AAVV - Colligite Fragmenta

A fi que les creences puguin funcionar en un entorn cultural diferent, és imprescindible configurar-les amb un format compatible amb altres maneres de creure. Actualment, si una religió aspira a ser universal (o global) s’ha d’esforçar a ser culturalment neutra. La dissociació entre religió i territori, és a dir, la desterritorialització, comporta un procés de desculturació (o exculturació), de desconnexió de la cultura matriu i d’obertura a processos d’hibridació i de mestissatge.

Aquesta dinàmica espiritual pot ser entesa a la llum del procés de mundialització. A mitjà termini, la desregulació del mercat comporta l’homogeneïtzació dels productes. En conseqüència, la creació d’un mercat religiós homogeni suposa la desculturació, el distanciament respecte dels marcadors de la cultura originària, per tal que les formulacions religioses esdevinguin un producte exportable. [22]Les noves formes de religiositat neixen d’aquest nou context socioeconòmic i troben en la globalització un espai idoni pel qual difondre’s.

Segons el sociòleg Olivier Roy, la desconnexió cultural del fet religiós provoca un empobriment –tal com queda reflectit en el títol del seu llibre, La santa ignorància. El temps de la religió sense cultura– que dóna lloc a manifestacions poc codificades lingüísticament per tal d’afavorir la transmissió d’un missatge en entorns culturals diversos. [23]

El procés de desterritorialització és acompanyat pel sorgiment d’un neotribalisme globalitzat en què els marcadors estètics són essencials. Així, a través de la indumentària es marca la diferència amb qui hom comparteix espai i, alhora, es reafirma l’adhesió amb qui participa de la mateixa fe.

Les creences se simplifiquen i s’estandarditzen com a efecte de les interrelacions sorgides en un món interconnectat. S’està formant una espiritualitat postmoderna que pot prescindir de les arrels religioses locals perquè disposa de les aportacions d’una religiositat globalitzada.

Es pot acusar les noves espiritualitats de fomentar el desarrelament, perquè obliden la pròpia tradició tot deixant-se fascinar per qualsevol exotisme. El que és llunyà s’idolatra en perjudici del que és proper. L’individu acaba sent amnèsic respecte de la seva pròpia cultura i inculte pel que fa al sentit originari dels continguts religiosos procedents d’altres tradicions. [24]

En resum, és important veure que a escala mundial els processos de secularització, renaixement religiós i recerca individual d’espiritualitat no són moviments que es contradiguin els uns amb els altres, sinó que estan interrelacionats com a part d’un procés de formació d’una societat global, humana i pluralista. [25]

6. LA DISLOCACIÓ DEL SAGRAT

Un cop descrites les variables socioeconòmiques que, dins de la lògica de la postmodernitat, incideixen en la configuració del fet religiós en el món d’avui, passem a analitzar com afecten l’estructura interna del sagrat.

La modernitat va encetar el procés de ruptura amb la tradició. [26]Però avui l’artífex d’aquest trencament ja no és la raó sinó la vivència. La divisa de la Il·lustració, el sapere aude de Kant, ha donat pas a un experiri aude propi d’una postmodernitat poc interessada en els antecedents històrics. Les noves espiritualitats plantegen un interessant debat teòric sobre l’encaix de l’experiència dins de la tradició. Si bé sovint s’entén la primera com a conseqüència de la segona, també és possible plantejar una experiència personal que desborda la rigidesa de la tradició.

El presentisme postmodern consolida l’escletxa que separa experiència i tradició en enaltir l’una i menystenir l’altra. La relació entre ambdues dimensions del fet religiós pot resultar tensa. Les formulacions teològiques poden encotillar la vivència personal i l’individu se sent engavanyat per les normes que emanen de les institucions religioses. Prefereix una comunitat emocional on integrar-se de manera voluntària i d’on pot rebre un suport afectiu mitjançant els lligams establerts entre els diversos membres. [27]

Mentre les religions convencionals han mantingut l’hegemonia, s’ha sobreentès que la tradició era una matriu on es gestava l’experiència. D’aquí la importància de la transmissió de la fe a través de les institucions socials: família, escola i organitzacions religioses. La crisi d’aquest sistema institucional ha desarticulat les estratègies de transferència de la fe. Aquest fet explicaria en gran mesura la desafecció que pateix el cristianisme en el món occidental.

En ocasions, s’atorga una rellevància tal a la doctrina, al ritu, als preceptes o a la institució que les formes culturals acaben reemplaçant l’autèntica experiència del sagrat. S’absolutitzen les formulacions religioses tot atribuint característiques sobrenaturals i eternes a aspectes purament conjunturals. Aquesta distorsió és, de fet, un acte d’idolatria, ja que es confon Déu amb les imatges que el representen, la revelació amb els arguments que l’expliquen, les accions divines amb els ritus celebrats per commemorar-les, l’amor amb el compliment de les normes que l’expliciten.

Quan l’esperit humà intenta anomenar/conèixer Déu d’una manera adient, corre sempre el risc de constituir-lo en ídol, és a dir, de manifestar no l’essència de Déu sinó la imperfecció de la nostra pròpia mirada. [28]

La transmissió de la fe és quelcom més que la simple transferència d’una doctrina o la perpetuació d’unes creences. La tradició és el contenidor que preserva la memòria de les experiències dels avantpassats. El llegat de la fe està configurat per unes vivències traduïdes i transmeses culturalment; no es pot reduir a unes veritats, equiparables a les formulacions científiques o filosòfiques.

El fet religiós és un sistema viu que interactua amb la realitat. L’excessiva rigidesa en els mecanismes d’interacció de les esferes del sagrat pot acabar esclerotitzant el sistema de manera que sigui incapaç d’adaptar-se a les circumstàncies de cada moment històric.

L’accés a una cultura religiosa implica entrar en contacte amb unes vivències contagioses. El substrat experiencial de la tradició es pot encomanar generant noves experiències que, convenientment transformades en cultura, seran noves baules de la cadena que connecta una generació amb la següent. L’experiència subministra noves energies a l’entramat religiós, sense les quals acabaria fossilitzant-se i esdevenint un àmbit cultural estèril. Gràcies a les experiències que adapten els continguts heretats a les circumstàncies de cada moment històric, les tradicions es van renovant i actualitzant.

Ara bé, la força de la tradició també pot tergiversar l’experiència. Tota vivència és interpretada –correctament o incorrectament– des de les coordenades establertes. En conseqüència, els models culturals esdevenen motlles que afaiçonen la vivència subjectiva i la fan comprensible i comunicable. Les creences poden actuar com a prejudicis que constrenyen l’experiència i l’ofeguen tot privant-la de la llibertat de pensament i d’interpretació.

Per aquest motiu, en la societat postmoderna es reivindica una experiència espiritual al marge de la tradició. La nova efervescència religiosa reclama una fe emancipada de dogmes, ritus, normes i institucions, en sintonia amb un nou model de ciutadà que, d’acord amb el que succeeix en la política o en el mercat, vol que la seva opinió prevalgui per damunt de models heretats. Al cap i a la fi, afrontem una nova secularització, la de les consciències.

Marià Corbí sosté que les religions, tal com han existit a Occident durant els darrers dos mil anys, han arribat a la fi o estan a punt d’extingir-se. [29]Està naixent una nova manera de viure i expressar les experiències religioses que, segons aquest autor, no hauria de rebre el nom de «religió». [30]