AAVV - Colligite Fragmenta

Tradicionalment, la dimensió col·lectiva –estament, gremi, classe social, nació, Església, sindicat o partit polític– era alhora la protagonista i el marc de la dinàmica social. La raó de ser de cada grup estava associada a un projecte històric. Ara, en canvi, el centre de gravetat s’ha desplaçat del grup a l’individu, que emergeix com a actor principal d’una història que s’ha fragmentat en microrelats biogràfics desvinculats dels grans projectes històrics. D’altra banda, aquesta multiplicitat d’històries tenen lloc en un únic escenari: el món global. Així, l’element comunitari perd pes en l’univers postmodern a favor d’un individu que reivindica el fet diferencial i d’una globalització que tendeix, malgrat les aparences, a homogeneïtzar la societat. [15]

4. LA INDIVIDUALITZACIÓ

Gràcies als valors democràtics, però també al funcionament de l’economia de mercat, s’ha accentuat la dimensió individual enfront de la perspectiva comunitària. L’individu vol ser el protagonista en la construcció d’un projecte vital i en el disseny dels horitzons de futur. Ja no en té prou amb el passat com a font de significats. Fins i tot la presumpció de caducitat distorsiona qualsevol mirada retrospectiva. Ni la tradició ni el grup aporten marcs referencials sòlids en moments de canvis constants.

Llavors és el subjecte, des de la seva solitud, el qui ha de decidir les rutes per les quals ha de discórrer la seva existència. El grup –o, més ben dit, la tribu postmoderna– existeix en la mesura en què hom ha optat per ell, no és previ a la persona sinó que està en funció d’ella. Així la societat esdevé un conglomerat de minories que reflecteixen actituds individuals.

En aquest context la fe esdevé una elecció de la consciència individual, no pas la transmissió cultural d’una veritat revelada. D’aquí la dissociació entre creença i pertinença, la fe sense adscripció, tan característica d’aquest temps. [16]

El crític literari Harold Bloom proposa algunes reflexions que ens permeten entendre el denominador comú de tendències tan diverses com la Nova Era i els fonamentalismes. Segons aquest autor, aquests fenòmens constitueixen una autèntica religió nord-americana basada en l’experiència individual. Els seus orígens es remunten a un xamanisme ancestral que va cristal·litzar en el gnosticisme antic defensor de l’existència d’una identitat pròpia sobrenatural que roman oculta, com una guspira, a l’interior de l’ànima o psique. Aquesta espiritualitat gnòstica es va manifestar a través dels cultes mistèrics com l’orfisme.

Segons Bloom, aquest misticisme de l’antiguitat és el rerefons dels moviments de l’«entusiasme», el pietisme europeu dels segles XVII i XVIII, la religió dels pioners que colonitzaren les terres de l’Amèrica del Nord. D’aquesta arrel comuna dels primers colons provenen bona part de les confessions típicament americanes (mormons, Ciència Cristiana, Adventistes del Setè Dia, Testimonis de Jehovà i pentecostals), però també la Nova Era, que Bloom denomina «orfisme californià», atesa la seva popularitat entre els moviments contraculturals dels anys seixanta i setanta. [17]

Així doncs, en aquest context de religiositat nord-americana, en el qual l’experiència individual esdevé el criteri de validesa, s’ubica la matriu de les noves formes d’espiritualitat, filles de la cultura postmoderna, tant en la versió més alternativa com en les denominacions fonamentalistes. En tots dos casos, l’espiritualitat s’entén com una opció personal. Cada individu tria els mites, símbols, rituals o normes que més li convenen segons les seves preferències o necessitats.

A petita escala, en molts països es viu un procés de desgavellament de la comunitat territorial (la parròquia) en benefici de l’elecció individual, basada en motius afectius o ideològics. L’afinitat ha substituït la proximitat com a criteri determinant en la formació de comunitats. El creixement espectacular de les Esglésies evangèliques està relacionat amb aquest procés; preval l’opció de l’individu per damunt de les consideracions geogràfiques.

L’accent posat en l’experiència personal sovint s’associa al cos, un dels principals definidors de la individualitat. Cal recordar que és un element important en l’economia de mercat, ja que les seves necessitats generen consum. El culte al cos és imprescindible per al desenvolupament d’una sèrie d’indústries i d’activitats econòmiques. Per això no ens ha d’estranyar la seva utilització com a eina en el treball espiritual, superant així els prejudicis propis d’un espiritualisme desencarnat i repressiu.

El benestar corporal, un valor de la societat de consum, dóna lloc a una espiritualitat més preocupada per la salut física que per la salvació de l’ànima. [18]El guariment és un dels elements característics de moltes religiositats, bé siguin les teràpies alternatives o els miracles propis dels cultes pentecostals.

En resum, desproveïts d’institucions amb capacitat real d’imposar definicions i significacions, els individus s’apropien de les creences religioses i les modelen al seu gust, bé sigui personalitzant l’experiència de creure o bé, fins i tot, discrepant obertament dels dogmes establerts per les autoritats eclesiàstiques de la confessió a la qual diuen que pertanyen. Aleshores, els conceptes perden la seva univocitat i les interpretacions es diversifiquen i s’individualitzen. [19]

5. LA GLOBALITZACIÓ

La secularització ha desmantellat l’equilibri nascut de la Pau d’Augsburg (cuius regius, eius religio), que estatalitzava la vida religiosa per evitar guerres civils. Actualment, llevat d’algunes excepcions, la pràctica religiosa ja no està en funció de les directrius polítiques emanades dels Estats confessionals.

Si secularitat i sacralitat eren concebudes com a dimensions excloents dels dinamismes socials, de manera que l’afirmació de l’una comportava la negació de l’altra, en el món d’avui s’accepten com a nivells diversos de convivència que es poden produir simultàniament, ja que formen part d’esferes diferents. En el fons, el món secular ha facilitat el retorn del sagrat sense renunciar a la secularitat. [20]

Fins i tot podríem dir que la secularització ha tingut un efecte bumerang en trencar el monopoli de les grans confessions, sovint en connivència amb els poders públics, i permetre així la pluralitat religiosa i la creativitat espiritual. La separació Església/Estat ha obert el camí a la diversificació de creences i, paradoxalment, ha contribuït al creixement de la religió. La fragmentació religiosa ha obligat cada confessió a revisar els objectius i les estratègies per sobreviure en un context plural i competitiu. Aquesta tensió ha actuat com un revulsiu que ha permès el desenvolupament de formes particulars del religiós. [21]

A més, s’estan desdibuixant els límits fronterers entre els Estats per facilitar la lliure circulació de persones, béns i capitals. Però alhora també s’està produint el traspàs d’idees, objectes culturals, informacions i formes de consum generant una cultura global. El nou marc socioeconòmic ha afectat l’estructura del fet religiós.

A mesura que desapareixen les fronteres estatals, es desterritorialitzen els cultes locals i es deslocalitzen les institucions religioses. Les noves potències econòmiques exporten espiritualitat. La decadència de les religions europees contrasta amb l’embranzida de l’evangelisme nord-americà, l’expansió de l’islam dels països productors de petroli o la popularitat de les religions de l’Índia o de la Xina, els gegants asiàtics.

Els sociòlegs adverteixen que aquest procés d’internacionalització imposa certes condicions. La lliure circulació de creences, la transferència de costums, els préstecs entre religions, el nomadisme espiritual o la internacionalització de l’experiència tenen un preu.