AAVV - Fernando Moreno Barberá - un arquitecto para la universidad

Podem nomenar, entre els monuments representatius d’aquesta tendència, el Ministeri de l’Aire (1958) ideat per Luis Gutiérrez Soto (1890-1977), la Universitat Laboral de Gijón (1946-1956) de Luis Moya Blanco (1904-1990) i el projecte per a l’edifici de Sindicats de Francisco Cabrero (1912-2005) i Rafael Aburto (1913). També Moreno Barberá va aproparse a estos plantejaments, tot i que des d’una perspectiva crítica, como és testimoni l’avantprojecte per al Club de Tir de la Moraleja (1937-1949).

Hi hagué un sector dissident, dins del qual cal destacar les veus del Grupo de Artistas y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea (conegut como el GATEPAC), Miguel Fisac Serna (1913-2006) o Juan José Estellés (1920-2012) 23 , així com també organitzacions que intentaren animar la cultura en la seua adhesió a la modernidad, com el Grup Parpalló. Ja abans de la guerra havíem gaudit d’algunes mostres de la nova arquitectura, com és el cas de l’edifici de vivendes i gasoliner TASA (1933-1936) d’Alfons Fungairiño Nebot (FIG.2), a Gandia 24 . Malgrat tot, no serà fins a les darreries dels anys cinquanta, amb el canvi de conjuntura, quan començaran a ser tinguts en compte tant els debats precedents –Le Corbusier (1887-1965), Mies Van der Rohe (1886-1969), Frank Lloyd Wright (1867-1959), Josep Lluís Sert (1902-1983), etc.–com aquells que estaven tenint lloc contemporàniament.

Per posar alguns exemples, el monumentalisme de Paul Bonatz (1877-1956) i el concepte de variació de Paul Schmitthenner (1884-1972), desenvolupats en Alemanya al llarg dels anys 40, van tindre influència respectivament en la Plaça de Bous de Jaén (1944) i la Facultat de Dret de València, actual Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació (1958), ambdues de Moreno Barberá 25 . Especialment a Catalunya, s’incrementarà l’interès per l’arquitectura pròpia dels voltants de Milà, amb referències de l’obra de Giuseppe Terragni (1904-1943), Luigi Figini (1903-1984), Gino Pollini (1903-1991) o Cesare Cattaneo (1912-1943). Són mostra d’açò la casa Ugalde o les vivendes de la Barceloneta (1951) de Jose Antonio Coderch (1913-1984). També els Estats Units van ser considerats un referent de modernitat per part d’arquitectes com Gabriel Alomar (1873-1941), Francisco Javier Sáenz de Oiza (1918-2000), Valentín Picatoste, Luis Vázquez de Castro, Rafael de la Hoz (1924-2000) o Fernando Chueca Goitia (1911-2004) 26 .

El coneixement de Mies van der Rohe va materialitzar-se als menjadors de la SEAT (1954-1956) de Barcelona, per César Ortiz-Echagüe (1927), Rafael de la Joya (+2003), Manuel Barbero Rebolledo (1924), R. Valle i H. Gerrera de Construcciones Aeronáuticas S.A. 27 . S’estendrà durant els anys seixanta, com pot veure’s a la seu del diari Arriba (1960) de Francisco Cabrero (1912-2005), el Centro Nacional de Investigaciones Metalúrgicas (CENIM) (1965) de Alejandro de la Sota (1913-1996), o la Escuela de Maestría Industrial y la Escuela de Ingeniería Técnica Industrial (actual Escuela Universitaria de Óptica) en el madrileny barri de San Blas, de Moreno Barberá. Plantejaments més realistes oferí Oriol Bohigas Guardiola (1925), qui optà per la utilització de materials més humils i per recuperar la materialitat, la tècnica de les artesanies industrials i les formes populars.

Des del 1954, Allison Smithson (1928-1993) i Peter Smithson (1923-2003) desenvoluparen el brutalisme. Aquesta derivació del racionalisme de Walter Gropius (1883-1969) y de Mies van der Rohe defensava la sinceritat constructiva mitjançant el no ocultament o fins i tot l’evidencia dels materials constructius, i la claredat de formes i volums. La primera obra d’aquesta corrent fou l’Escola de Hunstanton (1951-1954) dels citats Smithson. Haurien de ser destacades igualment les aportacions de James Frazer Stirling (1926-1992), com és la Facultat d’Història de Cambridge (1966); i de Louis Khan (1901-1974), creador de la sinagoga Mikveh Israel a Filadèlfia (1961-1970) 28 .

A finals dels anys seixanta, aquestes objeccions tindran com a conseqüència una definitiva dispersió de les tendències, cadascuna de les quals propugnarà unes particularitats ben diferenciades. En primer lloc, el Neoracionalisme, també anomenat Tardomodern, que és una revisió del Racionalisme però sense el component ideològic i social. Destaquen les obres del grup The Five Architects o New York Five, o de Minoru Yamashaki (1912-1986) com son les malauradament derrocades Torres Bessones del World Trade Center (1973-2001) 29 .

En segon lloc, l’arquitectura Postmoderna fugirà de l’abstracció del racionalisme i es convertirà en una arquitectura eclèctica mitjançant l’establiment d’un diàleg amb els trets clàssics i medievals precedents, els quals reelabora de manera informal. Ja Josep Maria Fargas Falp (1926) y Enric Tous Carbó (1925) foren dels pocs que intentaren dotar de major contingut figuratiu, buscant l’equilibri entre la tradició i l’abstracció 30 . En aquests moments hi ha una presa de consciència sobre la necessitat de preservar i recuperar el patrimoni artístic 31 , i com a conseqüència nombrosos edificis es reconvertiran en museus. Tanmateix, es busca el contrast i la ironia en l’ús d’aquests fragments del vocabulari arquitectònic clàssic, a través de la seua associació amb components metàl·lics, tubs de neó, rajola i ceràmica. També hi ha present un cert talant antropomòrfic, és a dir, el cos humà esdevé model per als sistemes compositius, principalment pel que fa a la façana-rostre. Entre els arquitectes principals d’aquesta corrent trobem Robert Venturi (1925) amb Guild House (1960-1963) o Rafael Moneo (1937) amb l’ Edifici Bankinter (1973-1976) i Estació d’Atocha (1984-1992) 32 .

Altrament, l’arquitectura del High Tech va mantenir-se al marge de l’historicisme postmodern i conservà els principis del Moviment Modern i l’Arquitectura Orgànica, tot i que incorporant procediments, materials i models propis de la indústria naval, aeroespacial, automobilística i militar 33 . El resultat són megaconstruccions amb estructura metàl·lica d’acer que usa cables o tensors com a elements de tracció i parets de vidre laminat. Aquest moviment fou breu, només entre els anys setanta i huitanta, a causa de l’elevat cost de construcció i manteniment, l’envelliment ràpid del material i l’impacte poc estètic en aspecte i dimensions. Destaquen Richard Rogers (1933) amb el Centre Nacional d’Art i Cultura

Georges Pompidou (1977) i a València Santiago Calatrava (1951) amb la Ciutat de les Arts i les Ciències (1991-1996) 34 .

Tot i que s’allunyen de les dècades tractades en aquesta exposició, hem de fer una inevitable menció a altres tres corrents que es desenvoluparen amb posterioritat. D’una banda, el Deconstructivisme, originat als Estats Units a la dècada dels huitanta, malgrat tenir el seu punt de partida en el pensament de Jacques Derrida (1930), pel que fa a desmuntar els llenguatges anteriors per construir-ne un de nou. L’edifici perd la seua configuració horitzontal-vertical i l’eix de simetria, donant lloc a molts eixos transversals i cantons que deformen la puresa racionalista abans esmentada. Podem nomenar Frank Owen Ghery (1929), arquitecte del Museu Guggenheim de Bilbao (1997) o Zaha Hadid (1950), del Parc de bombers Vitra (1993) 35 .

D’altra, l’Arquitectura Minimalista, que sorgí als anys noranta i prengué el nom del minimalisme ja estipulat durant les dècades anteriors als camps de l’escultura, la música, el disseny, i fins i tot, el menjar. El seu objectiu era tornar a la puresa formal que havia propugnat Mies van der Rohe i el Racionalisme, sotmetent-lo a un procés d’austeritat i omissió dels elements no essencials. Els seus volums geomètrics, llisos i blancs ben ordenats pretenen ser un art no referencial; es dissimulen els elements complementaris; la llum i l’ombra desenvolupen un paper estètic fonamental i es busca la unió entre natura, terreny i edifici. El dissenyador japonès Shiro Kuramata (1934-1991) fou un dels primers en aplicar esta filosofia, com poder veure als Magatzems Seibu a Shibuya, però és també destacable l’obra de Peter Zumthor (1943) amb les Termes de Vals (1996) 36 .