Manuel Pérez Saldanya - Del llatí al català (2ª Edició)

(19) a. veer >> veure

b. plaer >> plaure

c. seer >> seure

d. caer >> caure

e. jaer >> jaure

f. leer >> lleure

Els verbs que no tenien una forma de tercera persona del present d’indicatiu acabada en [w] s’han mostrat, en general, més resistents al canvi, tot i que en alguns casos les formes analògiques són bastant antigues. Pel que fa als verbs amb radical acabat en nasal, el canvi és preliterari en el cas de l’infinitiu tembre i una mica més tardà en el cas de romandre (per l’antic remaner ). Quant als verbs amb radical acabat en l , el canvi ja apareix documentat des de la fi del XIV en el cas de doler i la forma rizotònica doldre ja deuria ser la majoritària a la fi del XV. El verb caler és general durant tota l’edat mitjana i la forma analògica caldre s’imposa tardanament. Més vitalitat presenten encara les formes valer , soler i voler pertanyents al petit grup de verbs que han mantingut les formes arizotòniques. 15Pel que fa als verbs amb radical acabat en b , el canvi de cabre per l’antic caber ja devia ser bastant normal a la fi de l’edat mitjana, com mostra el fet que la forma analògica aparegui documentada en Sant Vicent i el fet que fos explícitament condemnada a les Regles d’esquivar vocables . Molt més resistent s’ha mostrat la forma saber , a causa, sens dubte, de l’alta freqüència d’ús. 16

Ja hem comentat més amunt el resultat de tot plegat: el model de la segona conjugació llatina ha quedat reduït en el català normatiu únicament a sis verbs ( haver , voler , poder , saber , soler i valer ). A aquests sis verbs, potser convindria afegir-hi també la variant esser (en lloc de les variants ésser i ser ), que segurament ha adoptat aquesta forma pel seu caràcter auxiliar. No endebades, aquest infinitiu és viu sobretot al baleàric, on la funció d’auxiliar perfectiu s’ha mantingut durant més temps. 17

El segon grup d’infinitius de la tercera conjugació està integrat per tots aquells que tenen la desinència -er . Aquesta desinència respon, com en el cas anterior, a l’evolució fonètica regular i, concretament, a la necessitat de mantenir la vocal posttònica com a vocal de suport per tal d’evitar la formació de grups consonàntics amb dificultats acústiques i articulatòries. Així, presenten aquest tipus de desinència els verbs que tenien en llatí un radical acabat en vibrant o en un grup consonàntic a partir del qual es formaria una consonant palatal (-NG ei -SC e):

(20) a. ATTINGERE > atènyer

b. CRESCERE > créixer

c. CURRERE > córrer

d. PLANGERE > plànyer

e. STRINGERE > estrènyer

En català primitiu també s’integren en aquest submodel altres verbs que en general han adoptat les formes de la quarta conjugació llatina. Es tracta, concretament, de verbs que tenen un radical acabat en consonant palatal, sobretot en consonant palatal africada sonora, com en (21), però també en nasal o líquida palatal, com en (22):

(21) a. AFFIGERE > afíger

b. CORRIGERE > corrèger

c. ELIGERE > elèger

d. FRĪGERE > fríger

e. FUGERE > fúger

f. LEGERE > líger

g. REGERE > règer

(22) a. CINGERE > cínyer

b. COLLIGERE > cúller

c. JUNGERE > júnyer

d. TINGERE > tènyer

Aquestes formes, normals durant el XIII, encara es documenten en alguns casos durant el XIV, sobretot en textos nord-orientals. 18

Uns quants verbs de la tercera conjugació llatina presenten infinitius que tenen com a marca formal el segment -r sense cap desinència vocàlica. Es tracta, concretament, dels verbs dir , dur , fer (o l’arcaic far ) i trer (que alterna en català medieval amb traer ). L’origen d’aquestes formes no s’ha de buscar en infinitius forts llatins amb radical acabat en la consonant -C-, ja que aquests ètims haurien donat fonèticament infinitius en -ure (cfr. § 2.5.1). En la majoria de casos, cal partir més aviat d’infinitius vulgars abreujats a causa de l’alta freqüència d’ús i, potser, de la pressió analògica exercida pels participis forts (Coromines, DECat , III: 141 i 954) i per les formes de segona persona de l’imperatiu sense desinència d’aquests verbs (DIC, DUC, FAC; cfr. § 10.2.1): 19

(23) a. DĪCERE > *dire > dir

b. DICERE > *dure > dur

c. FACERE > *fare > far

L’antic infinitiu trer , en canvi, respon a l’evolució fonètica regular de l’ètim llatí: TRAHERE > traire > trer . A partir d’aquest infinitiu, d’altra banda, segurament es creà l’infinitiu fer (< *faire), extret del participi factum d'acord amb el model de traire / tractum: *faire > fer . 20

Un altre verb amb una forma particular és el copulatiu (i auxiliar) ésser . Aquest infinitiu, provinent de la forma vulgar *ESSERE (pel clàssic ESSE), ha adoptat en una part important del domini lingüístic les formes esser i ser . A la primera ja ens hem referit al final de l’epígraf 2.5.2. La segona, bastant general ja des del XV, segurament es formà a partir de les formes personals que tenien aquest radical ( seré i seria , per exemple) i de l’analogia exercida pel verb fer . Notem que aquest canvi, que també afecta el gerundi ( essent > sent ), permetia eliminar una variant al·lomòrfica del verb més irregular de la conjugació catalana.

Un cas especial presenten també uns quants verbs que, en català medieval, tenen infinitius acabats en -rre , juntament amb les variants en

-ir , que s’han imposat en el català modern. Es tracta, concretament, dels verbs oferre , soferre i querre (i els derivats conquerre i requerre ). El verb querre i els derivats responen a l’evolució fonètica regular de l’ètim llatí: QUARERE > querre . Els altres dos verbs, per contra, són cultismes que reprodueixen la forma irregular que aquests verbs tenien en llatí clàssic (OFFERRE i SUFFERRE), tot i que ja havien adoptat les formes regulars en -ire en el llatí tardà.

Amb l’excepció del castellà, el portuguès i el sard, la quarta conjugació té en totes les llengües romàniques dues classes de verbs perfectament diferenciades: la classe pura, heretada directament dels verbs de la quarta conjugació llatina, i la classe incoativa, de formació romànica, que presenta una extensió del radical en aquelles formes del sistema de present que no tenen la vocal temàtica i . La classe pura compta amb un petit nombre de verbs i no és productiva: recordem, en aquest sentit, que la quarta conjugació era bastant reduïda ja en llatí clàssic. La classe incoativa, per contra, té un nombre bastant elevat de verbs, és productiva i no ha deixat d’augmentar el seu domini amb verbs de la classe pura. Ara no ens centrarem en la classe incoativa, que té tota una sèrie de particularitats que seran analitzades en el capítol 6. Respecte a la classe pura, cal apuntar que està integrada tant per verbs que ja pertanyien a aquesta classe en llatí com per altres que assumiren aquest model conjugacional en llatí tardà o en català primitiu. Dins el primer grup es poden citar els verbs següents: