Manuel Pérez Saldanya - Del llatí al català (2ª Edició)

L’evolució de les conjugacions des del llatí a les llengües romàniques està condicionada bàsicament per dos factors: d’una banda, per l’evolució fonètica regular de les formes del tema de present i pels canvis analògics experimentats per alguna d’aquestes formes; de l’altra, per la productivitat –i la vitalitat– de les diferents conjugacions. Pel que fa a aquest darrer factor, les quatre conjugacions llatines no comptaven amb el mateix nombre de verbs ni amb la mateixa capacitat de formar-ne de nous. La primera i la tercera tenien un nombre bastant elevat de verbs enfront de la segona i la quarta, molt més reduïdes. De les quatre, d’altra banda, solament la primera era realment productiva i ha mantingut la vitalitat en les llengües romàniques (cfr. Lloyd, 1993: 162). Les altres tres conjugacions no eren productives i, en el pas del llatí al romànic, sovint experimentaren pèrdues i desplaçaments de verbs d’una conjugació a una altra. 5

Quant a l’evolució fonètica regular, cal tenir en compte dos canvis ocorreguts en el llatí tardà que desdibuixaren part de les oposicions formals existents entre les conjugacions segona, tercera i quarta. El primer està relacionat amb la pèrdua de valor fonològic de la quantitat vocàlica i amb l’obertura compensatòria de les vocals breus; el segon, amb l’evolució de les vocals temàtiques e i i en hiat. La pèrdua de distintivitat de la quantitat vocàlica i l’obertura de les vocals breus provocà que la vocal temàtica de la tercera conjugació convergís amb la de la segona conjugació (puix que i > e ): credes (< CREDIS) igual que vales , per exemple. Tot i amb això, les dues conjugacions encara mantenien algunes formes diferenciades, a causa de la fonologització de l’accent de mot. Com és sabut, en llatí, l’accent de mot era redundant i, en general, requeia sobre la penúltima síl·laba si aquesta era pesant (això és, si contenia una vocal llarga, un diftong o una coda consonàntica) o sobre l’antepenúltima si la penúltima era lleugera (en cas contrari). Quan es produí la desfonologització de la quantitat vocàlica, l’accent es fixà seguint les tendències anteriors. Totes les conjugacions tenien formes rizotòniques (fortes o amb accent en el radical) en les persones del singular i en la sisena del plural del present d’indicatiu. Les formes del present d’indicatiu del verb canto poden servir d’exemple:

(2) cánto, cántas, cántat, cántant

La tercera conjugació, però, es diferenciava de la resta en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu, i en l’infinitiu: la tercera tenia formes rizotòniques i les altres formes arizotòniques (febles o sense accent en el radical). Heus aquí les diferències accentuals, fent abstracció del canvi vocàlic:

Les persones quarta i cinquena dels verbs de la tercera conjugació acabaren assumint el patró accentual de la resta de conjugacions i es convertiren en arizotòniques. Aquest canvi es pot constatar en les formes de (4), on s’han tingut en compte també els canvis fonètics regulars experimentats en llatí tardà: 6

(4) a. crédimus >> credémos

b. créditis >> credédes

Els infinitius forts, per contra, es mantingueren en la majoria de llengües romàniques. Sobre aquest punt, que requereix una anàlisi més detallada, tornarem més avall en analitzar la forma dels infinitius.

L’altre factor fonètic que també contribuí a desdibuixar els límits entre algunes conjugacions fou l’evolució de les vocals temàtiques e i i en aquells contextos en què apareixien seguides d’una desinència vocàlica. Com és ben sabut, aquestes vocals es convertiren en una iod –una semivocal palatal– i provocaren la igualació en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu dels verbs de les conjugacions segona, tercera B i quarta (cfr. § 3.3):

(5) a. VALEŌ > valjo, CAPIŌ > capjo, DORMIŌ > dormjo

b. VALEAM > valja, CAPIAM > capja, DORMIAM > dormja

Aquestes evolucions formals, sens dubte, contribuïren al fet que diferents verbs es desplacessin d’unes conjugacions a unes altres. En els paràgrafs que segueixen, ens centrarem en aquests canvis a partir bàsicament de la forma dels infinitius. Com s’ha fet fins ara, es parlarà sempre de quatre conjugacions, i no de tres com és habitual en les gramàtiques del català modern.

La primera conjugació era la més productiva en llatí i ha mantingut aquest caràcter en totes les llengües romàniques, de manera que s’ha convertit en la conjugació per excel·lència. A més dels nombrosos verbs que en llatí pertanyien a aquesta conjugació (p. ex. 6a), s’hi afegiren alguns préstecs germànics acabats en -on i esporàdicament en -jan (p. ex. 6b) i uns quants verbs procedents d’altres conjugacions (p. ex. 6c).

(6) a. CANTĀRE > cantar, PENSĀRE > pensar, COLLOCĀRE > colgar, PLORĀRE > plorar, VIGILĀRE > vetllar (/vetlar)

b. BRUTON > brotar, WARDON > guardar, RAUBON > robar, WADANJAN > guanyar

c. torrar ( cl . TORRERE), minvar ( cl . MINUERE)

Aquesta conjugació, d’altra banda, s’ha incrementat amb tota una sèrie de verbs de formació romànica, sobretot denominals i deadjectivals: per exemple, les formacions parasintètiques ( agranar , agenollarse ), els verbs causatius amb el sufix -ific- o -itz- ( planificar , normalitzar ), els reiteratius amb -ej- ( voltejar , ploriquejar ), etc.

Sens dubte, la reestructuració més important es produí entre els verbs de la segona i la tercera conjugació que, com s’ha indicat, s’havien igualat formalment en la majoria de formes del tema de present, tot i que es mantenien perfectament diferenciats en els infinitius: febles en els verbs de la segona ( valére ) i forts en els de la tercera ( crédere , cápere ). És interessant constatar que els dos tipus d’infinitius comptaven amb un factor que contribuïa a atorgar-hi estabilitat: els infinitius febles formaven un grup bastant reduït però eren congruents amb els infinitius de la primera i la quarta conjugació; els forts, per contra, no eren congruents amb els altres infinitius però constituïen un grup molt més nombrós. En llengües com el castellà i el portuguès, la congruència accentual dels infinitius de la segona provocà que tots els verbs de la tercera acabessin adoptant les formes arizotòniques pròpies d’aquella conjugació (p. ex. CRĒDERE >> creer ). En la resta de llengües romàniques, en canvi, els dos tipus d’infinitius s’han mantingut i s’han produït freqüentment canvis d’una classe a l’altra, tot i que el model que ha prevalgut és el de la tercera. Analitzem de manera més detallada, els infinitius de la segona conjugació.

En català medieval, i en alguns casos en català modern, es conserven uns quants verbs provinents de la segona conjugació llatina per evolució fonètica regular. Atenent a la forma dels infinitius en llatí, i en part a l’evolució posterior, es poden establir quatre grups diferents d’infinitius:

(a) Els verbs amb un radical acabat en -B-:

(7) a. DEBERE > dever

b. HABERE > haver

(b) Els verbs amb un radical acabat en -L-:

(8) a. CALERE > caler

b. DOLERE > doler