Manuel Pérez Saldanya - Del llatí al català (2ª Edició)

Com acabem d’assenyalar, les al·lomorfies que afecten la consonant final del radical segueixen sovint uns patrons recurrents que han tingut una importància cabdal en alguns dels canvis morfològics experimentats pel sistema verbal. El tema ens obliga inevitablement a plantejar-nos una pregunta bàsica en els estudis de morfologia històrica: quin grau d’irregularitat és capaç de mantenir-se en una determinada llengua? Dit amb unes altres paraules: per quina raó determinades variacions al·lomòrfiques presenten una forta estabilitat i s’han mantingut al llarg de la història del català i d’altres, per contra, s’han vist desplaçades per canvis analògics? Per escatir aquests temes, cal tenir en compte, d’antuvi, que determinats verbs qualificats com a «irregulars» per la gramàtica tradicional presenten un alt grau de regularitat en la distribució de les formes. Efectivament, les «irregularitats» formals i la tendència evident a evitar les al·lomorfies sovint es veu frenada pel fet que aquestes irregularitats tenen un caràcter recursiu i sistemàtic, i, més concretament, pel fet que estan organitzades a partir de relacions implicatives, segons les quals, la presència d’una determinada propietat morfològica en una forma s’associa amb l’aparició d’aquesta propietat en unes altres formes del paradigma.

Centrant-nos en el català medieval, molts verbs amb al·lomorfies en el tema de present establien una clara relació implicativa –i icònica– entre la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu. Aquesta relació, concretament, permetia obtenir les formes de subjuntiu afegint les desinències flexives a la primera persona del present d’indicatiu –amb les modificacions formals exigides per les lleis fonètiques regulars. La relació implicativa establerta entre aquestes formes es pot observar fàcilment en els exemples següents:

(1) a. partesc → partesc + a

b. dic (/dig/) → dig + a

c. planc (/plang/) → plang + a

d. vull → vull + a

e. vaig → vaj + a

f. puix → puix + a

g. faç → faç + a

h. muir → muir + a

Una relació també important –tot i que no tan sistemàtica com l’anterior– s’estableix entre la tercera persona del present d’indicatiu i les formes del tema de present diferents de la primera persona del present d’indicatiu i del present de subjuntiu. Molt sovint aquestes darreres formes es poden obtenir afegint les desinències regulars a la tercera persona del present d’indicatiu –amb les modificacions formals exigides per les lleis fonètiques regulars: 1

(2) a. plany → plany + s, plany + em, plany + ets (> eu), plany + en

b. vol → vol + s, vol + em, vol + ets (> eu), vol + en

c. pot → pot + s, pod + em, pod + ets (> eu), pod + en

d. mor → mor + s, mor + im, mor + its (> iu), mor + en

Un darrer tipus de relació es dóna, algunes vegades, entre les formes arizotòniques del tema de present; això és, entre la quarta i la cinquena persona del present d’indicatiu, d’una banda, i el gerundi i l’imperfet d’indicatiu, de l’altra. En aquest cas, però, la relació no és diagramàtica –o additiva– sinó substitutiva:

(3) a. cos + im, cos + its → cos + int, cos + ia

b. eix + im, eix + its → eix+ int, eix + ia

c. co + em, co + ets → co + ent, co + ïa

d. cobr + im, cobr + its → cobr + ia

e. an + em, an + ets → an + ant, an + ava

L’organització implicativa dels paradigmes flexius té una claríssima relació amb la hipòtesi desenvolupada per Bybee i Brewer (1980) i Bybee (1985), segons la qual els paradigmes morfològics posseeixen una o unes formes bàsiques amb un alt grau d’autonomia i d’independència lèxica a partir de les quals es deriva la resta de formes. Per delimitar el concepte d’autonomia, les dues lingüistes utilitzen tres criteris diferents. Les formes autònomes solen identificar-se amb categories no marcades (criteri morfosintàctic) i normalment tenen una alta freqüència d’ús (criteri distribucional). L’autonomia, finalment, es veu afavorida pel grau d’irregularitat formal (criteri morfofonològic), puix que les formes més irregulars, fins i tot si pertanyen a categories marcades, no poden ser derivades d’altres formes del paradigma i, consegüentment, compten amb una marcada autonomia. D’acord amb aquestes idees, molts verbs amb al·lomorfies en el radical s’organitzen en català medieval –i en alguns casos en català modern– a partir de dues formes bàsiques: la tercera persona del present d’indicatiu (la menys marcada del paradigma verbal i la que té una major freqüència d’ús) i la primera persona del present d’indicatiu (marcada respecte a l’anterior però també amb una altíssima freqüència d’ús). A aquest esquema bàsic, cal afegir-hi encara aquells casos en què les persones quarta i cinquena del present constituïen també les formes bàsiques de l’imperfet i el gerundi. Un verb com ara coure , per exemple, té les formes bàsiques coc , cou i coem (o coets ), a partir de les quals s’obtenen, per addició o substitució de desinències, tota la resta de formes del paradigma.

L’organització implicativa a partir de dues o tres formes bàsiques atorgava una clara estabilitat a les classes verbals amb variacions al·lomòrfiques. Hi ha, però, un segon factor relacionat amb la categoria de persona que també contribuí a l’estabilitat d’alguna d’aquestes al·lomorfies. En el capítol 7 s’analitzarà la formació dels marcadors de persona i la variació dialectal que caracteritza la primera persona del present d’indicatiu. Ara ens limitarem a apuntar que aquesta variació està íntimament relacionada amb l’evolució fonètica regular i, concretament, amb la caiguda de vocals àtones finals diferents de /a/. Centrant-nos en el tema que estem analitzant, és important constatar que, en les conjugacions diferents de la primera, l’actuació d’aquesta regla fonètica regular havia deixat sense cap desinència flexiva la primera i la tercera persona del present d’indicatiu, provocant l’homofonia entre aquestes dues persones en els verbs regulars:

(4) a. (PERDŌ >) perd vs . (PERDIT >) perd

b. (DORMIŌ >) dorm vs . (DORMIT >) dorm

Doncs bé, les al·lomorfies en el radical (o en l’extensió del radical) a què ens hem referit suara permetien establir una clara distinció entre totes dues persones:

(5) a. (DĪCŌ >) dic vs . (DĪCIT >) diu

b. (PLANGŌ >) planc vs . (PLANGIT >) plany

c. (*VOLEŌ >) vull vs . (*VOLET >) vol

d. (PATĒSCŌ >) patesc vs . (PATĒSCIT >) pateix

No cal insistir en el fet que la tendència a la uniformitat dels paradigmes es veia en aquests casos frenada per la necessitat de distingir la primera i la tercera persona del present d’indicatiu.

Deixant de banda els aspectes teòrics de la variació al·lomòrfica, convé centrar-se en la justificació històrica d’aquesta variació. Per tal d’encarar aquest tema, cal diferenciar dos tipus de verbs: d’una banda, els verbs en què l’al·lomorfia estava provocada per l’efecte de la iod flexiva (la iod provinent de l’evolució de les vocals temàtiques llatines e i i en hiat); d’altra banda, els verbs amb formes velars etimològiques, això és, els verbs que tenien en llatí un radical acabat en consonant velar. En tots dos casos, l’origen del canvi té una motivació estrictament fonètica i respon a un procés de progressiva morfologització d’una variació motivada inicialment per l’evolució fonètica regular (cfr. § 1.3).