Manuel Pérez Saldanya - Del llatí al català (2ª Edició)

La resta de lleis, amb excepció de la darrera, remeten a aspectes més puntuals del canvi analògic. La primera llei fa referència a la tendència a substituir els marcadors simples per marcadors dobles, fet que pot ser exemplificat amb la forma vares cantar , que en alguns parlars s’utilitza en lloc de vas cantar . En aquest cas, el valor de pretèrit apareix marcat tant per la perífrasi amb l’auxiliar anar més infinitiu com per l’afix -re- . La cinquena llei, d’altra banda, remet a l’existència de distincions més importants que d’altres i al fet que a vegades la llengua abandona distincions més marginals per tal de recuperar distincions centrals. En català medieval, per exemple, la forma cantam tenia el valor de present d’indicatiu i de pretèrit perfet (CANTĀMUS i CANTĀVIMUS > cantam ). La quarta persona del pretèrit, però, es reconstruí analògicament a partir de la sisena persona (CANTĀVĒRUNT > cantaren i per analogia cantam >> cantàrem ), malgrat que aquest canvi provocava una nova homofonia ara amb el condicional en -ra procedent de l’antic plusquamperfet d’indicatiu (CANTĀVERĀMUS > cantàrem ). La distinció temporal entre el present i el passat ha prevalgut sobre la distinció modal existent entre l’indicatiu i el condicional (imperfet de subjuntiu després en valencià).

La darrera llei, la sisena, és més una declaració de limitacions que no pas una llei pròpiament dita, puix que indica que els canvis analògics han de seguir necessàriament les direccions assenyalades per les cinc lleis prèvies però constata que no és possible saber amb certesa quan es produirà el canvi: «il en est comme de l’eau de pluie qui doit prendre un chemin prevu… une fois qu’il pleut », assenyala metafòricament Kurylowicz (1949: 37). 6

Un altre pas important dins el panorama d’interpretació teòrica de l’analogia correspon als intents generativistes de donar compte dels factors psicolingüístics que intervenen en els canvis analògics, molt especialment en les etapes d’adquisició de les llengües (Kiparsky, 1978). Dins la lingüística catalana, aquesta perspectiva psicolingüística ha estat adoptada per Wheeler en diferents treballs sobre la morfologia verbal dels dialectes catalans (Wheeler, 1984, 1985 i 1986). D’acord amb Wheeler, els canvis analògics es justifiquen per la necessitat d’alleujar algun dels problemes psicològics o psicolingüístics que els paradigmes flexius plantegen al parlant de l’idioma. Aquestes dificultats es poden classificar en tres grups a partir de l’escissió del subjecte en tres papers diferents: el subjecte parlant, l’oient i l’aprenent de l’idioma. A cadascun d’aquests subjectes, o a cadascuna d’aquestes facetes del subjecte, se li plantegen uns problemes diferents, cosa que permet justificar per què a vegades un canvi analògic alleuja una dificultat psicolingüística però n’agreuja una altra que correspon a un altre aspecte de la comunicació.

Per al subjecte en tant que parlant, la dificultat més greu té a veure amb l’al·lomorfisme, ja que l’obliga a triar formes equivalents en l’expressió d’un concepte. L’analogia, per tant, es justificarà en alguns casos a partir de la conveniència d’evitar la variació al·lomòrfica. Retornant a l’exemple de la velarització, en català medieval hi havia tota una sèrie de verbs provinents de la tercera conjugació llatina que tenien una forma acabada en consonant palatal o sibilant en la primera persona del present d’indicatiu: deig , vall , plaç . Aquestes formes han estat substituïdes en el català modern per unes altres que presenten regularment una consonant velar: dec , valc i plac . Per al subjecte en tant que oient, la dificultat més important té a veure amb l’ambigüitat i el sincretisme, problemes que sovint tractarà d’evitar mitjançant canvis analògics. En català medieval, el sincretisme existent entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu en formes com ara mou , creu o mol , s’evita atorgant una forma velar a la primera persona: moc/mou , crec/creu , molc/mol . Finalment, per al subjecte en tant que aprenent de l’idioma, a més de les dificultats que té com a parlant per expressar-se i com a oient per comprendre allò que li diuen, se li planteja el problema d’aprendre una classificació purament arbitrària dels paradigmes que regeix la flexió correcta. A causa d’això, qualsevol ambigüitat en l’expressió de les categories morfosintàctiques pot induir a error; error que consistirà a realitzar generalitzacions abusives i a introduir les formes pròpies d’una determinada classe morfològica en una altra classe. La velarització, típica d’un grup de verbs amb vocal temàtica e , s’ha estès en el valencià col·loquial als verbs amb vocal temàtica i originant formes de primera persona com ara dorc o muic . De manera molt més esporàdica, la velarització afecta en alguns parlars valencians fins i tot els verbs de la primera conjugació originant formes com ara càntec .

Com assenyala Wheeler, la tendència a evitar o reduir la sinonímia, l’ambigüitat o l’arbitrarietat, pot provocar una innovació analògica en la parla de qualsevol individu, però resulta especialment efectiva en la parla de l’aprenent de l’idioma, això és, en la parla infantil. La majoria d’aquests canvis són corregits i esborrats; n’hi ha alguns, però, que arriben a consolidar-se i a integrar-se en el sistema gramatical d’una llengua.

Els estudis basats en les dificultats psicolingüístiques dels parlants d’un idioma comporten un important avanç en la delimitació teòrica de l’analogia, puix que tracten d’establir les causes concretes que justifiquen el canvi. Aquesta perspectiva estrictament psicolingüista planteja, però, dues mancances: d’una banda, el fet que no té en compte que determinats canvis estan condicionats per les peculiaritats tipològiques de cada llengua; d’una altra, el fet que no permet delimitar clarament quins problemes resulten més greus i quins prevalen quan es produeix un conflicte entre la conveniència d’evitar un problema i la d’agreujar-ne un altre.

Els intents més importants d’encarar els problemes esmentats suara han estat realitzats des dels plantejaments teòrics de l’anomenada Morfologia Natural. Entre els treballs més destacats realitzats des d’aquests pressupòsits es poden citar els de Dressler (1987), Mayerthaler (1987) o Wurzel (1989), i, pel que fa al català, els de Wheeler (1993 a , 1993 b i 1995). La Morfologia Natural parteix dels conceptes funcionals i de la teoria del marcatge de l’Escola de Praga i, a grans trets, té com a objectiu explicar les tendències universals en l’estructuració interna dels mots, els processos de formació de mots i els canvis analògics a partir de principis cognitius generals, anomenats principis de naturalitat. Centrant-nos en l’analogia, el pressupòsit bàsic es basa en la idea que els paradigmes tendeixen a evitar situacions marcades i a optimitzar-ne l’estructura. Els principis d’optimització morfològica es classifiquen en dos grans grups segons que facin referència a tendències dependents de cada sistema lingüístic o a tendències independents dels sistemes lingüístics. Pel que fa a aquestes darreres, cal diferenciar els principis que remeten a l’anomenat universal de Humboldt i el que remet al marcatge de les categories morfosintàctiques. Els principis relacionats amb l’universal de Humboldt ja han estat comentats en l’epígraf anterior. Concretament, es tracta de principis que fan referència a la tendència general a establir una relació biunívoca entre la forma i la funció de les unitats lingüístiques. Tenint en compte la doble direccionalitat d’aquesta relació, es poden diferenciar dos subprincipis, el de transparència i el d’uniformitat: