AAVV - Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

Dimecres 3, amb pintades de « Fuera SEU » a Medicina, i amb la mateixa presència policial del dia anterior, l’assistència estudiantil s’hi havia triplicat, més de dues mil persones (quan la matrícula d’aquell curs arribava a 4.089) amb gran expectació i la necessitat d’emprar uns altaveus de Filosofia. Membres del SEU provaven de rebentar l’assemblea sense trobar-hi el menor suport. S’hi va decidir convocar assemblees de centre que en ratificaren els acords, si ho trobaven escaient. En l’assemblea general consegüent del dia 5, amb una assistència semblant a l’anterior, només se’n ratificaren els dos primers punts del primer dia i la resta quedaren pendents d’estudi.

Entre els moviments de l’entorn destaquem la IV Ruta Universitària, el cap de setmana del 6 al 7 de març, amb el lema «Universitat i Cultura Popular», «centrada en una crítica al classisme i a la manca d’arrelament en el país valencià de la institució acadèmica. Per primera volta s’hi feia una crítica expressa al paternalisme de la catequesi religiosa. Buscant inspiració en la II República i en models socialistes, li oposaven un model alternatiu d’Universitat Popular, oberta a totes les classes socials; i compromesa amb la llengua i cultura autòctona». 119Al seu torn la Junta de Coordinació del Districte Universitari de València, acabada de formar per delegats de centre i els seus representants a l’assemblea lliure, enviava el dia 11 un escrit a altres districtes en el que es mostrava contrària a tota negociació amb el SEU mentre no existira una coordinació estatal capaç de concretar un projecte de sindicat independent. Però els líders madrilenys ja ho havien fet (7 i 8 de març) persuadits per vagues promeses reformistes... La policia estrenà contra els estudiants de Barcelona nous equips antiavalots que incloïen gasos lacrimògens. I un darrer esment per a la declaració del consell de ministres que va fer pública Manuel Fraga el dia 18, en la que el govern advertia que restablirien la «normalitat docent amb fermesa i amb tots els mitjans al seu abast». Vol dir que l’acció policial guanyava contundència i protagonisme repressiu mentre relegava les instàncies acadèmiques en aquesta funció.

Després de les assemblees de centre del 26 i 27 de març, el dijous 1 d’abril es va celebrar la quarta sessió de l’assemblea lliure de València, amb una assistència al voltant de 1.500 estudiants i estudiantes. En fer-se’n sabedor, el rector Corts Grau prohibia expressament continuar la reunió i requerí la presència de tres representants estudiantils, per tal d’amenaçar-los amb represàlies docents. 156 estudiants s’hi mantingueren tancats, i el rector hagué de recular i retirar el càstig, cap a les nou de la nit. El primer tancament estudiantil a València durant el franquisme acabava, doncs, amb èxit. El 2 d’abril l’estudiantat manifestà queixes davant el silenci de la premsa. Dos mil estudiants es concentraren davant la redacció del diari Levante , propera a la Universitat, i reberen càrregues policials, a més d’haver-hi detencions i multes.

Aquest impuls puixant de l’oposició estudiantil se sumava a la inoperància creixent d’un SEU burocratitzat i desarrelat entre l’estudiantat, i també a l’arraconament del falangisme dins del règim totalitari en favor dels sectors catòlics i de l’Opus Dei. A poc a poc el SEU apareixia com un problema per a tots els agents implicats en la universitat. Els intents de reestructurar-lo (octubre del 1958, setembre de 1961) per a assegurar la seua funció de vigilant de la universitat no havien reeixit, i el 6 d’abril de 1965 el govern d’en Franco publicava el decret que el deixava de banda definitivament, per a substituir-lo per les Asociaciones Profesionales de Estudiantes (APE). Les APE aportaven una aparença més «apolítica», tan volguda i promoguda pel règim feixista, al control governamental de la universitat, tot i que no passava de ser-ne aparença: «La derrota falangista no dugué cap “obertura” o una “liberalització”, cosa que ha de fer-nos memòria que el nacionalcatolicisme no era menys totalitari que els seus malaguanyats rivals». 120En qualsevol cas el procés de resposta estudiantil ja havia assolit una dinàmica autònoma i les APE no pogueren complir el seu paper de canalització de les inquietuds d’una joventut que malfiava del control governamental. A Barcelona l’estudiantat boicotejà les eleccions «obligatòries» a les APE, a Madrid ho aconseguiren en bona mesura, i en altres llocs només parcialment, com ara València, Sevilla o Bilbao, però llavors aprofitaven per a infiltrar-s’hi i fer-les inoperants des de dins. El 22 i 23 de març de 1965 a Barcelona queda constituït nominalment el Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris (SDEUB), que mamprendria la tasca d’organització estudiantil i de formació política d’una generació molt present en les institucions democràtiques futures.

Aquesta generació universitària de la segona meitat de la dècada dels seixanta, lliure del trauma directe de la guerra d’Espanya, se sentia capaç d’influir col·lectivament en els esdeveniments de la seua època. Aquesta consciència era més forta que les intencions polítiques, molt limitades o ben difuses, de la majoria del personal que alimentava el moviment estudiantil. Aquest moviment trobava un impuls constant en la impossibilitat de cap diàleg amb el poder franquista. El Sindicat Democràtic va canalitzar aquest potencial, que encara es veié reforçat per la intolerància i l’obstinació repressiva del règim, i portà al fracàs les primeres proves de solució tecnocràtica del «problema»: les APE i la Ley de Bases para la Reforma Universitaria . Si bé ni els refinaments repressius que estengué la dictadura, ni la seua contundència, aconseguiren eliminar la dissidència, sí portaren els nuclis més militants per vies clandestines cap a derives marxistes-leninistes dels discursos, i alhora cap a la pèrdua de connexió amb la massa estudiantil més o menys rebel. També és indefugible recordar el paper fonamental de la lluita duta a terme per les dones, un protagonisme sovint reduït a l’ombra i a l’oblit:

Un dels efectes de la contracultura estudiantil va ser reconsiderar el significat heretat de «allò polític», llevant-li la connotació negativa que li havia encolomat el franquisme i eixamplant-lo, per tal d’incloure-hi aspectes socials, culturals i personals. Respecte a açò, la micromobilització de les dones fou decisiva i assentà les bases de reflexions i reivindicacions que arribarien anys més tard. El compromís partidari reduí els aspectes lúdics i de gratificació immediata, però va contribuir de manera notable a formar i a colrar políticament moltes activistes, que posteriorment pogueren emprar aquest capital polític en altres moviments socials, incloent-hi, per descomptat, el feminista. 121

Resulta interessant, a més a més, recordar canvis físics que transformaren la universitat, perquè durant aquestos anys es produí la dispersió dels estudis universitaris. De l’edifici històric de la Universitat de València, al cor de la ciutat, començaria l’eixamplament d’especialitats i la seua exportació cap al campus del Passeig de València al mar (Blasco Ibáñez). Un espai de creixement urbà llavors gens cèntric, però encara més llunyans quedaven la Universitat Politècnica de València (creada com Instituto Politécnico pel ministre Villar Palasí, valencià i de l’Opus, el 1968), al camí de Vera, enmig de l’horta entre Benimaclet, la Malva-rosa i Alboraia. I també la creació del campus de Burjassot, per tal d’aïllar els revoltosos estudiants de ciències. No vull dir que en fóra l’únic motiu, però sí que la repressió de la dictadura no fou aliena a aquesta separació i dispersió física de l’estudiantat universitari i allunyar-lo dels espais més concorreguts de les ciutats.