Manuel Pérez Saldanya - Del llatí al català (2ª Edició)

(24) a. AUDĪRE > oir

b. DORMĪRE > dormir

c. SENTĪRE > sentir

d. VENĪRE > venir

e. *MENTĪRE ( cl . MENTĪRI) > mentir

Entre els verbs que adoptaren analògicament aquesta conjugació, ja ens hem referit en l’epígraf anterior al canvi experimentat pels infinitius en -rre . Deixant de banda aquestes formes, cal citar també els verbs de les conjugacions segona i tercera B llatines, que segurament assumiren la forma de la quarta conjugació pel fet que en el llatí tardà totes tres classes tenien una iod en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu (cfr § 2.2). El canvi de la segona a la quarta es pot exemplificar amb tota una sèrie de verbs que prengueren la forma incoativa (cfr. § 6.4.2), però també amb alguns verbs pertanyents a la conjugació pura. El canvi es produí ja en llatí tardà en casos com ara lluir (de *LUCIRE pel clàssic LUCĒRE) i omplir (de *UMPLĪRE pel clàssic IMPLĒRE). Més tardans són els infinitius tenir i remanir , ja que les formes etimològiques tener (< TENĒRE) i romaner (< REMANĒRE) encara es documenten a la primeria del segle XIV (i una mica més tard en textos rossellonesos). L’infinitiu romanir tingué una vida bastant efímera, puix que alternà amb romandre en textos del XIV però després fou desplaçat per aquest.

Quant als verbs de la tercera B, ja ens hem referit més amunt al fet que en nord-oriental s’han mantingut dins de la tercera conjugació verbs que en català general han adoptat analògicament les formes de la quarta: p. ex. fugir i collir , pels antics fúger i cúller . El canvi conjugacional –i l’existència posterior dels geosinònims– es degué produir en català primitiu (potser en algun cas en llatí tardà) i, sens dubte, es veié afavorit per dos factors: per la tendència al tancament de les vocals precedides de consonant palatal, i per la tendència a associar a la quarta conjugació els verbs que tenien vocals altes en les formes rizotòniques del sistema de present: p. ex. cull , fuig , llig , etc. (cfr. 5.2.1). 21

Els verbs venir i tenir tenen unes fortes peculiaritats dins la conjugació catalana, puix que en unes formes adopten la vocal temàtica de la tercera conjugació (p. ex. tingué , tingués , etc.) però en d’altres la de la quarta conjugació (p. ex. tenir , tenim , etc.). La vinculació parcial d’aquests verbs a la tercera conjugació explica, sens dubte, l’aparició dels infinitius forts vindre i tindre , formats de manera regressiva a partir del futur i el condicional:

(25) a. vindré/vindria → (venir >>) vindre

b. tindré/tindria → (tenir >>) tindre

Aquestes formes analògiques són predominants en el nord-occidental i en el valencià, i no són totalment desconegudes en la resta del domini amb l’excepció del baleàric (Segarra, 1985: 135).

Els canvis conjugacionals ocorreguts des del llatí al català primitiu i des del català primitiu al modern estan condicionats per dos tipus de factors: d’una banda, per la major o menor productivitat i regularitat de cadascun dels models conjugacionals; de l’altra, per l’evolució fonètica regular i pels canvis analògics. La primera conjugació era la més productiva i regular en llatí i ha mantingut en català aquestes dues propietats, de manera que s’ha convertit en la conjugació catalana –i romànica– per excel·lència. La quarta, que en llatí era poc nombrosa, s’incrementà amb alguns verbs que procedien d’altres conjugacions (bàsicament de les conjugacions segona i tercera B) i ha mantingut una important vitalitat gràcies al submodel dels verbs incoatius.

La situació de les conjugacions segona i tercera resulta bastant més complexa. Totes dues conjugacions tendiren a igualar les formes del tema de present a causa de factors fonològics i morfològics, com ara la pèrdua de valor fonològic de la quantitat vocàlica i l’obertura d’un grau de les vocals breus (que igualà la vocal temàtica I de la tercera conjugació amb la vocal temàtica E de la segona: I i E > e ) i la regularització analògica de l’accent en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu dels verbs de la tercera conjugació. Aquesta igualació de les formes del tema de present provocà que també l’infinitiu tendís a igualar-se. En unes llengües romàniques (castellà i portuguès) s’imposà el model de la segona conjugació, on l’infinitiu tenia forma arizotònica i era congruent amb les conjugacions primera i quarta. En català i en la majoria de llengües romàniques, per contra, prevalgué el model rizotònic de la tercera conjugació, el model que comptava amb un major nombre de verbs. En català, així, aquesta conjugació no ha deixat d’incorporar nous verbs de la segona conjugació des d’època preliterària. Aquest fet es pot comprovar en el quadre de (26), on la cursiva assenyala que es tracta d’una forma analògica.

En alguns casos el canvi es produí en el català preliterari, en d’altres en el català de la fi de l’edat mitjana i en d’altres encara en el català modern. Producte d’aquest dilatat procés, els infinitius arizotònics de la segona conjugació han quedat reduïts en l’actualitat a uns quants verbs auxiliars o semiauxiliars ( haver , voler , poder , saber , soler i valer ).

1. Per exemple, la classificació de Varró, basada en la segona persona del present d’indicatiu.

2. Per exemple, la classificació Meyer-Lübke (1900: §§ 124-127).

3. Cfr. Ernout (1953: § 171) i Lloyd (1993: 160-161).

4. Com es pot constatar en aquests paradigmes, les vocals temàtiques llargues de totes les conjugacions excepte les de la tercera, i la vocal del subjuntiu en totes les conjugacions, es converteixen en breus en alguns contextos a causa de factors fonològics. Concretament, el fet que les vocals llargues s’abreugen quan formen hiat amb una altra vocal (p. ex. valēmus però valeō , dormīmus però dormiō ) o quan la síl·laba conté una consonant o un grup de consonants diferents de s en la coda (p. ex. valēs però valet i valent ).

5. També és productiva la classe de verbs incoatius inclosos en la conjugació de verbs amb vocal temàtica i . A aquesta classe de creació romànica ens referirem en el capítol sisè.

6. Tot i amb això, les formes fortes originàries s’han mantingut en romanès (amb l’excepció del romanès de Macedònia i Ístria) i en alguns dialectes llombards. De manera molt excepcional, d’altra banda, reapareixen formes fortes en diferents llengües romàniques en alguns verbs molt freqüents i d’una importància excepcional. El cas més estès és el de FACITIS (català antic faits , occità antic faitz o faites , castellà antic feches , engadinès fais ); molta menys extensió tenen FACIMUS (francès antic faimes , engadinès fain ), dĪCITIS (francès dites ) i TRAHITIS (sols documentada en francès antic). Sobre aquest tema, vegeu Lausberg (1962: § 878) i Coromines (1971: 270-271).

7. Aquestes consonants, com s’ha indicat, es relaxaren i caigueren posteriorment. Generalment s’assumeix que la velar - ce experimentà un procés d’avançament i d’afebliment fins que confluí amb el derivat de - d- en el so fricatiu interdental [D], que apareix representat com a en textos primitius i com a a partir del XIII. Aquest procés seguiria, doncs, l’evolució següent: -ke > dZ > dz > D. Amb posterioritat, aquest so encara es relaxà més en posició d’obertura de síl·laba tònica i acabà perdent-se, tot i que en algun cas pogué canviar a [z] (cfr. Coromines, 1971: 210; Rasico, 1982: 135-144).