Manuel Pérez Saldanya - Del llatí al català (2ª Edició)

c. SOLERE > soler

d. VALERE > valer

(c) Els verbs amb un radical acabat en -N-:

(9) a. TENERE > tener

b. REMANERE > remaner/romaner

(d) Els verbs amb un radical acabat en les consonants -D- O -C e, que, com és sabut, es relaxaren i acabaren caient: 7

(10) a. IACERE > jaser > jaer

b. LICERE > leser > leer

c. PLACERE > plaser > plaer

d. SEDERE > seser > seer

e. VIDERE > veser > veer

Juntament amb aquests infinitius etimològics, hi ha uns quants verbs que adoptaren, analògicament, el model de la segona conjugació. En uns casos, el canvi està motivat per raons estrictament formals; en uns altres, la motivació del canvi degué ser semàntica. Segurament són raons semàntiques, les que justifiquen que els verbs irregulars posse i velle adoptaren formes arizotòniques en el moment en què es regularitzà l’infinitiu en llatí tardà:

(11) a. *POTERE > poder

b. *VOLERE > voler

Efectivament, es tracta de verbs auxiliars i modals que constituïen un grup bastant homogeni amb els etimològics haver i dever . La mateixa raó semàntica es pot adduir en el canvi experimentat per sapere (12a), juntament amb la proximitat formal amb alguns infinitius febles etimològics, com ocorre en el conjunt de verbs de (12). 8

(12) a. *SAPERE ( cl . SAPERE) > saber

b. *CADERE ( cl . CADERE) > caser > caer

c. *TRACERE ( cl . TRAHERE) > traser > traer

d. *CAPERE ( cl . CAPERE) > caber

Com veurem en l’epígraf següent, la majoria dels verbs de la segona conjugació han modificat la forma d’infinitiu originària. El canvi més general ha consistit a adoptar formes rizotòniques d’acord amb el model de la tercera conjugació en un procés que s’ha mantingut viu fins a l’actualitat (cfr. § 2.5.2). A causa d’aquest canvi analògic, en català modern únicament es mantenen sis verbs amb la desinència -er tònica: haver , voler , poder , saber , soler i valer . 9Notem que la majoria d’aquests verbs són auxiliars i modals, i tenen, per tant, una alta freqüència d’ús que, sens dubte, ha contribuït a atorgar estabilitat a les formes arizotòniques.

La tercera conjugació, com s’ha indicat més amunt, era bastant més nombrosa que no la segona i no ha deixat d’incorporar verbs procedents de la segona conjugació al llarg de la història del català. Els infinitius d’aquests verbs es poden classificar formalment en tres grups: els acabats en -re , en -er i en -r .

Els infinitius més generals són, amb molta diferència, els acabats en -re . Aquesta desinència respon a l’evolució fonètica regular i, concretament, a la síncope de la vocal posttònica i al manteniment, com a element de suport, de la vocal final. En alguns casos, aquests infinitius es veieren sotmesos a evolucions fonètiques particulars a causa de la inestabilitat de la consonant bategant en determinats grups consonàntics. 10Partint d’aquests contextos fònics, es poden diferenciar els grups següents:

(a) Els verbs que tenien en llatí un radical acabat en les consonants -V-, -D- O -C e. Aquestes consonants, com se sap, es vocalitzaren en [w] després de la síncope de la vocal posttònica: 11

(13) a. CREDERE > creure

b. RĀDERE > raure

c. VĪVERE > viure

d. *AUCIDERE ( cl . OCCIDERE) > ociure/auciure

e. *COCERE ( cl . COQUERE) > coure

f. *MOVERE ( cl . MOVERE) > moure

g. *NOCERE ( cl . NOCERE) > noure

h. *RIDERE ( cl . RIDERE) > riure

(b) Els verbs que tenien un radical acabat en oclusiva simple o geminada:

(14) a. BATT(U)ERE > batre

b. CONCIPERE > concebre

c. RECIPERE > resebre > reebre > rebre

d. REDDERE > (redre/) retre 12

(c) Els verbs que tenien un radical acabat en grups de nasal o líquida més oclusiva:

(15) a. ATTENDERE > atendre

b. FUNDERE > fondre

c. PRENDERE > p(r)endre

d. INCENDERE > encendre

e. RUMPERE > rompre

f. PERDERE > perdre

(d) Els verbs que tenien un radical acabat en nasal bilabial. Aquests verbs es documenten des dels orígens amb una b epentètica que afavoreix la transició entre la nasal en posició de coda i la bategant de l’obertura de la síl·laba següent:

(16) a. PREMERE > prembre

b. REDIMERE > resembre > reembre > rembre

c. *TIMERE ( cl . TIMERE) > tembre

Aquests verbs, però, han adoptat en català modern infinitius acabats en -er àtona ( prémer i témer ) i en algun cas, per cultisme, han canviat de conjugació ( redimir ). Les formes etimològiques, amb tot, són generals durant el XV i encara predominen durant el XVI (Coromines, DECat , VIII: 382-383).

(e) Els verbs que tenien un radical acabat en l o n . Aquests verbs presenten al llarg de la història del català dues solucions diferents que eviten el grup amb l o n i bategant:

(17) c. COLERE > colre > coldre

b. MOLERE > molre > moldre

c. TOLLERE > tolre > toldre

d. PŌNERE > ponre > pondre

Com es pot comprovar en aquests exemples, la solució del català antic consistí en la vibrantització o el tensament de la bategant. Aquesta solució encara es manté dialectalment en rossellonès i tot al llarg dels Pirineus, i de manera vacil·lant en el català insular (Badia, 1951: § 92, V-VI). 13En la major part del català modern, tanmateix, aquests verbs han introduït una d epentètica, seguint el model d’alguns dels infinitius del grup (c).

(f) Els verbs que tenien un radical acabat en els grups -NC ei -RC e:

(18) a. VINCERE > vençre

b. *TORCERE ( cl . TORQUERE) > torçre

Com en el cas anterior, la bategant d’aquests infinitius experimentà un procés de vibrantització. Aquests infinitius, però, foren desplaçats des del XIV, i sobretot al XV, per les formes modernes amb -er àtona: tòrcer i vèncer .

Com s’ha assenyalat més amunt, la quasi totalitat dels infinitius febles de la segona conjugació s’han convertit en forts en un procés que ha durat des del llatí tardà fins a l’actualitat. L’escàs nombre de verbs de la segona conjugació provocà que aquests verbs, malgrat tenir un infinitiu congruent amb els verbs de les conjugacions primera i quarta, acabessin adoptant les formes rizotòniques dels verbs de la tercera conjugació. El canvi, però, no presenta la mateixa cronologia per a tots els verbs a causa, bàsicament, de factors relacionats amb la freqüència d’ús i amb les peculiaritats fonètiques del radical.

El canvi fou bastant ràpid en els verbs que tenien una forma acabada en la semivocal [w] en la tercera persona del present d’indicatiu: veu , seu , deu , etc. Aquest tipus de formes reapareixien en molts verbs de la tercera conjugació i permetien establir relacions proporcionals del tipus «viu : viure = veu : x», a partir de les quals s’obtenien les formes analògiques: veure en aquest cas. Aquest factor, sens dubte, explica que el canvi fos preliterari en casos com ara moure , noure , riure o coure , als quals ja ens hem referit en l’epígraf anterior, 14i una mica més tardà en deure (per l’etimològic dever ), en haure (variant transitiva del verb haver ) i en els infinitius del tipus veer , que es documenten des del XIII i són majoritaris durant el XIV. En aquest darrer cas, les noves formes analògiques tenien a més l’avantatge d’evitar el hiat entre les vocals del radical i la desinència: