AAVV - Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

Ara continuem amb una d’aquelles provatures polítiques típiques de l’època, Germania Socialista, amb la particularitat de ser una iniciativa absolutament autòctona, nacionalista d’esquerres. També reprodueix les febleses típiques d’aquells grupuscles: «com tots els partits de l’època –en frase de Damià Mollà– el formaven un professor universitari, un estudiant i un obrer», 138papers representats respectivament per Josep Vicent Marqués, Vicent Franch i Francesc Signes (obrer de MACOSA). N’hi havia més, és clar, per damunt de la vintena, entre els quals Josep Lluís Blasco, Ricard Pérez Casado, Gustau Muñoz i Pep Laguarda. Però la clandestinitat imposada impedia als mateixos militants fer-se una idea de la implantació de la pròpia organització, i a més el compromís personal solia ser voluble i duia a tastar diverses militàncies. En paraules de Franch, els militants de GS estaven exposats a les represàlies comunes als estudiants antifranquistes: «detencions, controls policials, retirada del passaport, llevar pròrroga d’estudis per la mili, i impedir fer milícies universitàries, ser enviat a destinacions que no ho eren pel clàssic sorteig, etc.»; tot i que mai en detingueren cap, de GS, potser perquè els consideraven marginals, sí patiren algunes incomoditats, incloses les visites de la Guardia Civil a les famílies. «Tractàvem de convéncer-nos a nosaltres mateixos que tenia sentit el que féiem –apunta Franch– però el grup no creixia. Això sí, els «papers» polítics que elaboràvem estaven molt ben fets». Encara fa una pinzellada a l’origen de les inquietuds juvenils personals: «Era l’any 1968, gent vinguda de pobles, barrejats amb l’Església, que llegíem. En eixe context, ens pensàvem que anàvem a “redimir” el món. Ens agradaven els Beatles, Bob Dylan... Ens sentíem com una nova classe, i cercàvem la responsabilitat»; 139i això connecta amb el que explica la recerca de Sergio Rodríguez sobre el paper pioner dels dissidents en diverses manifestacions de la nova subcultura juvenil. Cosa que permetia estretir llaços amb l’audiència potencial i fonamentar una identitat estudiantil renovada, que qüestionava comportaments assumits com a naturals al llarg dels primers vint anys de dictadura, com ara el sexisme, la búsqueda de la promoció individual, el fervor religiós, la preservació de les aparences i el nacionalisme espanyolista, entre més. «En aquell nou imaginari, la consecució dels objectius individuals estava vinculada a assolir les metes col·lectives. D’ací la importància de la solidaritat –sobretot, entre els estudiants– com a desencadenant de bona part de les mobilitzacions de l’època». 140L’única organització del moment que podríem considerar moderada era el PCE, la resta promovien malfiances mútues i el desori discursiu amb els respectius extremismes, tot i que de tant en tant col·laboraven uns amb altres. «Encara que vist amb perspectiva aquestos debats poden causar rialles, en aquella època eren viscuts apassionadament, amb esperit militant revolucionari, i amb un fanatisme fonamentalista sentit com veritats fonamentals i autèntiques», i Franch en completa la valoració així: «érem dogmàtics i perniciosos, com tots els grups d’esquerra. S’hi llegia poc, i eixe poc s’assimilava malament». Per tal de completar aquesta demolidora imatge, explica que va marxar «del “rotllo” quan un de Germania Socialista ens passà un “qüestionari” de Leninisme, que segons em contaven, havia preparat el mateix Lenin, és a dir un “examen” de marxisme-leninisme. Va ser aleshores quan me n’adoní, que jo era un liberal, i no tenia res a veure amb “ismes” de cap mena. Sempre vaig tenir un gran respecte pels activistes del PCE, els únics que donaven testimoni, exemple, i que tenien una gran resistència. Vaig abandonar aquella mena de gent “miserable”, hiperideologitzada, el 1971». 141

Una altra expressió de la dissidència, diferent per la temàtica que obria i pel nivell d’exposició al risc personal, és l’objecció de consciència de Pepe Beunza (ja esmentat adés). Estudiava enginyeria tècnica agrícola, pertanyia al Sindicat Democràtic d’Estudiants i havia estat detingut en algunes ocasions, va començar la lluita pel reconeixement del dret d’objecció de consciència, i viatjà per Europa sol·licitant el suport dels grups pacifistes internacionals. El gener del 1971 es presentà al centre de reclutament militar, els portaren fins a la base de Marines, i en ordenar-los vestir l’uniforme es va acostar al sargent i s’hi va negar... En prendre-li declaració el capità, li preguntaren si era testimoni de Jehovà (que habitualment s’hi negaven per motius religiosos) i ell explicà que no, que era catòlic, però que era objector de consciència no violent, i el primer dels civils. Decretaren presó incondicional, i el procés acabaria amb dues condemnes en consell de guerra, una per desobedient i l’altra per desertor. Com resultava un presoner molt incòmode, pacifista enmig de casernes, el traslladaven sovint, 10 presons i 2 calabossos, i al final l’enviaren a un batalló de càstig al Sàhara. «Intentava amb la meua actitud denunciar l’esclavitud que suposava el servei militar», afirmava Beunza, que va continuar amb el suport a objectors i insubmisos dècades després, amb autoinculpacions incloses.

Un colp col·lectiu provà de tallar de socarrel l’ebullició de la dissidència universitària. A la tornada de l’estiu de 1973 el rector Báguena Candela, nomenat catedràtic de Medicina de la Universitat de València i quasi simultàniament rector, expedienta 312 estudiants als que impedeix l’accés als recintes universitaris. El rector demostrava així un entusiasme repressiu contundent i vocacional, desproporcionat en l’ambient d’un règim que s’afonava. Mentre el PCE promovia comissions de curs, de caràcter professional i reivindicatiu estudiantil, el poti-poti a la seua esquerra organitzava comités de curs, revolucionaris i alternatius que prengueren el protagonisme. L’any 73 es produïren diverses accions molt dures en la Universitat, ocupacions de facultats i enfrontaments de carrer amb la Policía Armada , suports estudiantils a vagues, amb piquets i manifestacions, i a la negociació dels primers convenis col·lectius (aquella cosa que també va per l’aire amb la darrera reforma laboral del 2012). La liquidació via expulsió de l’avantguarda política universitària provocà trasbalsos vitals personals, evidentment, però no una contestació universitària prou àgil. Llevat de l’organització universitària del PCE i la individual d’alguns professors de Dret i Econòmiques, com ara Manuel Broseta, Ernest Lluch (tots dos assassinats per ETA, el primer al campus universitari el gener de 1992, com a mostra de la deriva execrable del grup terrorista), José Galán, M. Baena del Alcázar, José Honrubia... Els sectors progressistes universitaris, amb la col·laboració de M. Consuelo Reyna, el mateix Broseta i la incipient societat civil, mantingué una campanya l’any 1975 per la dimissió del rector Báguena (que en iniciar les expulsions mantenia la seua clínica privada a Santiago de Compostel·la), objectiu aconseguit a començaments del curs següent. Finalment el Tribunal Suprem declarava nul·les les sancions l’1 de juliol de 1975. La repressió acadèmica havia excedit fins i tot la «legalitat» franquista.

El moviment estudiantil passaria a una altra fase de la lluita reivindicativa, comuna a altres moviments populars de la transició a la democràcia, com les assemblees de veïns, l’assemblea de professors no numeraris (PNN, que acabà en reivindicacions d’eixides acadèmiques personals), i la lluita estudiantil en l’ensenyament mitjà, que prenia volada (com a mostra d’aquesta forta presència pública trobem l’organització per Acció Cultural del País Valencià d’un «Aplec d’estudiants (d’ensenyament mitjà) del País Valencià», el 26 d’abril de 1980 a Alacant). Sobre el moviment als instituts d’ensenyament preuniversitari, extrac unes paraules que han circulat recentment com a record commemoratiu dels 40 anys d’existència de l’institut Jordi de Sant Jordi de València (« Heredando el futuro », vist al facebook ): «En els anys finals de la dictadura franquista, els instituts foren les nostres escoles de ciutadania. Mentre el dictador agonitzava i les forces econòmiques, polítiques i socials pactaven una transició que reformava el règim polític però mantenia a les seues elits dirigents, els estudiants del Jordi de Sant Jordi ens metamorfosejàvem en ciutadans. (...) De tot aquell passat de dolor i patiment sols ens arribava un eco llunyà, una sorda remor que els nostres majors no havien pogut contenir. Però també bufava una música, un vent fresc que escampava la boirina del present, ens permetia veure un paisatge diferent, un futur col·lectiu prenyat d’il·lusions i esperances. (...) Aprenguérem que érem els hereus de totes aquelles ferides. Però, sobretot, del projecte d’un futur, lliure, igualitari, just i solidari. Ens hi ensenyaren que ser estudiant és ser responsable del futur, que ser responsable del futur és la nostra condició ciutadana. En el nostre present immediat, aquell projecte de futur segueix més obert que mai, també el record i la memòria d’aquella essencial lliçó de ciutadania».