Manuel Pérez Saldanya - Del llatí al català (2ª Edició)

b. TENEŌ > *tiny, TENIAM > *tinya

Aquestes formes palatals, que sí que es documenten en llengües com el portuguès ( venho , tenho ) i l’italià antic ( vegno , tegno ), foren substituïdes en època preliterària per formes velaritzades del tipus vinc/vinga i tinc/ tinga . Com es podrà comprovar en el capítol següent, aquests canvis analògics també afectaren, tot i que més tardanament, molts dels verbs analitzats en aquest epígraf.

L’al·lomorfia també apareixia, per unes altres causes, en els verbs que provenien de la conjugació tercera A i tenien un radical acabat en consonant velar, i en els verbs incoatius. De manera general, es poden establir dos grups de verbs segons que la velar estigui precedida d’una vocal o bé de n o s : 7

(15) a. VOCAL + VELAR: dīcere, dūcere, *tragere, *cocere, etc.

b. N + VELAR: plangere, stringere, attingere, fingere, etc.

c. S + VELAR: crēscere, *nāscere *conōscere, etc.

En aquests verbs, la justificació històrica de la variació tenia a veure amb el manteniment de la velar o amb les alteracions provocades pel tipus de context fònic en què apareixia. La consonant velar, així, es mantenia –com a sorda o sonora, segons el context fònic– quan el radical estava seguit d’una vocal no palatal; això és, en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:

(16) a. DĪCŌ > dic, DĪCAM > diga, DĪCAS > digues…

b. PLANGŌ > planc, PLANGAM > planga, PLANGAS > plangues…

c. NASCŌ > nasc, NASCAM > nasca, NASCAS > nasques…

En els verbs en què la velar estava precedida d’una consonant, aquest grup consonàntic es palatalizava seguit d’una vocal palatal; és a dir, en totes les persones del present d’indicatiu excepte en la primera:

(17) a. PLANGIS > planys, PLANGIT > plany, PLANGIMUS > planyem, PLANGITIS > planyets, *PLANGENT > planyen

b. NASCIS > naixes, NASCIT > naix, NASCIMUS > naixem, NASCITIS > naixets, *NASCENT > naixen

Quant als verbs amb velar intervocàlica, aquesta consonant es vocalitzà o caigué d’acord amb les tendències fonètiques que s’analitzaran en l’epígraf següent.

Com s’ha assenyalat més amunt (cfr. § 2.4), els segments llatins -D- i -C e,i(a més de -TJ-) tingueren uns resultats idèntics en català. La consonant -C e,iavançà el punt d’articulació i s’afeblí fins que confluí amb el derivat de -D- en el segment fricatiu i segurament interdental [ ]:

(18) -k e,i> dZ > dz >

A partir d’aquest punt, l’evolució del segment [ ] varià segons la posició dins la síl·laba i la posició respecte a l’accent: en posició d’obertura de síl·laba tònica, el segment [ ] es relaxà encara més i caigué (p. ex. LAUDARE > lloar , PLACERE > plaer ); en posició de coda sil·làbica, després de la síncope de vocals posttòniques diferents de /a/, es vocalitzà en [w] (p. ex. CRĒDERE > creure , DECE > deu ); finalment, en posició d’obertura de síllaba posttònica es mantingué com a /z/ (p. ex. ALAUDA > alosa , INCUDINE > enclusa ). 8

Tenint en compte aquesta evolució fonètica s’explica fàcilment que els verbs del tipus vidēo i dī cō tinguessin, a més dels al·lomorfs de radical analitzats fins ara, un al·lomorf amb la semivocal [w] en les persones segona i tercera i un al·lomorf sense consonant final en el radical, en les persones quarta i cinquena: 9

(19) a. VIDĒS > veus, VIDET > veu; DĪCIS > dius, DĪCIT > diu

b. VIDĒMUS > veem, VIDĒTIS > veets; DĪCIMUS > deïm, DĪCITIS > deïts 10

Per a la sisena persona cal postular una evolució analògica, exercida per les altres persones del plural, ja que el resultat fonèticament esperable hauria de ser un radical acabat en /z/ i no el radical amb la caiguda consonàntica, propi del català medieval:

(20) DĪCUNT >> dien, VIDENT >> veen

Les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu dels verbs que estem analitzant presentaven un hiat entre la vocal del radical i la vocal temàtica, provocat per la caiguda de la consonant final del radical. En la major part del català s’hi ha inserit una [j] antihiàtica en aquells casos en què el radical tenia una vocal a o e :

(21) creem > creiem, veem > veiem, caem > caiem

Aquesta inserció, tanmateix, no s’ha produït en el valencià general, que manté les formes amb hiat. En el català insular, d’altra banda, aquestes persones han adoptat unes formes ben particulars que tenen el seu origen en les persones quarta i cinquena del verb dir i dels imperfets forts. Efectivament, el hiat de les formes deïm i deïts , igual que el de l’imperfet de verbs com ara dir o creure , s’eliminà traslladant l’accent de la desinència al radical i convertint en [j] la vocal temàtica /i/. En la cinquena persona, de més a més, es produí una reducció del grup consonàntic de la coda: 11

(22) a. deïm > deim, deïts > deis

b. deïa > deia, creïa > creia

Les formes rizotòniques es consolidaren al llarg del XIV però foren substituïdes per les formes analògiques diem i diets (després dieu ) en tot el català peninsular. En el baleàric, per contra, les formes rizotòniques del verb dir , no sols es mantingueren sinó que s’han generalitzat a altres verbs. 12En aquest dialecte, la pressió analògica exercida per les formes rizotòniques del verb dir , i la conveniència d’evitar el hiat, explica que s’hi hagi generalitzat posteriorment aquest model en les persones quarta i cinquena dels verbs que també tenen formes rizotòniques en l’imperfet (cfr. 11.5):

(23) a. creem, creets >> creim, creis

b. caem, caets >> queim, queis

c. duem, duets >> duim, duis

Com es pot constatar en els exemples anteriors, aquesta solució ha afectat els verbs que tenien un radical amb e o amb a (que s’ha tancat en e amb la diftongació, com en faena > feina ), i el verb dur .

De manera semblant al que passa amb els verbs anteriors, els verbs que tenien un radical acabat en labial sonora vocalitzaren aquesta consonant en [w] en aquelles persones en què la labial quedà en posició de coda sil·làbica després de la caiguda de les vocals àtones finals; això és, en la segona i la tercera persona del present d’indicatiu i en la primera (si la labial no era seguida de iod):