Josep Massot i Muntaner - De València i Mallorca

Deixava enrere els anys juvenils de formació i iniciava una llarga, i fructífera, molt fructífera, activitat intel·lectual de ritme frenètic que els anys no han frenat, sinó que més aviat, al contrari, han accelerat. La seua capacitat intel·lectual i laboriositat stakhanovista –si se’m permet la irreverència– no van tardar a ser «recompensats». Tres anys després de l’ingrés era nomenat director de la revista internacional Studia Monastica (1965-1994). L’any 1971 era ordenat sacerdot i poc abans ja havia rebut l’encàrrec de dirigir l’editorial de l’Abadia: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Tenia només 30 anys i se li donava la responsabilitat de redreçar i assentar l’editorial més antiga del món en actiu (des del segle XV, en concret l’any 1499, en què s’hi va imprimir el primer llibre). L’editorial que Josep Massot recull l’any 1971, aquella que havia hagut d’esmerçar tots els grans esforços per sobreviure en el context tan advers de la dictadura franquista, ara en mans del jove director i en una nova etapa democràtica, va rebre una embranzida renovadora que la va transfigurar. El resultat és ben visible: una empresa econòmicament consolidada i culturalment irreprotxable. De fet és ara com ara el centre editor català més important per a les obres d’investigació humanística. Des que Josep Massot se’n va fer càrrec de la direcció fins a l’any actual ha publicat més de 5.000 llibres i només l’any passat l’editorial va superar els 125 nous títols. La quantitat va associada a l’interès científic: és una editorial molt ben classificada en el SPI (Scholarly Publishers Indicators in Humanities and Social Sciences), classificació elaborada pel CSIC d’acord amb l’opinió dels propis investigadors i ben present per tots nosaltres a l’hora de justificar els mèrits davant les instancies ministerials o de la conselleria corresponent.

La gestió editorial s’acompanyava de la direcció de revistes, iniciada l’any 1965, com acabem de veure. Director de Serra d’Or (des de 1994 i membre del consell de redacció des de 1974), Randa (que va fundar l’any 1975) i Llengua & Literatura (que va fundar l’any 1986 i va dirigir fins al 2010, en què es quedà al consell de redacció) i codirector de C atalan Historical Review (des de 2008). A més de membre del consell editor del But - lletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d’Els Nostres Clàssics i del consell assessor de diverses revistes catalanes i estrangeres, com ara Catalan Review i Caplletra . Precisament la seua relació esmentada amb la nostra revista, C aplletra , editada per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, em permet recordar l’estreta col·laboració que, com a editor, ha mantingut amb les publicacions del nostre IIFV. La revista Caplletra i la col·lecció Biblioteca Sanchis Guarner, amb 60 números i 84 llibres, respectivament, són testimoni del llarg aixopluc editorial que ens ha concedit, però també de l’anònima i impagable ajuda intel·lectual amb què ha revisat des de la primera fins a l’última línia de cada text –contingut inclòs, és clar. I no hi ha, puc assegurar-ho en qualitat de director de la revista durant uns quants anys, cap garantia editorial major que el seu implacable examen.

Que ningú no imagine, però, un intel·lectual reclòs en la biblioteca del monestir ni en la gestió editorial. Seria un error, perquè Josep Massot ha esmerçat un temps inacabable, difícil d’explicar, en la promoció cultural. Podríem afirmar, sense recórrer a cap llicència hiperbòlica, que gairebé tota la xarxa infraestructural dels estudis de llengua i literatura catalanes, a l’interior i a l’estranger, s’han beneficiat de la seua aportació decisiva. Va tenir un paper determinant en el naixement l’any 1978 de la North American Catalan Society, va ser l’ànima i primer president (1987-1990) de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, de la qual després ha sigut vicepresident (1995-2009), i és membre des de la fundació de la Societat Verdaguer. M’he deixat a consciència per al final la seua responsabilitat, una vegada més impagable, en la consolidació de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, nascuda l’any 1970 al Col·loqui d’Amsterdam i constituïda oficialment l’any 1973 a Cambridge, en què Josep Massot va ser-ne elegit secretari, càrrec que va exercir sense interrupció fins a 1993, quan hagué de presentar la renúncia per impossibilitat material de continuar-hi. La seua labor, una vegada més callada, va resultar clau: era l’element catalitzador dels diversos equips que es rellevaven en la direcció i l’editor de les Actes dels col·loquis.

Naturalment les seues provades dots intel·lectuals i gestores no han passat desapercebudes i les entitats culturals més prestigioses li han obert les portes de bat a bat. Només recordaré que des de l’any 1999 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció Històrico-Arqueològica del qual és en l’actualitat president, i que des de l’any 2000 és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual és secretari. No cal dir que sempre ha estat disponible per a tot allò que li han demanat des de la seua Mallorca o des de qualsevol de les altres illes germanes i ha acceptat de treballar com a membre de les entitats culturals més importants, entre les quals esmentaré la Societat Arqueològica Lul·liana i l’Institut Menorquí d’Estudis.

He volgut detenir-me, gastant un temps preciós que no em sobra, en l’activitat editorial i cultural perquè m’interessa donar-ne una imatge justa d’intel·lectual compromès, que no coneix ni ha practicat el refugi daurat en cap torre d’ivori, i això que el monestir li’n facilitava l’oportunitat. I perquè aquest activisme encara dota de major mèrit la seua aportació d’estudiós, d’investigador, que és literalment i exacta extraordinària, gegantina, difícil d’entendre. Les xifres, fredes però objectives, que resumeixen la seua aportació són inapel·lables: prop de 1.200 treballs entre llibres, articles, recensions i pròlegs. Només cal recordar que, deixant a banda, per exemple, els volums editats de l’ Obra del Cançoner Popular de Catalunya , entre aquestes publicacions hem de comptar almenys una cinquantena de llibres, exceptuant obres menors i opuscles. Una allau productiva que em propose d’agrupar, en aquesta mena de síntesi obligada, en dos grans apartats: estudis de filologia i estudis d’història general. Encara que, com qualsevol lector de la seua producció sap, les fronteres divisòries són boiroses i els contagis massa estrets. La investigació de la llengua i de la literatura sempre va unida a l’anàlisi del context polític i social, de manera que les separacions estanques en el seu cas són difícils. Proposem, doncs, els dos àmbits amb l’única finalitat pedagògica de facilitar-ne una visió sintètica d’urgència. Les tasques de codirecció en el Diccionari de la literatura catalana (1979) i el Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres (2012), en col·laboració amb Joaquim Molas, en el primer, i Pere Molas i Eulàlia Duran, en el segon, acompanyada de la redacció d’un bon nombre d’entrades, especialment significativa en el primer, és una bona prova de la seua dedicació al camp més específic dels estudis literaris, mentre que la participació, igualment ben activa, en qualitat d’assessor i de col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana (1968-1980), ens mostra el polígraf expert en els diferents àmbits humanístics.

En la investigació filològica i en la històrica general sempre hi ha, tanmateix, idèntic mètode de treball, caracteritzat per dos trets definidors. Hi ha estudiosos que una vegada enllestit el treball sobre un tema queden exhaurits i saturats i només desitgen allunyar-se’n higiènicament durant un període terapèutic. Josep Massot, no. Ell mai no se sent sadollat d’un tema. Al contrari, el persegueix infatigablement, estudi rere estudi, mai no satisfet dels resultats obtinguts. El seu és un projecte de continu work in progress , d’investigació d’un tema en perpètua revisió i aprofundiment. No li calen rèpliques correctores d’uns altres investigadors. Ell mateix ja s’ho fa d’ofici. A més a més aquest objectiu de la recerca intensa de l’exactitud va unit a una concepció del treball investigador de la màxima garantia: el recolzament en l’escorcoll pacient i incansable en tota mena de fonts documentals, inclosa la documentació oral; el domini de tota la bibliografia preexistent, fins la més amagada, i l’aplicació sistemàtica d’una rigorosa imparcialitat analítica, que l’obliga a no afirmar ni concloure res que no tinga el pertinent aval documental a peu de pàgina –són ja mítiques unes notes que causarien l’admiració del Genette paratextual.