M. Teresa Cabré - A l'entorn de la paraula (II) - lexicologia catalana

Chomsky (1986) ha establert distincions conceptuals molt precises que aclareixen força aquesta qüestió. En primer lloc, distingeix entre una noció comuna o general i una noció tècnica de llengua. La noció comuna del llenguatge té en compte elements de tipus sòcio-polític i normativo-teleològic. Una llengua és un conjunt de dialectes que es donen en una situació determinada i que tenen com a objectiu fonamental la comunicació entre els parlants d’una comunitat.

Una concepció tècnica de la llengua la faria correspondre a la noció estructuralista de «conjunt d’unitats de forma associades a significáis que permeten la comunicació entre els individus d’una comunitat parlant» o bé a la generativista de «conjunt de coneixements interioritzats fonamentats biològicament» i per tant inclosos a la GU dels parlants de què totes les llengües són variacions paramètriques.

Partir d’entrada de la diversitat comporta deturar-se en la seva descripció, fins i tot anecdòtica, i renunciar a la demostració o refutació d’hipótesis que poden significar un pas endavant en la comprensió dels fenòmens lingüístics. Per aixó, la lingüística parteix d’una noció abstracta de llenguatge i d’un parlant idealitzat subjecte de les seves anàlisis, inexistent en la realitat més concreta. 1

L’objectiu final de la ciència és donar una única teoria que descrigui correctament tot l’univers. No obstant això, el métode que segueix la majoria de científics és de separar el problema en dues parts: en primer lloc les lleis, que ens informen sobre com canvia l’univers amb el temps; en segon lloc, l’estat inicial d’aquest univers.

Alguns pensen que la ciència només s’hauria d’ocupar de la primera part i consideren que el tema de l’inici de l’univers és objecte de la metafísica o de la religió. Aquests argumentarien que Déu, en ser omnipotent, hauria resolt l’inici tal com hauria volgut. És possible que sigui així, però aleshores també hauria pogut elegir de fer-lo funcionar arbitráriament i, en canvi, ha optat per fer-lo evolucionar de manera regular i seguint algunes lleis.

És molt difícil construir una única teoria capaç de descriure tot l’univers. De moment ens hem de limitar a dividir el problema en diverses parts i a inventar-nos teories parcials. Cada una d’aquestes teories parcials descriu i prediu una classe restringida d’observacions i menysté o prescindeix d’altres dades. Podria passar que aquesta manera d’aproximar-se a l’univers fos equivocada i que tot depengués absolutament de tota la resta; amb la qual cosa seria impossible de descriure l’univers a través de la seva segmentació en problemes parcials. Peró així hem progressat des de fa temps: la teoria de la gravetat de Newton ens diu que la força gravitacional entre dos cossos depèn únicament d’una xifra associada a cada cos, la seva massa, amb independència de la substància de qué aquest cos está constituїt. En conseqüéncia, no cal disposar d’una teoria de l’estructura i constitució del sol i dels planetes per poder determinar els seus moviments.

(Hawking, 1988)

L’elecció que ha fet la gramàtica generativa de seleccionar els problemes per abordar la descripció no vol dir que renegui d’una idea completa del llenguatge i de la seva evolució, ni que prescindeixi en teoria que el llenguatge inclou l’actuació, ni que oblidi que els parlants d’una llengua són éssers reals sotmesos a quantitats enormes de contingéncies. Això no obstant, seguint el raonament i el mètode científics, recorre a l’abstracció, per poder donar raó de les lleis que governen l’estructura lingüística, i als parlants idealitzats, que representen els subjectes comunicatius reals.

El fet de comptar amb parlants idealitzats i no amb parlants reals no descarta pas que en l’anàlisi de les dades el lingüista no recorri als subjectes natius d’una llengua, no tan sols com a subjectes competents productors d’expressions lingüístiques, sinó també com a subjectes que opinen sobre la bona o mala formació d’una construcció.

Efectivament, només a partir de les emissions produїdes pels parlants podem disposar de les dades empíriques que serviran de base per a la demostració o refutació d’una hipòtesi.

En síntesi, el lingüista ha de tenir una «imatge» del sistema que descriu, sistema que constitueix el seu objecte científic de descripció, i, a continuació, ha de saber procedir pas a pas de manera coherent, deixant de banda problemes que, tot i ser molt interessants, sobrepassen els límits de la descripció, i evitant que la cadena argumentativa que es va desenrotllant presenti contradiccions empíriques que la facin refutable.

Una teoria lingüística ha de proposar un model global del llenguatge com a objecte científic, i ha de facilitar una actuació progressiva i rigorosa. Progressiva, en el sentit d’anar fent passes encadenades cap endavant de forma que la descripció d’un fenomen doni dades que serveixin per establir les bases del següent estudi (tant en sentit positiu de poder-les emprar com a punt de partida, com en sentit negatiu, de descartar determinades hipòtesis que el raonament anterior ha demostrat que no eren prou adequades). 2Rigorosa, en el sentit de sistemàtica i coherent; explícita i ben definida.

En aquest sentit, dades com les següents, derivades de l’ús del llenguatge, hauran de ser excloses de la descripció i passaran a formar part del camp de la pragmàtica:

(1) P: Que tens hora?

R: Les dues.

(Observació: La resposta no correspon al contingut literal de la pregunta.)

P: Creus que m’haig de preocupar tant per tu?

R: —

(Observació: La pregunta no requeriex cap resposta.)

- Porto el vestit nou

[text emès en una situació en la qual el destinatari del missatge intenta donar un gros paquet a l’emissor]

(Observació: L’enunciat pressuposa, sense dir-ho explícitament, que l’emissor no accepta que el receptor el faci dipositari del paquet.)

- Tinc el nen malalt

(Observació: L’enunciat proposa implícitament al receptor que li faci de cangur.)

- Cal aguditzar les contradiccions

(Observació: El qui rep aquest missatge suposa que el qui l’emet és probablement un marxista de l’escola clássica.)

Les preguntes que no són preguntes o les pressuposicions extralingüístiques difícilment poden formar part d’una descripció generalitzadora del llenguatge que pretén trobar lleis, més que no pas donar raó de casos específics.

2. SISTEMATICITAT I IDIOSINCRÀSIA

Els diversos components de la gramàtica presenten característiques específiques tant pel que fa als tipus de regles de què es componen, com als principis que els afecten, com a les característiques derivades de la seva pròpia especificitat. Si comparem, per exemple, el grau de regularitat dels diversos components, facilment arribarem a la conclusió que n’hi ha uns de més sistemàtics que no pas d’altres.

Efectivament, les regles que regeixen les estructures de frase són molt més productives en general que no pas les que regeixen l’estructura de les paraules, en el sentit que deixen molts menys casos residuals. Les regles del component sintàctic solen tenir poques excepcions, mentre que les que donen raó de les estructures lèxiques admeten una llarga llista d’irregularitats idiosincràtiques, de les quals una regla difícilment podría donar raó.

Al costat d’aquest fet, les unitats d’alguns components són, en realitat, finites (encara que potencialment infinites) i es redueixen a una llista fácilment abastable. Pensem, per exemple, en la fonología. Molt improbablement –per no utilitzar el mot «impossible»– els parlants crearan un nou fonema, encara que l’anàlisi de l’evolució dels sistemes fonològics de les llengües ens demostri que, molt de temps en temps, es produeix una revolució fonològica i, doncs, es donen unes noves relacions opositives en sistema lingüístic.