Josep Massot i Muntaner - De València i Mallorca

Patxot morí a l’exili i el general Franco encara es mantingué al poder fins al 1975. Aleshores començà una difícil «transició democràtica», que a poc a poc va permetre un nou estatut d’autonomia a Catalunya i va afavorir l’estudi del català i el desplegament de múltiples iniciatives culturals, cíviques i polítiques al nostre país. A partir de llavors, els hereus de Patxot van anar facilitant la continuïtat dels seus mecenatges més importants. Els llibres publicats per la Institució Patxot que quedaven en estoc foren passats a l’Institut d’Estudis Catalans –que s’havia beneficiat de l’ajuda del mecenes fins i tot durant els anys de la dictadura franquista–, les fotografies i els papers referents a l’estudi de la masia catalana foren deixats en dipòsit al Centre Excursionista de Catalunya –i en aquest moment són conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que també ha rebut una part de l’arxiu personal de Patxot– i tot el que la família Patxot custodiava del fons de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya –repartit entre Barcelona i Suïssa– fou cedit a l’Abadia de Montserrat. 1

Aquesta darrera iniciativa és potser la més important de les promogudes per Patxot i en tot cas la que va aconseguir uns resultats més considerables, encara que, com ja hem dit, quedés paralitzada per l’esclat de la guerra civil. 2Patxot, en contacte des del 1921 amb els mestres de l’Orfeó Català –Lluís Millet i Francesc Pujol–, va fer organitzar, el dia de Reis de 1922, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, una magna reunió per mirar d’«aplegar a son entorn la cooperació de totes aquelles entitats i persones que coneixen, conreuen i estimen la Cançó tradicional del nostre poble». Hi acudiren representants del Centre Excursionista de Catalunya, de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya –que tenia la seu a la Universitat de Barcelona–, de l’Escola Municipal de Música, de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, de l’Esbart Català de Dansaires, de l’Esbart de Dansaires Martinenc, del Club Muntanyenc, de la Secció Folklòrica de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i altres persones rellevants a títol personal. S’hi adheriren algunes altres entitats i persones, entre les quals un valencià (Eduard López-Chávarri), un mallorquí i un rossellonès. El mestre Pujol hi va exposar el «plan inicial de treball, que consistirà de moment en inventariar totes les cançons publicades, totes les inèdites recollides per l’“Orfeó [Català]” i totes les que no dubtem aportaran les entitats i persones convocades i reunides en la present reunió». Anuncià també

la divulgació immediata per tot Catalunya, per mitjà de la premsa i directament, d’una crida-proclama endreçada als Mestres de Capella i Organistes, Directors, Professors i Cantors d’Orfeons, Directors i Professors de cobles i orquestes i en fi a totes les persones que puguin contribuir a l’Obra del «Cançoner», demanant l’aportació de les cançons i músiques populars que tinguin aplegades i vagin aplegant.

Al costat d’això, estava prevista la convocatòria de concursos amb la finalitat de premiar aplecs de cançons i la formació de «missions destinades a acudir a n’els llocs on sigui denunciada l’existència d’un bon subjecte cançonaire», que utilitzarien un fonògraf si s’esqueia.

Tot aquest projecte, perfectament pensat i estudiat, es va dur a terme tot seguit, amb l’assessorament d’un consell consultiu format per representants de diverses entitats, amb el suport econòmic i l’impuls personal de Rafael Patxot i Jubert i amb l’esforç continuat dels mestres de l’Orfeó Català, sobretot de Francesc Pujol, i de l’oficina que s’hi va constituir, amb mossèn Joan Puntí com a secretari, ajudat al llarg dels anys per diversos col·laboradors, entre els quals el músic Baltasar Samper i el filòleg Josep M. Casas Homs. A través de la crònica de l’Obra del Cançoner, redactada puntualment per Joan Puntí, ens consta que foren enviats exemplars de la primera «circular-proclama» de l’Obra del Cançoner, del gener de 1922, que era una crida a col·laborar en l’empresa patrocinada per Patxot, «a 91 adreces diferents de la província d’Alacant a les quals poden interessar», unes 109 a persones i entitats de «la capital i província de València», i 57 a «la capital i província de Castelló». 3

Des de l’oficina de l’Obra del Cançoner –que es va establir primer a l’Orfeó Català i després en un pis de la via Laietana– es féu, tal com estava previst, un gran treball per redactar fitxes de cançons –cèdules en deien en aquell moment– aprofitant obres ja publicades, entre les quals Música Popular Española , d’Eduard López-Chávarri, 4i s’acceptaren donacions que augmentessin el cabal de material recollit. Tenim notícia, en concret, que el 5 d’abril de 1927, el folklorista barceloní Joan Amades dugué a l’oficina de l’Obra del Cançoner «un número extraordinari de La Correspondencia de Valencia (gener de 1925) on hi ha un article, amb melodies, sobre cançons i danses populars valencianes». 5Per la seva banda, el 2 d’agost del mateix any 1927 López-Chávarri hi féu arribar, per mitjà del mestre Lluís Millet, «una sèrie de cançons populars valencianes recollides per ell», 6completada el 1928 amb «dos quaderns manuscrits que contenen una sèrie de cançons i música popular valenciana que ell mateix ha recollit», 7i el juliol de 1932 amb «dues cançons d’infants per ell recollides» a la ciutat de València. 8Molt més important numèricament va ésser l’aportació del músic «En Manuel Palau i Boix, de Montcada (València)», que el 4 de novembre de 1929 «deixa en préstec a l’Obra un aplec de melodies de cançons i danses populars valencianes que li han servit per a l’exemplificació d’una conferència que donà no fa molt en l’Exposició Internacional de Barcelona amb motiu de la setmana valenciana que hi fou celebrada». El mateix dia, el mestre Francesc Pujol «escriu a En Manuel Palau regraciant-li la seva confiança i amor a la nostra Obra i garantint-li que, una volta copiat el seu material de música popular valenciana, li serà encontinent retornat». 9Aquest material fou passat a les cèdules 16110-16267 de l’Obra del Cançoner, amb un total de 158 melodies. 10

Hem de remarcar d’una manera especial que els responsables de l’Obra del Cançoner van aconseguir que el 1923 el bibliotecari Àngel Aguiló i Miró els passés una gran quantitat de carpetes que contenien una bona part dels materials folklòrics aplegats pel seu pare, Marià Aguiló i Fuster. 11Ens consta que aquest havia començat les seves enquestes a València el juliol de 1854, que no es limitaren a la capital, sinó que s’estengueren a Catarroja, a Alfafar i a Massanassa. 12Més endavant, l’abril de 1864, va passar una setmana a Alacant, a Elx, a Alcoi, a Albaida, a Xàtiva i a València, 13i no podem oblidar que fou bibliotecari en aquesta casa des del 1858 fins al 1861. 14No és estrany, doncs, que a les seves carpetes hi hagi referències a València i cançons recollides a diversos indrets del país, moltes de Borriana i de València, i algunes recollides a Dénia per Roc Chabàs, corrandes en català i algun cop en castellà, impresos i còpies de textos valencians dels segles, XVII i XIX rondalles, llegendes o tradicions, refranys i notes d’Aguiló mateix sobre les seves recerques folklòriques. 15

Molt més tard, l’Obra del Cançoner va aconseguir un bon nombre de carpetes que contenen una part de l’enorme material folklòric que el folklorista Rossend Serra i Pagès, traspassat el 1929, havia anat recollint amb l’ajuda de múltiples col·laboradors. No hi manquen una quantitat considerable de referències a les terres valencianes (notes, llegendari i algunes cançons). 16