AAVV - Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

Els diaris ( Levante i Las Provincias ) amagaren la gravetat de l’agressió policial i centraren la notícia en el paternalisme de l’alcalde Rincón de Arellano. Divendres 13 la Cambra Sindical de Filosofia, oberta i presidida pel degà, rebutjà per unanimitat l’actuació d’Ansuátegui i la inexactitud de la informació periodística, «davant l’evidència que un fet que ells coneixien de primera mà havia estat falsejat i manipulat per pur servilisme polític, la indignació dels estudiants s’adreçava ara també contra la premsa, en una dinà-mica de desengany molt semblant a la que aquell mateix curs visqueren els seus companys d’altres districtes i d’altres països». 111Acordaren nomenar una comissió d’investigació que redactàs una moció de censura contra el cap de districte. La llista de greuges i manipulacions d’Ansuátegui, es resumia amb l’acusació de «l’absoluta falta d’identificació de la Jefatura de Distrito amb els interessos i desitjos dels universitaris i l’absència del mínim d’ètica exigible a qualsevol persona en les seues activitats públiques». I com a conseqüència anunciaven que no reconeixerien Ansuátegui en cap altre càrrec universitari, reclamaven que el càrrec de cap de districte fóra electiu i sotmés als acords presos lliurement pels universitaris.

A Madrid destituïren el cap «nacional» del SEU, Regalado, per unes promeses reformistes que havia fet i no per les protestes estudiantils. El seu substitut, Ortí Bordàs, que per al franquisme més institucional semblava quasi subversiu, col·locà com a cap del SEU a València el segon d’Ansuátegui, Antonio Colomer, contra la voluntat de l’estudiantat. En no poder expressar la seua oposició, els consellers de la Cambra de Filosofia i Lletres de València es reuniren pel seu compte i votaren separar-se formalment del SEU. Els activistes d’ADEV es presentaven llavors als companys i companyes de la universitat com «un instrument de coordinació i defensa dels estudiants», amb esperit democràtic, oposats a les diverses formes de control polític de la universitat, i proposaven una universitat solidària, que defensara els drets de les llengües i cultures no oficials dins l’àmbit universitari, així com que els representants de l’estudiantat participaren en una profunda reforma de la universitat. També reclamaven una «universitat popular, oberta a les classes treballadores i no patrimoni dels estaments privilegiats». 112L’ocupació d’una posició central en l’espai públic universitari permeté als militants demòcrates guanyar molta influència entre la massa estudiantil despolititzada, que en tot cas sí preferia una societat futura amb més llibertat, igualtat i solidaritat. A més el desprestigi del SEU ja era irreversible i com més anava més obertament s’expressava. Aquest rebuig trobava un fort fonament en «les inconseqüències pràctiques dels seus dirigents i els seus persistents tancaments de files amb el règim. A l’hora de la veritat sempre pesaren més els compromisos adquirits amb el franquisme; i molt sovint, les expectatives i temors sobre el futur professional i/o polític particular». 113

L’Associació Democràtica d’Estudiants Valencians nasqué com un invent improvisat del grup valencianista el gener del 1963 per tal d’evitar l’intervencionisme de la FUDE (Federación Universitaria Democràtica Española), projecte d’origen madrileny i centralitzador creat al 1961. Però a poc a poc prengué cos i funcionament real a la universitat valenciana, lliure del control de les formacions polítiques creades pels valencianistes. Dirigien la seua tasca a la democratització i valencianització de la universitat, reclamaven l’abolició de les barreres de classe, del tradicionalisme i classisme de la universitat, encara que el discurs principal posava l’accent en la representació gremial no ideològica. «ADEV era il·legal i semiclandestí. Ocupava un estadi intermedi entre els representants electes en el marc legal del SEU i els activistes de les organitzacions polítiques clandestines», 114una connexió fonamental entre la minoria dissident i l’estudiantat despolititzat que n’era el gruix principal. Al desembre de 1963 es va fundar a Madrid la CUDE (Confederación Universitaria Democrática Española), amb l’objectiu d’assolir la unitat d’acció estatal de l’oposició estudiantil, i evitar els enquistaments que el projecte expansionista de FUDE havia provocat. Al gener de 1964 en celebraren el primer congrés a Calella, en el que pactaren una declaració de principis unitària i un programa per a la segona part del curs que feia de guió detallat per a l’acció política. Hi definien «la universitat com «una institució autònoma al servei de la societat» capaç d’acollir una pluralitat de coneixements i ideologies, així com ser «accessible a tots els individus capacitats», excloent i combatent tot «classisme». (...) les crítiques a la massificació demanaven més professors, no menys estudiants. I sempre es va combatre tot intent ministerial d’establir barreres selectives d’entrada i/o permanència». 115Reclamaven un sindicat universitari independent, representatiu i participatiu; a més per tal de garantir la pluralitat de tendències contemplaven l’existència simultània de diversos sindicats, però aquesta reivindicació quedà abandonada amb el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Reivindicaven els drets cívics, com ara la llibertat de pensament, expressió, reunió i associació, i també els socials com el suport econòmic i el dret de vaga. ADEV no va participar oficialment en la fundació de la CUDE, tot i que hi havia contactes i col·laboració, però a les acaballes de març del 64 s’hi integraren i ADEV assumí la secretaria de relacions internacionals.

A les acaballes de l’hivern del 1965 sorgí el fenomen de les assemblees lliures, que també qüestionaven obertament l’estretor imposada pel franquisme: «La interpretació predominant del conflicte no es basava en un llenguatge de classe, ni en un discurs polític contra “el Règim” o “la dictadura” (que probablement molts no percebien d’aquesta manera); sinó en una identitat corporativa (nosaltres “els estudiants”) que s’activava enfront d’una successió d’errors i arbitrarietats del SEU i d’“el Govern”, al que se li demanava que negociara, no que marxara. És fonamental no perdre de vista aquesta versió feble de les reivindicacions del moviment, perquè fer-la compatible amb les inclinacions antifranquistes i obreristes del nucli activista era una tasca delicada. Els mateixos convocants definien l’assemblea com a purament “democràtica” i “apolítica”, ressaltant que “tots tingueren veu i vot”». 116Unes pinzellades d’aquells moments: el 24 de febrer, a Madrid, alguns professors (López Aranguren, García Calvo, Montero Díaz, García de Vercher) encapçalaven una marxa pacífica d’alguns milers d’alumnes per a lliurar les conclusions de l’assemblea celebrada els dies previs. La policia els tallà el pas i van iniciar-hi una «sentada», les forces repressives uniformades respongueren amb una càrrega brutal i provocaren nombrosos ferits i detinguts. Hi hagué represàlies contra periodistes estrangers, i el rectorat madrileny va acusar els manifestants de provocadors i violents. A banda de moviments de solidaritat internacional, altres districtes celebraren assemblees lliures.

A València, el mateix 24 alguns delegats reclamaven al ministeri la democratització de la representació. El 27 de febrer s’havia confeccionat un butlletí informatiu amb extractes de la premsa estrangera i testimonis de l’estudiantat madrileny, però el rector Corts prohibí l’ús de les instal·lacions universitàries per a aquesta lectura. Dilluns 1 de març finalment en feren la lectura pública al pati de la Facultat de Medicina, en la cambra sindical de Ciències, en Dret i en l’escola de Comerç. L’endemà el 90% de l’estudiantat de Filosofia va secundar una vaga en solidaritat amb Madrid. Se’ls hi afegiren alumnes de les altres titulacions on la vaga havia estat menor. Amb la policia ja apostada en punts propers a l’edifici històric de la Universitat, l’estudiantat concentrat decidien constituir-s’hi en assemblea lliure. «L’assemblea procedí a votar, una per una i a mà alçada, les reivindicacions plantejades a Madrid: 1) sindicat lliure, autònom i representatiu; 2) amnistia total per a estudiants i catedràtics; 3) llibertat docent i discent, així com repulsa sense implicar desacatament, sinó petició de reforma a la llei d’associacions aprovada en les Cortes per contravenir els articles 19 i 20 de la Declaració de Drets Humans de la ONU; 4) solidaritat amb els treballadors espanyols, que comparteixen les mateixes reivindicacions sindicals; i 5) declaració del dia 2 de març com a “Dia de l’estudiant” per a les reivindicacions estudiantils». 117Els punts 1 i 5 foren aprovats per unanimitat, el 2 i el 3 aprovats per majoria absoluta, mentre el 4 l’aprovà una majoria simple, amb una abstenció àmplia i set vots en contra. La presència i l’adhesió d’alguns catedràtics legitimava la reunió i reduïa el temor a represàlies. La Mesa declarà el caràcter constituent de l’assemblea, que volien mantindre fins a la creació d’organismes que pogueren «resoldre satisfactòriament la situació». Redactaren i votaren una carta d’adhesió a l’assemblea de Madrid, i una altra per al governador civil de la província «en la que: 1) protestaven pels mètodes violents emprats a Madrid i demanaven una amnistia total; 2) sol·licitaven una reestructuració del SEU; 3) “electivitat lliure” dels seus càrrecs, i 4) que no hi hagués represàlies». 118