Manuel Pérez Saldanya - Del llatí al català (2ª Edició)

8. Tots aquests verbs tenien, com HABĒ re, un radical amb la vocal a . Els verbs (12a i b), que pertanyien originàriament a la conjugació tercera A, també compartien amb els verbs etimològics de (10) la consonant final del radical. Els verbs (12c i d), finalment, pertanyien a la conjugació tercera B i, en aquest cas, el canvi degué estar afavorit per la confluència de les vocals temàtiques ei ien hiat a què ens hem referit més amunt (§ 2.2).

9. Sobre aquest tema, vegeu Segarra (1985: cap. 4).

10. Com es veurà tot seguit, són inestables els contextos en què la bategant en posició d’obertura de síl·laba està precedida d’una consonant en posició de coda de la síl·laba anterior. En aquests casos o bé s’inserí una consonant epentètica o bé es produí la vibrantització de la bategant.

11. Les consonants -D- O -C es’afebliren en [D] i es vocalitzaren en [w] en quedar en posició de coda: RADERE > ra D re > raure . La vocalització ja es documenta des del segle XI i es generalitza a la fi del XII (cfr. Rafel, 1963-1968, i Gulsoy, 1993: cap. B.3). Alguns d’aquests infinitius, d’altra banda, es documenten en textos rossellonesos amb la variant ire (p. ex. raire , coire ). Es tracta, sens dubte, de formes manllevades a l’occità, llengua on es produí la vocalització en [j], i no en [w] com en català, de les consonants -D- i -C e(p. ex. *COCERE > co D re > coire ).

12. En aquesta forma cal pressuposar un ensordiment de la consonant geminada paral·lel al de GIBBA > gepa (Coromines, DECat , VIII: 290-291).

13. La forma molre , per exemple, és documentada per Coromines ( DECat , V: 737) a la ruralia mallorquina, al català nord-occidental i tot al llarg dels Pirineus fins a Cardós i Vall Ferrara i la resta de Pallars i la Ribagorça. Els verbs amb radical acabat -ND de (15) també es documenten sense d , d’acord amb la reducció general de nd en n (p. ex. MANDĀRE > manar ), i en aquest cas s’assimilen als verbs del grup (e). En català antic, per exemple, trobem alternances entre pendre i penre , encara que el primer és més habitual: «E d’altra part veem que ell és estat així malvat home que ell no es volrà confessar ne penre algun sagramant de l’esgleia» ( Decameró , I, p. 73). Les formes sense d , a més, es mantenen en rossellonès i en algun parlar occidental.

14. L’infinitiu mover que apareix, per exemple, en poesies de Llull, cal atribuir-lo, segurament, a occitanisme –o arcaïsme occitanitzant– justificat per les necessitats de la rima (cfr. Coromines, DECat , V: 823). El mateix caràcter occitanitzant deuen tenir les escasses documentacions de noser .

15. Malgrat aquesta vitalitat també es documenta a vegades el canvi analògic. Aquest canvi és bastant estès en el cas de valdre que Alcover i Moll (1929-32: II: 168) documenten, normalment en covariació amb valer , en diferents localitats valencianes i, més esporàdicament, en localitats d’altres dialectes. Molt més esporàdic és el canvi analògic en els altres dos verbs; fet i fet, les formes soldre i voldre es limiten a algunes localitats de la Ribagorça i de l’extrem occidental.

16. Tot i amb això, dialectalment també existeix la forma sabre (o sebre ). Aquesta forma té un ús bastant general al català insular i, en menor mesura, a l’antic bisbat de Girona i no deu ser desconeguda a la franja extrema del català occidental (Coromines, DECat , VIII: 555-556).

17. No analitzarem ara les formes velars que molts dels infinitius que han mantingut les formes arizotòniques han assolit en diferents parlars (p. ex. sapiguer , volguer , etc.). A aquest tema ens referirem en analitzar la classe dels verbs velaritzats (cfr. § 4.6).

18. En aquest dialecte, aquest tipus d’infinitius no sols s’ha mantingut sinó que s’ha incrementat analògicament amb una sèrie de verbs de la quarta conjugació amb un radical acabat en consonant palatal: éixer , grúnyer , búller –pels generals eixir , grunyir , bullir .

19. La forma abreujada dir és la base del futur i el condicional en tota la Romània, independentment que l’infinitiu tingui forma reduïda o no (p. ex. decir però diré i diría en castellà). L’infinitiu far , d’altra banda, és la base del futur i el condicional en català, malgrat que l’infinitiu general és fer . La forma far apareix sovint en documents arcaics, però ja resulta del tot minoritària en obres com la Crònica de Jaume I (cfr. Bruguera 1991, I: 232-233).

20. Moll (1952: § 355) relaciona fer amb els infinitius febles del tipus ve(s)er , i considera que el verb FACERE degué adoptar una forma vulgar *FACĒRE d’acord amb el model de la segona conjugació. Des d’aquesta perspectiva, l’evolució completa d’aquest infinitiu seria la següent: *FACĒRE (> faser ) > faer > fer . Com ha assenyalat Coromines (1971: 265-266), aquesta explicació planteja problemes. La forma faer , així, no es documenta en català medieval (a diferència del que passa amb infinitius del tipus ve(s)er ) i l’evolució és desconeguda en altres llengües romàniques pròximes (com mostren els occitans far i faire , el francès faire , o l’italià fare ).

21. Encara hi ha alguns verbs de la conjugació tercera A que han passat a la quarta conjugació malgrat no tenir formes amb iod en el sistema de present, com ara escopir (cl. excōnspuere ).

En lo temps dels profetes se covenia que per creença hom convertís les gents, car leugerament creyen; e en lo temps de Xrist e dels apòstols se convenien miracles, car les gents no eren molt fundades en scriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som sdevenguts en temps que les gents àman rahons necessàries, car són fundades en grans sciències de phisolofia e de theologia; e per açò les gents que ab phisolopffia són cayguts en error contre la santa fe romana, cové conquerir ab rahons necessàries, e destruir a ells lurs falces oppinions ab rahons necessàries, les quals rahons sien per phisoloffia e per theologia (Llull, Meravelles , I, p. 133).

En el capítol anterior s’han delimitat les conjugacions verbals a partir de diferències relacionades amb la vocal temàtica i amb la posició de l’accent en les formes d’infinitiu. Aquestes són les propietats formals més evidents i generals. Cal tenir en compte, però, que les conjugacions, o almenys algunes subclasses verbals, també poden ser caracteritzades formalment a partir de determinades al·lomorfies més o menys particulars. Concretament, molts verbs de les conjugacions no primeres presenten en català medieval –i sovint en català modern– unes variacions al·lomòrfiques en el radical que, a causa de la recurrència, permeten establir diferents models verbals. Les variacions en el segment final del radical, per exemple, són un tret definitori d’una part ben significativa dels verbs de les conjugacions segona, tercera i incoativa: p. ex. veig , veu ; dic , diu , patesc , pateix . De manera paral·lela, les variacions en la vocal del radical defineixen un petit grup de verbs de la quarta conjugació pura: p. ex. ix , eixim ; cull , collim . En aquest capítol ens centrarem, bàsicament en les al·lomorfies que afecten la consonant final del radical, i sols quan sigui necessari farem referència als canvis vocàlics. En el capítol 5, s’analitzaran les variacions de caràcter vocàlic.