M. Teresa Cabré - A l'entorn de la paraula (II) - lexicologia catalana

Per a la gramàtica descriptiva, els enunciats produїts pels parlants d’una llengua seran, en principi, gramaticals, si responen als patrons de la gramàtica d’aquesta llengua.

En contrast amb la gramàtica descriptiva, que és l’única en la qual pot situar-se un lingüista, la gramàtica prescriptiva es proposa de donar dades sobre la correcció dels enunciats; per tant, no se situa en el pla dels fets lingüístics que produeixen els parlants, sinó en un eix de valoració dels enunciats, servint-se de criteris establerts a l’exterior del sistema lingüístic.

Aquestes dues posicions són, com podem intuir fàcilment, clarament contraposades i han estat sovint font de malentesos i inexactiuds. En efecte, la utilització per part dels dos tipus de gramàtica de l’adjectiu «correcte» per referir-se als enunciats ha causat confusions importants. Per a la gramàtica descriptiva, un enunciat és correcte si és gramatical; és a dir, si la gramàtica de la llengua a què pertany el descriu. Per a la gramàtica prescriptiva, en canvi, un enunciat és correcte si és normatiu; és a dir, si forma part dels usos prescrits per la norma. 4

Al costat de la característica de gramatical aplicada a un enunciat, una gramàtica descriptiva que vulgui ser adequadament explicativa (adequada en un segon nivell) i, per tant, que no es vulgui limitar a recollir les dades observades, haurà de posar en joc la noció de possible.

En efecte, les regles que descriuen una llengua només permeten materialitzar un conjunt molt petit d’enunciats reals, però són capaces de generar un conjunt infinit d’enunciats que serien gramaticals. En aquests casos, la gramàtica descriptiva parla d’enunciats possibles.

El lèxic no és cap excepció a aquest principi general. En efecte, les paraules que en un moment determinat formen part del lèxico d’un parlant, constitueixen el seu lèxic real; totes aquelles que, en qualsevol moment de la seva existencia, un parlant podria produir posant en joc les regles de formació de mots de la seva gramàtica, formen el conjunt infinit de les paraules potencials, que són, per lògica, gramaticals.

5. CREATIVITAT I LÉXIC

La noció de potencial aplicada als mots, que acabem de presentar en el punt anterior, pressuposa per part del lingüista una concepció del lèxic totalment oberta.

Efectivament, si s’accepta la premissa que el parlant és capaç de construir noves unitats lèxiques posant en joc les regles de construcció de mots integrades en el component lèxic de la seva gramàtica, la llista de paraules que un parlant pot arribar a construir és en teoria infinita. Les paraules a qué s’aplica una regla són en principi totes les que conté el léxico, fet que significa, doncs, que en la mesura que es van construint noves paraules i aquestes passen a formar part del lexicó, esdevenen possibles bases pera una nova formació.

Aquest esquema, però, només és vàlid en termes exclusivament teòrics. Certament, la realitat mostra que, malgrat que moltes estructures i regles de construcció de mots siguin en teoria posibles, la llengua real no les fa efectives amb la regularitat que convindria perquè fossin realment productives. Per donar compte, doncs, del léxic del parlant des d’un punt de vista que alhora integri allò que és possible i allò que és real, cal introduir al costat d’aquestes dues nocions una tercera noció: la noció de probable.

Així, tenint en compte que la probabilitat d’una estructura és determinada per la freqüència amb qué els parlants posen en marxa determinats mecanismes de formació de paraules, cada regla de formació de mots del component léxic d’una gramàtica durà associada informació sobre la seva explotació i rendibilitat, de forma que així pugui explicar-se el fet que en la realitat els parlants, per a la construcció de noves unitats, fan servir més unes regles lèxiques que no pas unes al tres.

Finalment, al costat de les nocions de gramaticalitat, potencialitat i probabilitat aplicades als elements del component léxic de la gramàtica (estructures lèxiques i regles de formació de mots), cal introduir encara la noció d’ agramaticalitat per referir-se a les estructures que mai no faria un parlant competent, perquè tampoc no hi ha a la gramàtica una regla que les descrigui adequadament.

La possibilitat que té el parlant d’integrar noves unitats al léxicó, però, no es limita a la construcció de mots aplicant a les paraules ja formades una regla integrada en el conjunt de regles de formació de mots. Altres procediments neològics també són possibles i algún d’aquests recursos és més freqüent que no pas els que s’han descrit fins ara.

Efectivament, el recurs al manlleu de mots d’altres sistemes lingüístics com a procediment d’augmentar les unitats lèxiques és avui dia una de les fonts de neologia més importants. Els processos de manlleu, però, no es poden explicar a partir de la gramàtica, perqué no comporten cap activitat lingüística per part del parlant, i, doncs, els mecanismes que els produeixen no tenen res a veure amb les regles de la seva gramàtica. 5

I, finalment, al costat d’aquests recursos, l’aplicació de regles dels components fonològic i sintàctic de la gramàtica també forneixen el parlant de pautes de formació de noves unitats.

1. Vegeu, però, a propòsit de la nostra posició sobre el tema de la variació, la nota 2 del cap. III del volum I.

2. Ens referim a la característica de falsabilitat que ha de tenir tota teoria. Com diu Popper: «Només té caràcter científic alló que pot ser refutat; la resta prové de la màgia o de la mística» (La Vanguardia, 5, 6, 1988).

3. No obstant aquesta aparent impossibilitat, la hipòtesi de que partim en una recerca en curs d’elaboració sobre lèxic i variació és que ha de ser possible, en el marc de la lingüística estricta, de formular un model que presentí la variació regulada per diversos parámetres. Vegeu en aquest sentit la nota 2 del cap. III del vol. I.

4. El concepte de norma ha estat tractat en les obres de diversos autors des de diferents punts de vista. Cal destacar l’obra de Jespersen (1925) en la qual es presenten els diversos tipus de normes. Per a una visió general del tema, vegeu Bédard i Maurais (1983).

5. Un cas diferent al dels manlleus seria el de les creacions ex nihilo, que s’explicarien per regles fonològiques, més que no pas per regles lèxiques propies de la morfología derivativa. No tractem aquí aquest tipus de construcció per la seva baixa rendibilitat.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.