M. Teresa Cabré - A l'entorn de la paraula (II) - lexicologia catalana

En efecte, tot intent d’ «apropiació» de la realitat per part del científic es fa per mitjà d’ una determinada selecció de dades o bé d’ una aproximació subjectiva a aquesta realitat. D’altra manera, la realitat seria impossible de descriure, ja que es limita a «ser» allò que es percep.

Això significa que tot científic té una determinada concepció del fet que descriu, encara que de vegades no la faci explícita. En el cas del lingüista, aquesta concepció afecta dos interrogants fonamentals: què és i com es produeix el llenguatge.

Una descripció es fa sempre a partir d’unes dades, i aquestes dades han estat recollides i seleccionades amb un determinat criteri, condicionat per l’aproximació teòrica que el lingüista fa servir.

Per poder analitzar la naturalesa de l’univers, i poder discutir qüestions com de si hi ha hagut o no un principi o de si hi haurá un final, cal tenir ciar el que és una teoría científica. Una teoria és simplement un model de l’univers, o d’una part de l’univers, i un conjunt de regles que relacionen les magnituds del model amb les observacions que realitzem. Aquest fet existeix només a les nostres ments, i no té cap altra realitat. Una teoria és una bona teoria si satisfà dos requisits: ha de descriure amb precisió un ampli conjunt d’observacions sobre la base d’un model que contingui un conjunt limitat de paràmetres arbitraris, i ha de ser capaç de predir positivamente els resultats de futures observacions. Per exemple, la teoría d’Aristótil segons la qual tot era constituїt per quatre elements –terra, aire, foc i aigua– era prou simple per ser qualificada de teoria, peró fallava, en el sentit que no feia cap predicció correcta. Per contra, la teoría de la gravetat de Newton es basava en un model encara més simple, que els cossos s’atrauen entre si amb una força proporcional a una quantitat anomenada massa inversament proporcional al quadrat de la distància entre ells; i, malgrat la seva simplicitat, la teoria newtoniana era capaç de predir el moviment del sol, la lluna i els planetes amb un grau de precisió molt alt.

(Hawking, 1988)

1.2. L’adequació del model

El segon punt que cal tenir en compte en plantejar-se la descripció d’una llengua és el grau d’adequació a què es vol arribar amb la descripció. L’elecció del mètode de treball està directament relacionada amb aquest aspecte.

Efectivament, una gramàtica descriptiva pot tenir diferents graus d’adequació segons el que es proposi de descriure:

a) Pot ser adequada en un primer nivell i donar raó de les dades que els parlants hagin produїt efectivament.

b) Pot ser adequada en un segon grau, anomenat descriptiu, i proposar-se donar compte no només de les dades produїdes sinó també de les que un parlant podria produir en qualsevol moment, encara que a la millor no ho faci mai.

c) Finalment, pot ser adequada en un tercer grau, si inclou mesures d’avaluació de les propostes de descripció de cada fenomen que permetin triar entre diferents opcions que expliquen el mateix fenomen.

Cal no perdre de vista que un mateix fet es pot descriure de maneres diverses i que les mateixes dades es poden interpretar fins i tot contráriament. Però tot i així, malgrat que diverses propostes arribin a donar raó del mateix fet que pretenen descriure, no totes elles posseeixen el mateix grau de generalització, ni tenen el mateix nivell de simplicitat, ni s’adeqüen igualment a la intuїció del parlant.

Sembla que una gramàtica descriptiva de qualsevol llengua hauria de complir almenys el segon nivell d’adequació i, en aquest sentit, proposarse de descriure la gramàtica implícita del parlant natiu i donar raó no només de les dades lingüístiques produїdes realment, sinó també de les dades possibles en qualsevol moment de la seva activitat expressiva.

És ciar que una gramàtica que es proposa d’explicar només les dades observades és necessàriament més simple que la que es proposa de donar raó de les virtuals. Per això hi ha models més complexos que d’altres i models més explícits que d’altres. Però no és menys cert que hi ha tipus de raonaments que no permeten anar més enllà de les dades observades, i que n’hi ha d’altres, en canvi, queplantegen la recerca d’un detenriinat aspecte del seu objecte científic com un graó més en el gran projecte de descriure’l globalment.

El mètode hipotètico-deductiu que utilitza la gramàtica generativa parteix de la base que l’explicació d’un determinat fenomen du necessáriament al plantejament d’un nou problema. Aquesta sembla ser la via que permet fer progressar qualsevol ciència, i també la lingüística.

Si la teoria lingüística no ens permet de plantejar-nos els grans interrogants que un científic ha de tenir sobre la llengua, l’objecte científic que constitueix el llenguatge pot arribar a no tenir cap interès. Determinats plantejaments descriptius que no compten amb una consideració global del fet lingüístic, sinó que es limiten a dividir-lo en problemes secundaris (i sovint anecdòtics), no poden arribar mai a donar dades sobre la globalitat lingüística, d’altra banda, tan i tan complexa.

Qualsevol teoria física és sempre provisional, en el sentit que només és una hipòtesi, mai no es pot comprovar. Encara que els resultats dels experiments concordin sovint amb la teoria, mai no podrem garantir al cent per cent que en una altra ocasió no sigui així i que el resultat no contradirá la teoria. Una teoria podrá ser refusada sempre que una dada, ni que sigui una, contradigui les prediccions que fa. Com molt bé ha remarcat Popper, una bona teoria es caracteritza perquè prediu un gran nombre de resultats que en principi poden ser refutats o invalidats per l’observació. Cada cop que un nou experiment concorda amb les prediccions, la teoria sobreviu, i la confiança que hi hem posat augmenta. Però si, per contra, es fa alguna vegada una observació que contradiu la teoria, haurem d’abandonar-la o modificar-la.

(Hawking, 1988)

1.3. La delimitació de l’objecte

Una lingüística descriptiva que tingui com a objecte el llenguatge ha de saber quins aspectes del llenguatge descriu i quina és la seva llengua de referència. Una lingüística descriptiva catalana ha d’aclarir amb quin concepte de llengua treballa, quina llengua catalana descriu.

En primer lloc cal plantejar-se si el sistema d’una llengua és o no és homogeni, a fi de determinar a quin conjunt de fenòmens i de regles ens referim quan parlem del catalá.

En efecte, si observan la realitat ens adonem que difícilment la recopilació de les dades ens pot conduir a una llengua homogènia, com hem presentat al primer capítol del vol. I.

Parlem del xinès com si fos una llengua, encara que els diferents dialectes del xinès són entre si tan diferents com ho són les llengües romàniques. Parlem de l’holandès i de l’alemany com de dues llengües separades, encara que molts dels dialectes de l’alemany són més semblants als de l’holandès que no pas als del propi alemany.

(Chomsky, 1986)

Ara bé, si la tasca del lingüista és de descriure aquesta gran varietat, difícilment arribarà a percebre els fets sistemàtics de cap fenomen. El mètode científic ha d’actuar separant del seu objecte d’estudi tot allò que consideri no pertinent, encara que es tracti de fenòmens interessants i sense els quals la noció de llenguatge sigui inicialment incompleta.

Una qüestió central justifica aquest plantejament. Els models científics parteixen d’idealitzacions necessàries del seu objecte d’estudi per poder delimitar nítidament el seu camp de treball i arribar a resultats rigorosos.

La noció d’idealització és un dels punts forts del métode científic aplicat a la descripció del llenguatge. Ara bé, cal saber com es pot idealitzar una llengua.