AAVV - Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

Les detencions al maig de 1962 que recorda l’article suara esmentat foren abundants. Majoritàriament del PCE i obrers, però també alguns universitaris 86i persones relacionades amb el Front Marxista Valencià. El FMV fou un grupuscle polític creat el 1958, amb escassa incidència però amb la conjugació poc habitual de valencianisme i marxisme. La seua combinació entre comunisme i nacionalisme aplegà una dotzena de persones, organitzades al marge del PCE, pràcticament l’única força política que mantenia una oposició sòlida a la dictadura. Pérez Montaner no ho considera cap militància, sinó unes coneixences més o menys organitzades amb qui assistiren a uns col·loquis d’explicació de marxisme. Tant fa al remat, perquè en les duríssimes restriccions a la participació cívica imposades per aquell règim, això li costà detenció, interrogatoris, un juí militar (era abans de la constitució dels TOP: Tribunales de Orden Público , infames però civils), una condemna per « delito consumado de rebelión militar » de dos anys de presó (15 mesos complits entre la model de València, Carabanchel i Cáceres, i excarceració a causa de la mort del Papa Joan XXIII) i l’estigma oficial. I després de la presó, encara any i mig de servei militar a Sidi Ifni. Que a Garcia Bonafé i a ell els agarraren els darrers, un dia després del gruix de detencions, els estalvià maltractaments, perquè «ja ho sabien tot». Potser també el classisme aplicat en la repressió, que sempre reservava la brutalitat principal per als obrers, també en reduí les conseqüències. El franquisme no anava de broma, ni era de cartró-pedra, ni cap decorat amable per a la TV en blanc i negre. No, no era cap broma.

Jaume Pérez Montaner arribà a la Universitat l’any 1961 i compartia pis amb Màrius Garcia Bonafé, que anava un curs per davant. Vinguts d’Alcoi, ja havien tingut algun contacte amb «el grup d’Eliseu i companyia», i hi col·laboraren en algunes de les seues activitats i publicacions. També entraren en contacte amb un grup de Lo Rat Penat «que eren marxistes, marxistes i valencianistes, gent jove», 87tots ells prou relacionats amb Enric Tàrrega. Allí començaren a estudiar marxisme, d’aquella manera, val a dir. Davant la dificultat d’accedir a fonts directes, estudiaven el manual del jesuïta Jean-Yves Calvez (1927-2010; La Pensée de Karl Marx , 1956, que a l’estat espanyol no es publicaria fins el 1966). Buscaren com a professor Josep Iborra (a qui coneixien d’abans, com a Fuster i Ventura), que era llicenciat i sabia de filosofia. A aquesta curiositat intel·lectual afegien algun contacte amb gent que actuava en la clandestinitat, del partit comunista. I també amb la distribució, l’abril de 1962, d’octavetes informatives sobre la vaga d’Astúries que reclamaven solidaritat amb els miners. Prèviament Garcia Bonafé i ell ja havien repartit octavetes de manufactura del tot artesanal (escrites a màquina amb còpies en paper carbó i repetició del procés), com a iniciativa pròpia, en solidaritat amb Jordi Pujol arran de la seua detenció. «Devia ser març del 62 perquè quan em van agafar encara en portava dos, que me les vaig menjar. No les van notar, me’n vaig adonar, i en poder me les vaig engolir». 88Les detencions es produïren al llarg dels dies 14 i 15 de maig de 1962, uns dies abans els estudiants més rebels feren un recorregut pel claustre de l’edifici històric de la Universitat de València mentre cantaven Asturias, patria querida , amb llançament d’ous i un incipient enfrontament amb un grup més nombrós favorable a Franco. Un avalot que la institució no coneixia d’ençà la guerra. 89«A Màrius i a mi no ens acusen de ser comunistes sinó de ser nacionalistes. Després en l’acta final sí deien que havíem entrat en contacte amb els comunistes». Quan començaren les detencions, sembla que Lluís Aracil anà amb moto fins a Alcoi per tal d’avisar les famílies que la policia els buscava, però ja fou massa tard. Bonafé i Montaner acabaren doncs a la comissaria d’enfront de la central, que devia anar plena, a la Gran via Ferran el Catòlic prop d’Àngel Guimerà. Tres dies d’aïllament en una cel·la per a cada un i una altra per a un obrer, Redondo: intimidació i interrogatoris. Com a detall humà, reberen la visita de les estudiantes Mila Mascarell i Josefina Lujan, 90que els portaren mantes i menjar. Quan finalment els presentaven la declaració (redactada per la policia) per a la seua signatura, el comissari en cap, Cano, davant d’altres policies, digué: « de estos no hay que preocuparse demasiado, son unos nacionalistas, unos románticos, y no se dan cuenta de que mientras nosotros tengamos los cañones no tienen nada que hacer »...

Llavors (1963) Raimon començà a cantar Diguem no , que des de l’anècdota de la coneixença personal ha esdevingut memòria col·lectiva: «Hem vist la por /ser llei per a tots. (...) / Hem vist la fam / ser pa / dels treballadors. / Hem vist tancats / a la presó / homes plens de raó. / No, / jo dic no, / diguem no. / Nosaltres no som d’eixe món». 91Anys després el mateix Raimon recordava les circumstàncies en què creà la cançó: «Possiblement quan vaig escriure “Diguem no”, jo encara tenia viva la lectura de L’homme revolté , d’Albert Camus, un llibre que vaig llegir moltes vegades entre les acaballes dels 50 i començaments dels 60. Un llibre que comença amb aquestes frases: “ Qu’est ce qu’un homme revolté? Un homme qui dit non ”. Devia tindre viva aquesta lectura i també tenia viu l’efecte que em féu la detenció d’uns amics de la universitat acusats de comunistes, que havien llançat uns pamflets que demanaven solidaritat amb els miners d’Astúries que estaven en vaga. Era l’any 1962. I possiblement tenia viu el record de les primeres cançons de Ray Charles (...) I l’aclaparadora misèria quotidiana i la meua llengua perseguida i la derrota històrica de les capes populars del meu país i la resignada subalternitat assumida de la meua gent. No era prou “Jo dic no”. Calia dir “Diguem no”. Havíem de ser-ne molts per a posar límits a l’opressió. No en fórem tants, ni en som tants hui, com jo vaig voler i com calia, i cal, per tal de convertir en realitat totes les llibertats possibles». 92

Llavors el grup de joves valencianistes ja havia accentuat el seu compromís de fer país des de l’esquerra, i si el 1960 havien creat el mosca (MSCC) el 1962 constituïren Acció Socialista Valenciana (ASV), sense referència a les arrels cristianes. En la declaració de principis de l’ASV defensaven els drets fonamentals de la persona, la democràcia real, la solidaritat amb els oprimits, els drets de tots els pobles a l’autodeterminació, la necessitat de pacificació del món i la lluita contra la misèria, entre altres objectius genèrics. Però hi destacaven el valencianisme i l’esquerranisme. «Les posicions al voltant de la qüestió nacional seran prioritàries com a principi polític. Així, com a principis, ASV afirmarà que: “El País Valencià constitueix, amb la resta dels Països Catalans un poble que té dret:a) al reconeixement de la seua personalitat com a tal poble, b) a l’ús del català com a llengua oficial en tots els graons de l’ensenyament i en tota manifestació cultural, c) a l’autonomia política, segons les circumstàncies i les seues preferències aconsellen”. En les qüestions econòmiques el PSV rebutja l’economia capitalista “ineficaç per al desenvolupament dels pobles i injusta en les seues conseqüències socials”». 93

Les seues aspiracions polítiques tenien el nucli d’acció en la universitat, per la naturalitat amb la que hi coincidien, la relativa llibertat de dedicació, els recursos intel·lectuals i culturals que hi trobaven a l’abast, i que sempre foren part cabdal de la seua acció. Però la seua consciència social els impulsava constantment a transcendir els límits de la institució, com ja anunciava prou obertament la revista Concret al gener de 1963: «La preocupació per la funció de la universitat serà ben palesa en el to dels articles i en el mateix editorial, ja que Concret creurà que “l’únic que justifica ser universitari és encar-nar-se en la realitat social i preparar-se per a canviar unes estructures injustes que agonitzen”». 94També resulta interessant apuntar com fou rebuda la seua aparició per la generació anterior de valencianistes, encara que aquest grup jove duia un impuls propi i una capacitat d’acció que els superava de bon tros (si de cas, deixem de banda Fuster, que tingué una continuada i poderosa ascendència sobre el grup, i altres esmentats adés, com Vicent Ventura). A les pàgines de la revista València Cultural Vicent Badia elogiava l’aparició del Butlletí Diàleg . Indica la novetat de la iniciativa d’aquests joves, la valora molt positivament i encara que adverteix al valencianisme tradicional que potser hi trobe «certes dissonàncies a l’actitud dels nostres universitaris», les justifica perquè «tot moviment ideològic i cultural demana una força de penetració una mica revolucionària que mantinga encesa la il·lusió de la joventut, encara que per raons temperamentals pugne amb l’estament conservador i tradicional». 95