AAVV - Colligite Fragmenta

Originalment, per a Max Weber el desencantament del món significava la superació de la confiança supersticiosa en la capacitat salvífica dels rituals màgics i sacramentals, és a dir, el poder de dirigir la gràcia de Déu. Segons aquest autor, el desencantament comença amb les crítiques del profetisme de l’Antic Testament, continua amb el pensament científic hel·lènic i es consolida amb el protestantisme purità. [5]Més actualment, Marcel Gauchet usa el mateix concepte, però li assigna un sentit més ampli: l’utilitza per descriure els mecanismes que han permès que la religió hagi deixat de ser el poder estructurant de la societat occidental. [6]

El desencantament del món va propiciar l’aparició d’un individu lliure de la il·lusió/engany del funcionament màgic de l’univers, però alhora el va privar de la il·lusió/anhel d’una vida que no es limita a la dimensió material. Un món desencantat deixà insatisfets els qui intuïen el Misteri que acompanya l’existència humana.

Per sobreviure, l’ésser humà mai no n’ha tingut prou amb l’aquí i l’ara que li proporciona el món empíric. Necessita transcendir els límits de l’espai i del temps a través d’una mirada –articulada en un llenguatge mític– que eixampli els seus horitzons existencials.

Sense un entramat simbòlic que doni sentit als seus actes, l’ésser humà s’asfixia en la buidor de significats. Mancat de referents èpics que omplin de contingut la seva història, experimenta una claustrofòbia metafísica; pateix l’angúnia de no poder escapar –transcendir– del confinament de la seva condició.

El temps no ha confirmat els mals presagis per a la religió enunciats pel diversos mestres de la sospita, sinó que, en comptes d’assistir a la seva fi, les primeries del nou mil·lenni semblen anunciar el retorn del sagrat.

La crisi del discurs modern ha donat pas a un ressorgiment espiritual. Els fills de la secularització reclamen un reencantament del món. Noves formes de religiositat s’han obert camí enmig del món postmodern. Els ciutadans occidentals, orfes de models religiosos, miren amb fascinació les espiritualitats extraeuropees. Privats de les seves arrels, cerquen noves espiritualitats per sadollar la set d’absolut.

Javier Sádaba afirma que s’ha proclamat tantes vegades la fi de la religió, l’acceptació d’un món regit per la raó i la ciència, que resulta temerari pensar en un futur en què la religió sigui només un simple record o una relíquia d’un passat que és impossible que torni. [7]Segons Fernando Savater, els qui es van iniciar en la filosofia durant els anys seixanta i setanta difícilment haurien pogut creure que el debat sobre la qüestió religiosa hauria de conservar la seva vigència fins al dia d’avui. Ignoraven de nou que la creença religiosa no depèn del que sabem ni del que pensem sinó del que irremeiablement anhelem. [8]

La societat actual s’ha secularitzat profundament i continua secularitzant-se, però això no ha desembocat pas en una societat majoritàriament areligiosa o irreligiosa. Ben al contrari, el que posen de manifest totes les tendències observades és la presència d’un important viratge dels individus en la seva relació particular amb la religió. En aquest context, el fenomen emergent per excel·lència és el sorgiment de noves maneres, força individualitzades, de viure la religiositat. [9]

En un món cosmopolita, perquè no hi ha una veritat, hi ha moltes interpretacions; perquè no es creu en un sol Déu, hi ha diversos déus. Això comporta diferents racionalitats, llenguatges, vocabularis, lectures de la realitat que es veuen obligades a conviure i a respectar-se. [10]Aquesta diversificació del sagrat és la clau del reencantament postmodern.

La societat civil, mancada de referents sagrats, ha preferit donar resposta als anhels dels ciutadans a través d’ofertes no explícitament religioses, però amb funcions similars a les dutes a terme per les institucions vinculades a l’Església. Així, apareixen el sagrat difús, l’espiritualitat secular, la religiositat profana, els succedanis i els substituts de la religió. Moltes iniciatives cíviques prenen el lloc de les religions en l’exercici de les seves funcions (la meditació, la relació amb la mort, l’ètica, el sentit de l’existència), però adoptant formes dessacralitzades i desvinculant-se institucionalment.

Des d’un paradigma postmaterialista, des d’una raó reencantada, alguns intel·lectuals proposen la recuperació de l’espiritualitat, però lliure de la tutela de les religions convencionals. El filòsof André Comte-Sponville, des del seu ateisme, reclama la necessitat d’una espiritualitat laica i sense Déu.

«Som éssers finits oberts a l’infinit; éssers efímers oberts a l’eternitat; éssers relatius oberts a l’absolut. Aquesta obertura és l’esperit en si. La metafísica consisteix a pensar-la; l’espiritualitat, a experimentar-la, exercir-la, viure-la.» [11]

3. LA POSTMODERNITAT

Resulta complicat definir la diversitat de noves formes religioses, segurament perquè són conseqüència directa de la complexitat del món que s’està configurant en el nostre temps. El zàping, el calidoscopi, el turisme, els parcs temàtics són metàfores que descriuen un context cultural en plena efervescència que adopta una multiplicitat de formes segons la demanda social o, simplement, segons el caprici aleatori dels mecanismes de producció i difusió de models estètics i organitzatius. Així doncs, la diversitat de manifestacions religioses pròpia de la nostra època s’adiu amb un sistema socioeconòmic que es fonamenta en la diversificació de l’oferta i en la flexibilització productiva. El retorn del sagrat podria ser una metamorfosi a través de la qual la religió s’està adaptant a les característiques socioculturals del nostre món.

Podem utilitzar el terme «postmodernitat», d’acord amb el pensament de David Lyon, com si fos una abreviatura conceptual relativa al conjunt de canvis vinculats a la difusió de les tecnologies de la comunicació i de la informació i al sorgiment d’una societat hiperconsumista. [12]

La «religiositat postmoderna» seria la matriu on cristal·litza i s’expressa el malestar envers la modernitat. [13]La crisi del racionalisme ha propiciat el ressorgiment d’una mentalitat premoderna, predisposada a acollir els elements màgics, mítics, místics o supersticiosos que semblaven haver desaparegut del panorama cultural d’Occident.

Però no podem reduir aquesta efervescència religiosa a un simple fenomen regressiu. S’està produint una descomposició i una recomposició del fet religiós. Molts ciutadans del segle XXI cerquen la vivència espiritual sense adherir-se a la doctrina, els ritus, les normes i les institucions de cap confessió religiosa concreta.

Les noves recerques espirituals poden ser una de les sortides existencials a la nova situació canviant, dispersa, mòbil i plural. El «misticisme postmodern» demostra la insatisfacció dels individus davant l’asfixiant cultura només tecnocientífica que domina les nostres societats. [14]

La postmodernitat s’articula al voltant de la diversitat, de la manca d’un discurs unitari i del relativisme. La mercantilització de la vida quotidiana ha incrementat espectacularment l’oferta de tota mena de productes. L’accés a la informació a través de les noves tecnologies ha consolidat la fragmentació del discurs teòric. La possibilitat dels individus d’optar segons les seves preferències condueix a un relativisme pràctic.

Aquests factors també han influït en els sistemes de creences tot generant mutacions religioses adaptades als nous paràmetres o bé fent-se resistents al canvi. Per això cal analitzar el retorn del sagrat a la llum dels canvis sociològics concomitants a la postmodernitat.