Josep Massot i Muntaner - De València i Mallorca

Mireia Ferrando s’ha encarregat, en l’última part, d’acostar-nos els estudis d’altres investigadors envers l’obra del nostre homenatjat. Les temàtiques, la metodologia i les virtuts investigadores de la seua obra, així com la transcendència, són mostrades amb el deteniment que es mereixen. És la millor manera de cloure aquest volum: aportar el reconeixement dels seus col·legues.

VICENT SIMBOR ROIG

Universitat de València

DISCURSOS PRONUNCIATS EN L’ACTE D’INVESTIDURA

(15 d’abril de 2016)

Laudatio acadèmica del Doctor Josep Massot i Muntaner a càrrec del Doctor Vicent Simbor Roig

Excm. i Magfc. Sr. Rector de la Universitat de València,

excel·lentíssimes autoritats,

benvolguts col·legues,

senyores i senyors:

Durant els primers anys de la dècada dels setanta jo era un estudiant universitari jove, és a dir intel·lectualment dispers i despistat, que cursava els estudis de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, perquè aleshores la Universitat de València encara no els podia oferir. De fet, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona feia molt poc que havia nascut, tan poc que l’únic numerari –i director– era el professor Antoni Comas, que havia guanyat la primera càtedra que es va convocar, l’any 1965. Tota la resta de professors eren PNNs, aquella categoria gloriosa de docents entusiastes i malpagats.

He dit que era jove i despistat. Sí, però no tant com per a no saber distingir, jo i la resta de companys, aquells professors brillants dels intranscendents. No sé si ara ocorre el mateix, però llavors el prestigi de cada professor passava de curs a curs i l’elecció dels professors pels estudiants –el Pla Maluquer permetia l’opcionalitat i la confecció curricular personal– n’era una claríssima confirmació: les aules d’uns professors quedaven petites i les d’uns altres gairebé desertes. Era com si als ulls dels estudiants cada professor portàs enganxat al pit un invisible currículum adequadament puntuat per nosaltres. Sí, hi havia divisions, categories, més allà de les oficials.

Entre les possibilitats d’elecció d’assignatures del segon cicle n’hi havia dues, una titulada «El cançoner tradicional a Catalunya» i l’altra «El teatre català antic», a càrrec d’un professor molt jove, 29 anys a l’inici del primer curs que va impartir (1970-1971), monjo de Montserrat, un tal Josep Massot i Muntaner. Nosaltres érem –no tots, és clar– marxistes, leninistes, maoistes… i tot els - istes més que calgués. Però no hi hagué ni vacil·lacions ni recels ideològics a l’hora de la tria. Josep Massot i Muntaner venia envoltat d’una aurèola de jove savi. Com i qui havia configurat aquesta imatge? Era una opinió consolidada. I no exclusivament estudiantil. Recorde molt nítidament com el professor Joan Solà comentava un dia: «És que amb el Josep Massot no es pot discutir, sap més de tot que tu!» I ho deia el professor Joan Solà, un dels savis reputats, que havia acabat de publicar els dos renovadors volums dels Estudis de sintaxi catalana a Edicions 62 (1972 i 1973), que nosaltres devoràvem.

Sí, Josep Massot era un estudiós la saviesa del qual ningú no discutia. Però a més a més aquesta saviesa anava doblada d’una ètica d’acer: era insubornable. Ens despertava una gran admiració també la fama de ressenyador minuciós i íntegre. I entre nosaltres, els estudiants, corrien les referències a tal o tal altra ressenya on Josep Massot havia comentat açò o allò. Observacions que acceptàvem no sols pel gran prestigi de l’autor sinó també perquè es basaven sempre en una documentació inapel·lable. La gràcia de tot el mecanisme consistia en el fet de poder explicar com un jove que a penes superava els trenta anys podia parlar amb l’autoritat científica amb què ell ho feia i que tothom li acceptava. Però això ja no em correspon, a mi, explicar-ho. Encara que tampoc hi ha tal misteri: una dosi de perspicàcia intel·lectiva i de capacitat de treball inusuals, excepcionals.

Malauradament per a la Universitat, les múltiples i absorbents tasques culturals que li anava encarregant el monestir van impossibilitar la continuació de la seua activitat docent universitària, reduïda a tres cursos (1970-1973). La Universitat perdia un professor que semblava predestinat al seu claustre des de l’accés al món acadèmic com a estudiant brillant. No li faltaren propostes, ni, fins i tot, l’ambaixada personal d’un catedràtic, José Manuel Blecua, que se li presentà a l’Abadia de Montserrat tot decidit a replantejar-li les opcions vitals: «Salte, que te necesito», li disparà. Però no, havia triat el seu camí i ja ningú no va poder fer-lo capgirar. La Universitat havia perdut un membre però no la comunitat científica, perquè, com de seguida veurem, la seua aportació a la investigació filològica i històrica està farcida d’estudis que, com dirien els universitaris francesos, és a hores d’ara incontournable , és a dir, que és impossible no tenir en compte.

Ara, si em permeten, farem una analepsi, com diríem en classe de narratologia, per recordar els anys previs a la formació universitària. Josep Massot i Muntaner va nàixer a Palma de Mallorca l’any 1941, al si d’una família íntimament lligada a la vida cultural mallorquina i amiga de la intel·lectualitat més notable. Precisament les relacions familiars amb els filòlegs Francesc de Borja Moll, menorquí establert a Palma, i Manuel Sanchis Guarner, valencià també aleshores resident a l’illa, li van facilitar el contacte amb els estudis sobre la realitat lingüística i cultural pròpies. En aquests anys va demostrar una inusual precocitat investigadora. Cap a l’any 1956 o 1957, quan tenia uns 15 o 16 anys, va ajudar son pare a preparar l’edició d’un recull de cançons populars aplegades pel padrí.

L’any 1958 va entrar a la Universitat de Barcelona per cursar Filosofia i Lletres. El 1960, quan tenia 19 anys, va realitzar un treball de camp sobre la balada i l’any següent, essent encara estudiant, va publicar els dos primers articles en una revista científica «El romancero tradicional español en Mallorca», acceptat per la Revista de Dialectología y Tradiciones Populares , 17 (1961) i «Fray Benito Pañelles, obispo de Mallorca», en Analecta Sacra Tarraconensia , 34 (1961). Un any més tard, el de la fi dels estudis universitaris, va tornar a publicar un altre article, «Sobre la poesía tradicional catalana», a la citada Revista de Dialectología y Tradiciones Populares , 18 (1962). El primer article li va permetre establir un interessant intercanvi epistolar amb Ramon Menéndez Pidal, el gran mestre de la filologia espanyola del moment. Alhora es va poder beneficiar del mestratge d’un nucli d’excel·lents i excepcionals professors dins el gris món universitari franquista: Martí de Riquer, Antoni Vilanova, José Manuel Blecua, Antoni M. Badia i Margarit, Joan Bastardes, Joan Petit, Carlos Seco. Mestratge que compaginava amb el rebut de Ramon Aramon i Serra i Joaquim Molas als cursos de llengua i literatura dels clandestins Estudis Universitaris Catalans. L’erudit Josep M. de Casacuberta, el responsable de l’Editorial Barcino, completa la nòmina de mestres decisius en aquesta etapa d’aprenentatge o formació. Amb aquest bagatge i amb el premi extraordinari de llicenciatura deixava la Universitat l’any 1963, especialitzat en Filologia Romànica (Filosofia i Lletres. Secció Filologia Romànica). L’últim curs (1962-1963) havia ingressat al monestir de Montserrat com a postulant. Ja dins l’orde benedictina, durant l’estiu de 1966 i el primer semestre de 1970 va ampliar els estudis de llengua i cultura alemanyes al monestir de Münsterschwarzach (Francònia) i al Dolmestcher und Sprachen Institut de Munic.