Josep Massot i Muntaner - De València i Mallorca

Pot ser que en les meues paraules s’haja traslluït un cert apassionament. Confie que haja sigut així, perquè no faria una altra cosa sinó exterioritzar un viu sentiment: el sentiment de l’admiració més profunda davant un genuí representant de la recta erudició i la generositat intel·lectual. Enhorabona a Josep Massot i Muntaner per la distinció que li atorga la nostra Universitat i moltes gràcies a tots vostés per la seua atenció.

Lectio pronunciada pel Doctor Josep Massot i Muntaner

L’OBRA DEL CANÇONER POPULAR I LES TERRES VALENCIANES

Excm. i Magfc. Senyor Rector de la Universitat de València,

excel·lentíssimes autoritats,

benvolguts col·legues i amics,

senyores i senyors,

Ara fa quaranta-un anys, el 18 d’abril de 1975, vaig venir per primer cop a València, amb motiu de la presentació del segon volum de l’edició catalana del Viatge pintoresc i històric d’Alexandre de Laborde, que acabàvem de traduir i d’anotar a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. M’hi va fer de padrí un il·lustre escriptor i erudit valencià, Joan Fuster, que ja coneixia de feia temps de Barcelona, gràcies a l’amistat comuna amb Eulàlia Duran, amb Max Cahner i amb Teresa Lloret. Aquella nit, Fuster va ésser un excel·lent amfitrió, que no solament va parlar de l’interès que tenien els capítols i les il·lustracions que Laborde va dedicar a les terres valencianes, sinó que em va fer d’amable cicerone per la València de nit, tant fent-me conèixer persones destacades del món cultural, com ensenyant-me alguns racons característics de la ciutat vella. L’endemà al matí, dia 19, vaig continuar la ruta per València, d’una manera menys bohèmia però igualment agradable, en companyia d’Enric Llobregat, amb qui havia fet una gran amistat (cap al 1961) a l’hostatgeria de Montserrat, quan tots dos érem encara estudiants universitaris i a través del qual coneixia molt de prop la vida i els miracles de tots els professors de la Facultat de Lletres de València i moltes altres vicissituds de la València d’aquell temps. Llobregat, que llavors era director del Museu Arqueològic d’Alacant, va venir expressament per fer-me companyia i per mostrar-me de prop els monuments i les institucions més importants de la ciutat, on coneixia tothom i on tenia entrada lliure sense cap dificultat. No cal dir que em va portar a aquest noble edifici, que era la seva alma mater , i en arribar prop del paranimf vaig tenir la gran sorpresa de trobar-hi el vell amic pare Miquel Batllori, que en aquells temps venia cada any uns quants mesos a Montserrat per treballar en la preparació de l’ Arxiu Vidal i Barraquer , en la revisió i edició del qual jo havia passat i passaria tantes hores. L’atzar –Batllori potser en diria la providència– va fer que la nostra visita coincidís amb l’inici de la solemne cerimònia d’investidura de l’il·lustre jesuïta com a doctor honoris causa d’aquesta casa i ell, amb una certa ingenuïtat, va pensar que hi havia anat a posta i en va quedar molt content i agraït, com m’expressà a la dedicatòria del seu erudit discurs «Algunos momentos de expansión de la historia y cultura valencianas», que vaig tenir el goig d’escoltar abans de continuar la ruta per les meravelles gòtiques o barroques de la vostra capital.

D’aleshores ençà he tornat moltes vegades al vostre país i he tingut ocasió no solament de conèixer de prop València, Castelló i Alacant, sinó que m’he relacionat estretament amb valencians de totes les edats i totes les ideologies, i fins i tot he tingut ocasió de parlar i de mantenir intercanvis agradables i sempre positius a les universitats respectives i en indrets tan diferents com Sueca, Gandia, l’Alcúdia, Alginet, Elx o Xàtiva. Però mai no hauria imaginat que un dia em tocaria de repetir la cerimònia a què vaig assistir el 1975, i que seria gràcies als bons amics que tinc a la Facultat de Filologia d’aquesta casa, amb els quals he col·laborat de moltes maneres al llarg dels anys. En tot cas, em correspon d’agrair amb tot el cor l’honor tan immerescut que em concediu i, com deia el pare Batllori al discurs que he esmentat, l’he d’acceptar com un doctorat amicitiae gratia , una gràcia deguda a l’amistat sense límits de tantes persones i a la generositat extrema d’aquesta universitat, a la qual em sento lligat per tantes coses i que a partir d’ara serà per a mi una nova alma mater , al costat de la de Barcelona i de la de les Illes Balears, amb la qual tindré sempre un impagable deute de gratitud..

A l’hora de triar un tema per a la breu lliçó que el protocol d’aquest acte demana, he pensat que fóra bo de resumir, d’una manera molt succinta, les vicissituds d’una gran empresa cultural a la qual, per circumstàncies ben inesperades, he hagut de dedicar molts anys de la meva vida i que, en la seva multiplicitat, inclou un bon nombre d’aspectes relacionats amb les terres valencianes. Em refereixo a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, patrocinada a partir del 1921 pel mecenes Rafael Patxot i Jubert, col·lapsada per la guerra civil que va començar aviat farà vuitanta anys, tancada i barrada –a Barcelona i a Suïssa– durant tota l’època franquista i cedida al monestir de Montserrat per la família Patxot el 1991.

Rafael Patxot, mort ara fa cinquanta-dos anys a Ginebra, és un personatge singular i massa desconegut fins ara, industrial, astrònom, meteoròleg, literat i sobretot mecenes de la cultura catalana. Havia nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1872 i pertanyia a una família amb inquietuds artístiques i literàries, que es guanyava la vida amb una fàbrica de taps de suro. Inicià una excel·lent formació científica i humanística, a Catalunya mateix, a França i a Anglaterra, però la mort primer de la seva mare i després del seu pare el va obligar a tornar a Sant Feliu per fer-se càrrec del patrimoni familiar i per assegurar la subsistència i l’educació dels seus germans. Tant durant el temps que va continuar la fàbrica de Sant Feliu com sobretot quan s’establí a Barcelona i treballà en les empreses del seu sogre, continuà sempre els seus estudis –ara d’una manera autodidacta– i es posà en contacte amb polítics i intel·lectuals de primera fila. Destacà sobretot per la seva protecció, amb diners propis o amb els que procedien de l’herència de la seva cunyada Concepció Rabell i Cibils, a múltiples iniciatives de tipus social i especialment de tipus cultural. Se’n beneficiaren entitats dedicades a la música –com l’Orfeó Català–, a la literatura –com els Jocs Florals–, a la història –com l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona–, a l’excursionisme –com el Centre Excursionista de Catalunya–, a l’astronomia i la meteorologia… D’una manera especial cal posar en relleu la seva aportació a l’Institut d’Estudis Catalans, que gràcies a l’ajuda de Patxot va poder continuar les seves publicacions durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), i la seva col·laboració amb l’Orfeó Català per a la preparació del Cançoner Popular de Catalunya i amb el Centre Excursionista de Catalunya per a la preparació d’un estudi sobre la masia catalana.

Totes aquestes nobles empreses –que foren realitzades a través de la Fundació Concepció Rabell i Cibils o a través de la Institució Patxot– van acabar sobtadament el juliol de 1936 quan es va produir l’aixecament civicomilitar que va donar lloc a la guerra civil de 1936-1939 i al triomf del general Francisco Franco, que abolí l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i va dur a terme una política anticatalana molt més agressiva que la de la dictadura de Primo de Rivera. Patxot, considerat «burgès» pels anarquistes, hagué de fugir el 1936, primer a França i després a Suïssa, protegit pel govern de la Generalitat, i el 1939 fou considerat «separatista» per les noves autoritats, que el sotmeteren a un expedient de responsabilitats polítiques pel qual hagué de pagar una enorme quantitat de diners. Tot això el va decidir a continuar voluntàriament un exili que fins aleshores havia estat en certa manera obligat, i en teoria va decidir de suprimir els seus mecenatges mentre durés el règim de Franco, bé que en realitat no els va abandonar mai –encara que fos en to menor, tal com aconsellaven les circumstàncies– i es va preocupar perquè tot el que s’havia fet abans de la guerra es conservés amb la finalitat de poder-ho reprendre tan aviat com la situació política fos més favorable.