es construeixen afegint la consonant velar a la forma de tercera persona, a vegades amb alguns canvis en el segment final ( dec , molc , prenc ).