Josep Massot i Muntaner - De València i Mallorca

Segons el Dietari de l’Obra del Cançoner, l’11 de juliol de 1927 Joan Just i Josep Roma van signar «les corresponents ordinacions» i van anar «a fer una recerca de cançons per terres de Castelló de la Plana». 48El dia 20 de juliol, «els que estan fent missió a Castelló de la Plana escriuen dient que troben molt poques coses interessants i que de Vila-real on ara es troben estan a punt de recórrer altres localitats on voldrien trobar bones cançons». 49El 26 d’agost, una nova carta de Just i Roma, datada a Benassal, constatava «que aquelles terres estan molt eixutes de veritables cançons populars». 50El 10 de setembre, «En Joan Just s’entrevista amb el Secretari de l’Obra [Joan Puntí] per donar-li de paraula la impressió dels treballs de recerca que, per comanda de l’Obra, han fet aquest estiu amb En Josep Roma a la província de Castelló de la Plana». 51Els «materials en net recollits en la dita Missió» foren lliurats a l’oficina el 21 de desembre del mateix any 1927. 52El 31 de desembre de 1928, amb un notable retard, «després de diferents aclariments», Puntí va trametre

lletres de regraciament a les persones que més particularment ajudaren la missió de recerca que, en terres de Castelló de la Plana, verificaren l’any passat En Joan Just i En Josep Maria Roma. Les dites persones, algunes de les quals estiuegen en aquells indrets, són les següents: Francesc Piñol, de València; Mn. Eloi Ferrer, de Vila-real; Mn. Josep Prats, d’Astorga; Manuel Milian Boix i Dr. Tomàs Remon, de Morella; J. Domènech, de Barcelona; Mn. Miquel Segarra, de Xert; Josep M.º Palau i Antoni Niza, de Benicarló; Mn. Joan Verdera, Matias Santos, Mn. Vicenç Garcia i Mn. Pasqual Bono, de Vinaròs; Salvador Guinot, Ricard Carreras i Dr. Àngel Sánchez Gozalbo, de Castelló de la Plana; Mn. Joaquim Garcia, d’Oriola; Carles Salvador i Guillem Colom, de Benassal; Mn. Josep R. Jovani i Mn. Juli Martí, de Sant Mateu. 53

En sortir de Barcelona, l’11 de juliol de 1927, Just i Roma anotaven: «Respecte al nombre i qualitat de les cançons que anem a trobar, no tenim pas una impressió massa bona, ja que sabem de sobres que la influència de la jota i la parla castellana s’han deixat sentir en les terres del Regne de València. Però pensem que la província de Castelló, com en realitat és, serà la que millor conserva les tradicions, cants i danses que els nostres avantpassats hi varen importar acabada la conquesta pel rei Jaume; i això ens anima força». 54En realitat, a tot arreu pogueren recollir cançons de treball, cançons d’infants, balls, etc., i en acomiadar-se de la tasca tenien la sensació que havien fet bona feina i que encara hi havia una «tasca nombrosa» a fer, que era urgent perquè hi havia el «perill imminent» que desaparegués «tot allò típic i popular davant la invasió cada dia més persistent de jotes i cuplets que arreu s’estenen com una riuada imponent en dia de tempesta». 55

El mestre Francesc Pujol, que amb una certa ingenuïtat només donava valor a les cançons que considerava antigues i «racials», devia pensar que amb aquests tasts ja hi havia prou matèria procedent de València per a l’Obra del Cançoner. Ell mateix assegurava, l’abril de 1936, que «quan dintre de poc haurem realitzat l’exploració minuciosa de la Vall d’Aran, de les poblacions de la conca inferior de l’Ebre, des de Mequinença [ sic ] a Tortosa i d’alguns indrets del Camp de Tarragona, podrem donar per acabada la tasca de recerca i recollida que projectàrem en emprendre l’“Obra del Cançoner”». 56

Molt abans, l’estiu de 1931, hi havia hagut una eixida frustrada de Joan Tomàs i Joan Amades a Castelló i a Tales, durant la missió que feren pel Baix Llobregat. A Tales, «seu tradicional de grallers i donçainers», volien trobar, per recomanació d’Àngel Sánchez Gozalbo, «el tio Peret», famós dolçainer. El localitzaren, en realitat, a Alcora i en fan una descripció ben pintoresca. Els prometé que transcriuria totes les tonades que recordés i els les enviaria. No tenim, però, cap constància que ho fes. 57

Quan l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fou dut a Montserrat, vam tenir l’agradable sorpresa que, juntament amb les carpetes folklòriques de Rossend Serra i Pagès a les quals ja hem fet al·lusió, hi havia també una bona colla de paperassa referent a un dels projectes més estimats de Serra i Pagès, els Concursos del Llegendari Popular Català, que duraren del 1924 al 1930, amb el patrocini de Rafael Patxot i Jubert. 58Ara només voldria posar en relleu que el president del jurat del primer concurs fou el conegut folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, 59que precisament al tercer i darrer concurs va ésser premiat per un Llegendari valencià , que ha estat transcrit i estudiat per Josep M. Baldaquí, en una edició feta conjuntament per la Conselleria d’Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana i l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació Provincial d’Alacant (Alacant, 1995). L’original d’aquesta obra és a l’arxiu de l’Obra del Cançoner, on té la signatura B-79/I. 60En el tercer concurs del Llegendari, el cinquè premi correspongué a Sara Llorens de Serra, la deixebla predilecta de Serra i Pagès, que s’hi presentà amb un recull de Llegendes alacantines , procedents de Bolulla, un poblet «situat al N. E. d’Alacant», que té la signatura B-156 a l’arxiu de l’Obra del Cançoner. 61Més tard, Sara Llorens mateix hi va afegir un apèndix, que en un primer moment no va arribar a Montserrat, però que finalment hi féu cap, no procedent de Barcelona –com la resta de materials del Llegendari–, sinó de Suïssa, on era conservat al despatx de Rafael Patxot i Jubert. 62El professor de la Universitat d’Alacant Joan Borja ha publicat recentment en un volum el recull inicial de Sara Llorens i el suplement esmentat. 63

Val a dir que Serra i Pagès tenia un gran interès a obtenir llegendes valencianes per als seus concursos. Se’ns ha conservat, per exemple, una carta que va adreçar el 6 de maig de 1928 a Manuel Betí, de Castelló –retornada perquè l’«interesado» era desconegut per correus. S’hi lamentava que no hi hagués hagut participació valenciana als dos primers concursos i li demanava que fes publicitat del tercer, amb l’advertiment que els treballs presentats podien ser en «valencià» o en «castellà». 64

Aquest ràpid itinerari a través dels mecenatges de Rafael Patxot i Jubert relacionats amb les cançons, les danses i les llegendes populars justifica prou la importància excepcional de la seva aportació a la cultura de les terres on és parlada la nostra llengua. Sense la seva empenta i la seva contribució material, moral i personal no hauria estat possible que poguéssim tenir un fons tan immens de material folklòric popular, que a hores d’ara ha estat utilitzat sovint de moltes maneres i que sens dubte constituirà una pedrera per a noves publicacions i per a noves interpretacions.

1. Per a la biografia de Patxot, vegeu sobretot Joaquim Maluquer i Sostres, Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic (Barcelona, 1994); Núria Delétra-Carreras i Patxot, Rafael Patxot i Jubert. Una vida de tramuntana , traducció de Maria Josep Cuenca, amb la col·laboració de Laia Arenas Beneyto (Barcelona, 2016), i el meu llibre Rafael Patxot i Jubert. El savi, el mecenes, el patriota (Barcelona, 2014), amb la bibliografia més important.

2. Al llibre indicat a la nota anterior dono la llista dels múltiples treballs que he dedicat a l’Obra del Cançoner. N’esmentaré només la síntesi «L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya», dins el llibre Escriptors i erudits contemporanis. Sisena sèrie (Barcelona, 2006), pp. 195-228.

3. Cf. Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya , V (Barcelona, 1995), p. 18.