AAVV - Fernando Moreno Barberá - un arquitecto para la universidad

No podrem aprofundir en les innovacions que en aquets moments estan produint-se a nivell pictòric i escultòric, això és, l’Expressionisme Abstracte —Jackson Pollock (1912-1956), Antoni Tàpies (1923-2012)—, l’Op-art —Víctor Vasarely (1908-1997)—, l’Art Cinètic —Alexandre Calder (1898-1976)—, el Pop Art —Roy Lichtenstein (1923-1997), Andy Warhol (1928-1987)—, el Minimalisme —Donald Judd (1928-1994), Sol LeWitt (1928-2007), Terry Riley (1935) i Philip Glass (1937)—i les escultures de Henry Moore (1898-1986), Eduardo Chillida (1924-2002) o Jorge Oteiza (1908-2003); sinó que ens centrarem en aquells més rompedors com l’Art d’Acció i Conceptual, i en l’arquitectura, per ser l’objecte d’aquesta exposició.

Un dels primers moviments que es donà a conèixer en aquesta dècada dels seixanta fou l’Art d’Acció, en què l’obra esdevé un acte, en vegada d’un objecte material expositiu. Aquest es produeix en un espai i temps concrets, servint-se de diversos elements com la música, la literatura, el teatre, materials orgànics i el cos de l’artista, d’ajudants o del públic. Les accions es trobaven vinculades a la vella noció romàntica de l’art com a expressió de patiment o de sacrifici personal i és això el que transmet l’artista. L’obra, així, adquireix un caràcter efímer, donat que una vegada acabat l’acte finalitza la producció de la mateixa. No obstant això, aquestes manifestacions fugaces romanien enregistrades mitjançant les fotografies i els vídeos, gràcies als quals podem avui gaudir del primer Art d’Acció de la història. Amb aquest moviment, es conciliava una nova visió artística com a interacció entre obra, autor, col·laboradors i públic, aconseguint un art identificable amb la vida. Per tal de reforçar aquesta relació entre obra i existència, l’artífex deixà de banda els espais tradicionals —estudis, laboratoris, museus, galeries—per acudir a espais oberts i públics —carrers, places, parcs, cases, centres comercials, etc.—on fer palès l’estil de vida dels humans. A més a més, també s’abandonaran els marxants i crítics com a mediadors entre obra i públic 13 .

L’Art d’Acció es divideix en tres moviments, el happening , el fluxus i la performance . El primer d’aquets és entès com una forma d’espectacle planificat però amb improvisació, en el qual l’artista combina la teatralitat i les arts visuals per crear un esdeveniment lúdic, vivencial, col·lectiu, lliure i fins i tot catàrtic 14 . El fluxus, d’altra banda, té també un tarannà improvisat, però amb una preponderància per la música i el soroll distorsionat i un caràcter contemplatiu per part de l’espectador 15 . En la performance el cos es converteix en el llenç de l’artífex on explora els límits físics, psíquics i espacials, comunicant-se a més amb el medi d’on naixen les seues experiències personals 16 . A diferència dels anteriors, aquest sí es troba planificat i la participació del públic és redueix a la d’espectador (FIG.1). Com a conreadors del happening tenim a Wolf Vostell (1932-1998) o Joseph Beuys (1921-1986); del fluxus , a Georges Maciunas (1931-1978) o Nam June Paik (1932-2006), i de la performance a Gina Pane (1939-1990) o Marina Abramovic (1946).

Paral·lelament a l’Art d’Acció, comencen a aparèixer un conjunt de corrents al voltant de l’ecologia. Hem de tindre en compte que ens trobem en un moment en què sorgeixen els primers símptomes de defensa universal del medi ambient i el món artístic també volgué fer-se ressò en aquest tema. Es configurà així l’Art Ecològic del que es derivaran dos tendències: el Land Art i l’Art Povera. El primer d’aquests es caracteritza per crear composicions en un entorn natural —muntanya, desert, mar, riu, etc.—, convertint-se així la naturalesa en el suport de l’obra. La matèria prima es la pròpia natura, transformant-se l’objecte artístic com una expressió viva d’aquesta, donat que està sotmesa als mateixos canvis i transformacions. El resultat final adquireix una monumentalitat a escala del territori fent necessària la seua visió des del cel 17 .

L’Art Povera, per la seva part, es constitueix grup a partir d’un col·lectiu d’italians que utilitzaren per a les seus obres elements efímers de la natura i deixalles, de nul·la comercialització. Aquets es treballaven amb molta senzillesa i de forma artesanal, fugint expressament de totes les tècniques de producció artística contemporànies i innovadores. Això és, creaven un art pobre, insignificant i perible. Es feia així, una reflexió sobre el paper que la naturalesa havia fet i fa en la vida humana, representant-se l’obra com una extensió de la pròpia natura amb idees de canvi, creixement, mort o renovació 18 . Com a obres d’aquestes corrents es poden destacar per part de Land Art Spiral Jetty (1970) de Robert Smithson (1938-1973) i de l’Art Povera Venere degli stracci (1967) de Michelangelo Pistoletto (1933).

Finalment, trobem l’Art Conceptual, punt últim de la reducció material d’aquesta etapa dels anys seixanta. Per primera vegada la idea sobrepassava l’objecte artístic i per donar constància de la importància d’aquesta, la part material es reduïa fins a extrems en què l’artista ja no creava, sinó que supervisava la creació. Ara l’autor cercava l’essència de confeccionar un disseny intel·lectual en la ment de l’observador, desvirtuant la plasticitat. L’Art Conceptual defensava el paper actiu de l’espectador, el qual havia de dur a terme un procés de reflexió per tal d’esbrinar la idea amagada de l’artífex al voltant dels diversos signes artístics. En aquest moviment, doncs, prima la idea de l’obra sobre l’obra mateixa, ja que aquesta havia adquirit uns valors purament comercials i mercantils. El que l’autor intenta és acabar amb aquesta actitud front l’art, formular noves proposicions per definir aquesta nova faceta que havia despertat amb Duchamp (1887-1968) 19 . Un exemple seria One and three chairs (1965) de Joseph Kosuth (1945).

En el panorama espanyol, aquestes manifestacions arribaren més tardanament i podríem destacar a Esther Ferrer (1937) o Bartolomé Ferrando (1951) en el món de l’Art d’Acció, César Manrique (1919-1992) o Perejaume (1957) en l’Art Ecològic i en l’Art Conceptual Antoni Muntadas (1942) o Ferrán García Sevilla (1949).

Pel que fa a l’arquitectura, tampoc no podem entendre-la deslligada del seu context històric i social. Després d’haver sofert les conseqüències dels dos conflictes armats més importants de la primera meitat del segle XX, la Primera (1914-1918) i la Segona Guerra Mundial (1939-1945), Europa i Amèrica van haver de fer front a la demanda de vivendes que pogueren ser costejades per les classes populars. Així, podríem dir que el Racionalisme, arquitectura imperant en aquets decennis, es caracteritza per la funcionalitat, la simplicitat de les seues formes geomètriques i l’ús dels materials que el desenvolupament tecnològic havia proporcionat, això és, el ferro, el vidre, l’alumini i el formigó 20 .

Des del punt de vista estilístic, durant els anys cinquanta van continuar tenint força les tendències arquitectòniques que havien dominat el panorama del període d’entre guerres. Tanmateix, Espanya no va participar d’aquest debat internacional fins ben entrada la dècada dels cinquanta. De fet, ni tan sols van ser suficientment conegudes les obres més important del Moviment Modern 21 . Contràriament, es privilegiava un estil amb caràcter nacional i, de la mateixa manera que va tornar-se a una ideologia de caire tradicionalista, va produir-se una recuperació del vocabulari regionalista i inspirat en l’edifici de l’Escorial (1563-1584) 22 .