AAVV - Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

Anem al marro, però. El primer congrés del Sindicat Democràtic d’Estudiants fon a València entre el 30 de gener i el 2 de febrer de 1967, amb el títol de I Reunió Coordinadora i Preparatòria: 122«la Reunió de València tingué lloc obertament dins de les instal·lacions universitàries i hi acudiren, no només els partidaris del SDE, sinó també molts independents, i fins i tot els delegats de les APE /AE elegits dins de la legalitat franquista. Va ser el primer i únic acte en el qual van aplegar-se representants de tots els estudiants universitaris espanyols –excepte els interceptats per la policia, que s’hi adheriren igualment– i tots junts rebutjaren les actuacions governamentals. Si hi ha cap moment que haja de simbolitzar l’èxit del moviment estudiantil democràtic dels seixantes en la conquesta d’una zona de llibertat pròpia, n’és aquesta I RCP de València». 123El PCE també havia deixat de banda el seu afany de protagonisme, o si més no l’havia moderat a favor de l’eclosió d’un moviment estudiantil d’oposició àmplia. De l’altra banda Corts Grau havia anunciat que prohibiria les reunions, i també el degà Borrajo havia fet distribuir paperets que recordaven la il·legalitat de l’acte. I llavors, dilluns 30 de gener José María Rotger inicià la sessió d’obertura amb la lectura dels tres punts que València proposava com a base inicial del debat: «tendir cap a l’autoorganització, rebutjar les estructures imposades, i voluntat de coordinar-se amb la resta de districtes per tal de celebrar un congrés d’estudiants d’Espanya». 124Els intents de sabotatge del rector provoquen que els 350 estudiants reunits de bon començament passen a serne 1.500. Hi ha embolics amb la policia i algunes detencions. El 2 de febrer Corts dóna permís a la policia per tal que entre a la Facultat de Filosofia a desallotjar-la d’estudiants demòcrates... Tot això produeix la vaga general universitària, assemblees i tancaments, manifestacions i enfrontaments amb la policia del règim. La setmana del 12 al 17 de febrer se celebraren gran nombre de reunions per tal de difondre i discutir la « Declaración de Principios / Declaració de Principis» del SDEUV (el sindicat democràtic de la Universitat de València). «El seu caràcter bilingüe demostrava que la democràcia que els activistes desitjaven era inseparable d’una reivindicació de la llengua i la cultura autòctones, tants anys arrumbades en l’àmbit familiar, o folklòric. La presència d’activistes amb una orientació valencianista –sense necessitat de vinculació al PSV– fou decisiva, però era un sentiment àmpliament compartit en la minoria polititzada, ni que fóra com a símbol». Aquesta voluntat quedava reflectida literalment en l’article 43 de l’avantprojecte d’Estatuts del SDEUV: «Són idiomes oficials del SDEUV el català i el castellà. Els documents elaborats pel Sindicat deuran ser redactats, per tant, en ambdós idiomes». 125

El 27 de febrer la policia rep autorització per a reprimir una assemblea a la Facultat de Medicina de València. Com a resultes de tot el merder el govern cedeix en alguns punts, els estudiants detinguts durant el congrés foren posats en llibertat i no van ser processats. I un premi afegit, i no dels menors: «Amb tot, els aldarulls continuaren i Corts fou cessat del càrrec de rector el 31 de març». Com apunta encertadament Xavier Serra, la dissimulació institucional de la destitució i el decòrum acadèmic fingit, fan venir ois: «el dia 10 d’abril de 1967 ha pres el relleu en el dit càrrec (...) D. Juan José Barcia Goyanes. Per lliure i espontània petició del Professor Corts Grau, principalment fundada en motius de salut, que el Ministeri acabà per atendre, es posava així fi a més de quinze anys d’un fecund rectorat». 126Corts fou tret del rectorat, càrrec que va ocupar del 13-I-1952 al 10-IV-1967, pels estudiants i aquests ho interpretaren com un dels seus èxits. Conforme havien cantat en alguna de les manifestacions del moment: «Tots junts vencerem». I més val no deixar passar l’ocasió de somriure’n ja que el nou rector no representà cap mena d’obertura, doncs en consonància a haver estat triat com a persona de tota confiança, encara demostraria menys escrúpols a aplicar amb duresa la política repressiva dictada pel ministeri.

L’1 de maig de 1967 es produí una unió pública d’obrers i estudiants, a partir de la idea del PCE, com a desafiament a les prohibicions de les Comissions Obreres (CCOO) i del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEU). «L’objectiu n’era doble: accelerar la politització del moviment estudiantil i incorporar-lo a una contestació més àmplia, encapçalada pel moviment obrer i guiada pel PCE». Tot plegat xocava amb resistències diverses de tots dos àmbits, cosa que va retardar la distribució de propaganda de les CCOO per barris i fàbriques fins a només dos dies abans de la manifestació. Finalment sumaren al voltant de cinc-centes persones, la majoria treballadors però també nombrosos estudiants de la minoria polititzada i artistes, les dones presents sí eren majoritàriament estudiantes. Entre altres diversos missatges reivindicatius, en destaquen «Llibertat sindical!», « Democracia , sí! Dictadura, no!», i la novetat de «País Valencià, lliure i socialista». La cosa anà a impulsos pels carrers cèntrics, amb la descoordinació que es pot atribuir a les temptatives inicials i a l’abús de la violència policial que oferia la dictadura. Aldarulls amb moltes detencions i nombrosos ferits, entre els quals només dos pertanyien a la Policía Armada . La premsa de l’endemà assumia la manipulació habitual i la pintoresca paranoia interpretativa promoguda pel règim de Franco: «atribuint els fets a l’aliança entre “ un separatismo tantas veces archicapitalista con fracciones de un comunismo más o menos prochino y con zonas sociales en que actitudes de una díscola secularización pugnan con el caràcter peculiarísimo del ministerio sagrado ”, llenguatge enrevessat que venia a reconéixer la varietat antifranquista». De qualsevol manera, la manifestació de l’1 de maig de 1967 fou la primera acció pública del moviment obrer en la ciutat des del final de la Guerra Civil: «treballadors i estudiants s’havien manifestat junts; i junts reberen els colps dels “grisos”. Aquesta convergència fou vista amb notable preocupació per les autoritats franquistes». 127Però és important tindre sempre en consideració que «l’objectiu dels quadres de la dictadura no era resoldre problemes, sinó mantindre’s en el poder: tot el temps la gestió del dissentiment es veié mediada per les lluites internes en la coalició franquista». 128

Els darrers anys del franquisme esdevenen una esquizofrènia, tant per als defensors del règim com per a l’oposició antifranquista. El clima optimista dels anys seixantes arreu del món occidental i la sobrevaloració d’allò jove com a sinònim de rebel i transformador (que ja començava a esdevenir un tòpic de la cultura d’èlit i del consum de masses), xoquen amb la violència repressiva de la dictadura. En una universitat que fins al curs 68-69 disposava d’una organització que aplegava tot l’estudiantat demòcrata i antifranquista (el SDEUV) i un partit omnipresent i hegemònic (entre el 1966 i el 1969, el PCE) que plantejava una lluita preferentment sindical, encara que també política, de signe moderat i reivindicatiu, es produiria un trasbals que faria desaparéixer aquest panorama en pocs mesos. Hi hagué un esclat que portà l’aparició «d’un gran nombre d’organitzacions, grupuscles i partits de les més diverses ideologies, abans desconegudes o marginals sota el franquisme, amb molt pocs punts en comú: ser antifranquistes, anti PCE, radicals, i que proposen la revolució –de diferent contingut cada un dels models– com a forma d’eixir de la dictadura. Poc més tenen en comú. A l’hora de donar una alternativa al règim, no coincideixen ni en la forma, ni en el tipus de tàctica o estratègia, aliances de classe, lluita armada o no, nacionalistes, proletaris, sindicalistes, etc.». 129