Manuel Pérez Saldanya - Del llatí al català (2ª Edició)

(24) a. *MOVŌ ( cl . MOVEŌ) > mou, MOVĒS > mous, MOVĒT > mou

b. SCRĪBŌ > escriu, SCRIBIS > escrius, SCRIBIT > escriu

c. DĒBĒS > deus, DĒBET > deu

Aquests verbs mantenen, en canvi, la consonant labial en la resta de formes del present, inclosa la sisena persona:

(25) a. MOVĒMUS > movem, MOVĒTIS > movets, MOVENT > moven

b. DĒBĒMUS > devem, DĒBĒTIS > devets, DĒBENT > deven

Al final d’aquest capítol, tornarem sobre les formes de sisena persona i sobre el canvi analògic que substituí la consonant labial per la semivocal labiovelar: p. ex. deven >> deuen . 13

Els verbs fer , haver i anar , que d’acord amb els seus ètims haurien de respondre a les al·lomorfies delimitades en els epígrafs anteriors, presenten, tanmateix, algunes formes especials a causa de la forta erosió fonètica que han experimentat per l’alta freqüència d’ús. Tots tres verbs tenen al·lomorfs palatals o sibilants en el present de subjuntiu i en la primera persona del present d’indicatiu, amb l’excepció del verb haver , que en la primera persona del present d’indicatiu sols manté la palatal quan té valor deòntic –i no en tot el domini:

(26) a. *VADEŌ > vaig, VADEAM > vaja

b. HABEŌ > he/haig, HABEAM > haja

c. FACIŌ > faç, FACIAM > faça

No tenen, en canvi, formes amb la semivocal [w] en la segona i la tercera persona del present d’indicatiu ni formes bisil·làbiques en la sisena persona:

(27) a. VA(DI)S > vas, VA(DI)T > va, *VA(DE)NT > van

b. HA(BĒ)S > has, HA(BE)T > ha, HA(BE)NT > han

c. FA(CI)S > fas, FA(CI)T > fa, *FA(CE)NT > fan

Les persones quarta i cinquena d’aquests verbs també presenten algunes particularitats, com es pot observar en les formes de (28).

(28) a. *AMNAMUS > anam (>> -em), *AMNĀTIS > anats (> -au >> -eu)

b. HABĒMUS > havem > hem, HABĒTIS > havets (> -eu) > heu

c. FACIMUS > faem > fem, FACITIS > fac’tis > faits (> -eu)

El verb anar presenta formes supletives derivades d’un hipotètic * amnare , producte de la reducció del clàssic AMBULARE. El verb haver té formes bisil·làbiques en català medieval però ha adoptat formes monosil·làbiques en la major part del domini, a causa, com s’ha assenyalat, de l’alta freqüència d’ús. El verb fer , finalment, també ha experimentat el mateix procés de reducció, com es pot constatar en l’evolució de la quarta persona. Quant a la cinquena persona, aquest verb presenta unes propietats ben excepcionals. La forma antiga faits s’ha d’explicar a partir del manteniment excepcional de l’accentuació del llatí clàssic (cfr. 2.2). Aquesta forma, paral·lela a la francesa faites , a l’occitana antiga faitz i a la castellana antiga feches , es convertí en fets (i després en feu ) durant el XIV, per analogia amb altres formes en e del paradigma.

El verb ésser és un verb excepcionalment irregular: el més irregular de tota la conjugació verbal catalana i el més irregular ja des del llatí clàssic. A diferència del que passa amb altres verbs irregulars del llatí, en aquest cas s’han mantingut tota una sèrie d’al·lomorfies a causa de l’altíssima freqüència d’ús. Pel que fa al present d’indicatiu, en català medieval es mantenen els tres al·lomorfs que ja existien en llatí, i únicament es produeix un canvi analògic en la cinquena persona, que regularitzà el radical seguint el model de les altres dues persones del plural. Pel que fa a la primera persona, la forma som es manté en l’actualitat en el baleàric, però en la resta del territori es produí la caiguda de la nasal, d’acord amb la tendència fonètica regular a eliminar aquest segment en posició final. Heus aquí l’evolució de les formes del present d’indicatiu:

(29) SUM > som/son > só

ES > és

EST > és

SUMUS > som

ESTIS >> sots > sou

SUNT > són

En el present de subjuntiu també es mantingué el radical irregular del llatí clàssic si , però ara amb la desinència a del subjuntiu, introduïda en el llatí tardà: p. ex. SIM >> siam > sia .

Tot i l’estabilitat de les irregularitats d’aquest verb, en algunes de les formes del sistema de present s’han produït innovacions morfològiques que s’analitzaran en altres epígrafs; concretament, es tracta de dues innovacions relacionades amb la velarització analògica de la primera persona i el present de subjuntiu (cfr. § 4.5.3), i amb la necessitat d’evitar l’homofonia entre la segona i la tercera persona del present d’indicatiu (cfr. § 7.5).

Les diferents al·lomorfies analitzades fins ara han tingut una sort ben diferent al llarg de la història del català. Fet i fet, les formes velaritzades de la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu han augmentat considerablement el seu domini tant pel que fa al nombre de verbs on apareixen com pel que fa a la distribució dins el paradigma d’aquests verbs. Per contra, les variants palatalitzades (o amb sibilant) pròpies de les mateixes categories morfosintàctiques s’han vist sovint substituïdes per formes velaritzades. Aquest procés d’extensió analògica inter i intraparadigmàtica requereix un estudi detallat a causa de la diversitat de factors que hi intervenen i de les diferències dialectals. Tenint en compte aquest fet, l’analitzarem de manera detallada en el pròxim capítol.

Un altre procés analògic menys complex, i per tant més fàcilment delimitable, és el que té a veure amb les formes amb semivocal velar en la segona i la tercera persona del present d’indicatiu (p. ex. dius , diu ). L’estabilitat d’aquestes formes explica que la semivocal s’hagi generalitzat en altres formes del paradigma. Més amunt ja ens hem referit al fet que diferents infinitius que originàriament seguien el model de la segona conjugació (i tenien, per tant, una forma arizotònica) han assolit formes rizotòniques amb semivocal velar a partir d’un procés analògic que es pot exemplificar com segueix: «viu : viure / veu : x». D’acord amb aquest tipus de relació proporcional, on intervé la tercera persona del present d’indicatiu i l’infinitiu, l’antic infinitiu ve(s)er fou substituït pel modern i analògic veure . Aquest canvi no és, però, l’únic en què intervenen les formes amb semivocal. Aquestes formes s’han generalitzat igualment en la sisena persona d’aquest tipus de verbs que, com s’ha pogut comprovar, no tenia cap segment consonàntic en alguns casos ( dien , veen , etc.) o presentava la consonant v en uns altres ( deven , beven , etc.). Aquest canvi, iniciat al XV i generalitzat una mica més tard (Coromines 1971: 317, DECat , IX: 320), està motivat pels mateixos factors que s’han adduït per justificar el canvi en els infinitius; concretament: (a) la tendència a reduir les variants al·lomòrfiques; (b) la tendència a organitzar els paradigmes a partir de relacions implicatives en les quals intervé la forma bàsica de tercera persona (relacions del tipus diu → diu + en ), i (c) la conveniència d’evitar el hiat en formes com ara dien o veen : dien >> diuen , veen >> veuen .