Manuel Pérez Saldanya - Del llatí al català (2ª Edició)

En els epígrafs que segueixen ens centrarem en les causes fonètiques que justifiquen les diverses variacions al·lomòrfiques existents en català medieval. Concretament, es distingiran els següents tipus de variacions: (a) les al·lomorfies provocades per l’efecte de la iod en la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu de diversos verbs de les conjugacions segona, tercera B i, en menor mesura, quarta (§ 3.3); (b) les al·lomorfies que presenten en les mateixes categories morfosintàctiques alguns verbs de la tercera conjugació A i de la conjugació incoativa a causa de l’evolució de la consonant velar (§ 3.4); (c) les al·lomorfies d’alguns verbs de la segona i la tercera conjugació resultants de l’evolució de les consonants -D- i -C e(§ 3.5); (d) les al·lomorfies d’alguns verbs de la segona i la tercera conjugació amb consonant labial sonora (§ 3.6), i (e) les peculiaritats formals dels verbs haver , fer i anar (§ 3.7) i del verb ésser (§ 3.8).

Com ja s’ha indicat més amunt (cfr. § 2.1), els verbs llatins de les conjugacions tercera B i quarta presentaven un hiat entre la vocal temàtica i i la vocal de la desinència flexiva en la primera i la sisena persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:

(6) a. IIIB cap -io, -iunt; -iam, -ias, -iat, -iamus, -iatis, -iant

b. IV: dorm -io, -iunt; -iam, -ias, -iat, -iamus, -iatis, -iant

La tendència, molt generalitzada, a evitar el hiat justifica que ja en època bastant primerenca la vocal i es convertís en semivocal palatal, això és, en el segment conegut entre els llatinistes i romanistes amb el nom hebreu de iod . Tot seguit, també adoptaren aquesta evolució els verbs de la segona conjugació que tenien igualment un hiat entre la vocal temàtica e i la vocal de la desinència en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu: 2

(7) II: val -eo; -eam, -eas, -eat, -eamus, -eatis, -eant

Totes tres classes de verbs presentaven una distribució semblant de la iod amb l’excepció de la sisena persona del present d’indicatiu, que tenia la semivocal en els verbs de les conjugacions tercera B i quarta però no en els de la segona. Aquesta diferència i la tendència a unificar les formes explica que la iod d’origen flexiu acabés perdent-se en la sisena persona del present d’indicatiu de les conjugacions tercera B i quarta.

L’aparició de la iod en unes determinades formes del tema de present però no en altres justifica una bona part de les al·lomorfies dels verbs de les conjugacions diferents de la primera: les formes que no tenien iod mantingueren el radical regular –amb les modificacions fonètiques regulars que pogués experimentar; les formes amb iod, per contra, es veieren sotmeses sovint a evolucions diferents per tal d’evitar les obertures complexes formades per la consonant final del radical i la iod flexiva. La modificació més general, i la que ara ens interessa, consistí en l’assibilació o la palatalització de la consonant final del radical: p. ex. DEBEŌ > deig . 3

A causa d’aquest canvi, els verbs amb un radical acabat en les consonants /k, b, d, l, n, s/ adoptaren un al·lomorf amb consonant palatal o sibilant en aquelles formes que tenien iod. 4Molts d’aquests al·lomorfs, tanmateix, foren substituïts per formes analògiques acabades en consonant velar en un procés que, en algun cas, ja s’inicia en el català preliterari. A aquest procés de velarització analògica ens referirem en el capítol següent. Ara, però, convé que ens centrem en les formes etimològiques producte de l’evolució fonètica regular.

En aquells casos en què el radical verbal acabava en una oclusiva velar sorda, el grup format per la consonant oclusiva i la semivocal palatal provocà el procés d’assibilació següent:

(8) -kj> k j> t∫ > ts > s 5

Heus aquí la primera persona del present d’indicatiu i de subjuntiu de dos verbs que experimentaren aquesta evolució:

(9) a. FACIO > faç, FACIAM > faça

b. PLACEŌ > plaç, PLACEAM > plaça

Una evolució fonètica diferent presenten els verbs amb radical acabat en b i en d . Aquestes consonants es realitzaven amb escassa tensió articulatòria, cosa que provocà la total assimilació a la iod en un procés d’elevació que es pot esquematitzar com segueix:

(10) a. -bj- > d: > d >

b. -dj- > d: > d >

Aquests resultats es poden constatar en les formes de (11), on tornem a exemplificar amb la primera persona del present d’indicatiu i de subjuntiu.

(11) a. DEBĒŌ > deig, DĒBEAM > deja

b. HABEŌ > haig ( però he), HABEAM > haja

c. *VADEŌ > vaig, *VADEAM > vaja

d. VIDEŌ > veig, VIDEAM > veja

e. AUDIŌ > oig, AUDIAM > oja

f. *CADEAM > caja

Una evolució encara diferent presenta la iod precedida de les consonants l , n i s . En aquest cas la consonant absorbí totalment la semivocal palatalitzant-se:

(12) a. lj >

b. nj >

c. sj > ∫

Els verbs amb un radical acabat en l o en s es documenten en català medieval, i en català modern en algun cas, amb formes palatals:

(13) a. VALEŌ > vall, VALEAM > valla

b. *VOLEŌ > vull, VOLEAM > vulla

c. *POSSIŌ > puix, *POSSIAM > puixa

En els dos darrers casos, la iod, a més d’alterar la consonant precedent, provocà el tancament de la o breu originària, segurament després d’un procés de diftongació i de posterior monoftongació. El mateix procés es degué produir en els verbs que tenien un radical amb e breu i n final ( tenir i venir ). 6En aquest cas, tanmateix, no es documenten en el català literari les formes palatals fonèticament esperables de (14).

(14) a. VENIŌ > *viny, VENIAM > *vinya