Enric Bou Maqueda - La invenció de l'espai

La ciutat vista des de les altures presenta una perspectiva única. Allí en el sostre o el terrat, es pot viure una vida alternativa. En un text de 1929, Josep Carner, va explorar amb agudesa aquesta situació:

Ja seria hora que algú escrivís un llibre sobre els terrats de Barcelona, sobre la vella i curiosa ciutat aèria. Jo el voldria amb moltes il·lustracions. El terrat, permès i instat per la dolcesa del nostre clima, és un altar del cel, amb oferiments de roba estesa, coloms i clavellins, litúrgia de sedasseries i cançons, cultes d’amistat i amor; no pas, tanmateix, inapte, quan s’ennuvola la vida civil, per a aviar i rebre les bales espetegants.

Segons Carner, els terrats eren útils en la vella Barcelona per inciar coneixences entre veïns d’una mateixa escala o carrer. A l’Eixample, durant la Setmana Tràgica, van provocar matrimonis. I són, a més, útils per resumir els records de la vida a ciutat:

Jo mateix tinc records memorables de terrats. Els de la meva infantesa, amb el descobriment i l’emoció estranya dels fenòmens meteorològics; els de la joventut, amb els pintorescos indrets de la ciutat vella vistos des de tallers d’artistes; els d’uns besos bescanviats materialment sota les bales en un dia de vaga general. (Carner, «Terrats»).

Es podria establir encara un altre paral·lelisme entre els qui han somiat –i edificat– la ciutat, des de Cerdà a Gaudí, fet una petita consideració dels avantguardistes. Josep Lluís Sert, com el seu mestre Le Corbusier, dissenyà un projecte de reordenació de la ciutat de Barcelona que l’esclat de la guerra civil impedí de materialitzar. Un escriptor coetani, J.V. Foix, bon amic de Sert, també es va interessar per la planificació urbana des d’una perspectiva literària. A Mots i maons o cascú el seu , els articles que publicà en 1933-36 a La Publicitat , va comparar la tasca de l’arquitecte amb la del poeta: «Estalviar maons o mots és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador». A Gertrudis , un dels seus llibres surrealistes del període, va escriure una sorprenent descripció onírica de la ciutat:

Aixequeu ben alts els murs del meu carrer. Tan alts que, en ésser nit, no hi entri ni la remor de les fontanes ni el xiscle agònic de les locomotrius. Feu que el meu carrer tingui tot just l’amplada de la meva passa. No feu obertures als murs, i arrieu del cim de les torratxes tantes de banderes i de gallardets. (Foix, 19)

Som davant d’un espai imaginari que refà segons el desig de la ment de l’escriptor l’espai de la ciutat original, ajustat a una visió paranoica on tot ha estat reduït a dimensions d’una petitesa incòmoda.

Experiència interior de la ciutat

Els urbanistes i els arquitectes proporcionen un espai neutre que és allò que Michel de Certeau ha anomenat la «ciutat funcional». Als vianants els agrada mirar, endinsar-se en la ciutat, des d’una perspectiva ben diferent no completament planificada, sinó donant marge a la casualitat i l’imprevist. D’aquesta manera creen altres tipus de mapes. Són mapes viscuts de l’espai urbà. Escriptors com Narcís Oller, J.M. de Sagarra, Montserrat Roig, Luis Goytisolo, Eduardo Mendoza, Terenci Moix, o Pere Gimferrer han reinventat la ciutat de Barcelona. Aquesta s’integra en la que planificà Cerdà, però, alhora, és molt diferent. Hi ha diverses maneres d’ordenar les experiències resultants. No són pas categories hermètiques, sense relació entre elles. De fet, hi ha molta contaminació i es produeix un intercanvi constant. En general, allò que les uneix és l’èmfasi en aparellaments de categories: interior/exterior, privat/públic, perifèria/centre. Marc Augé ha reflexionat sobre la ciutat planificada que s’oposa a la ciutat viscuda, la de l’experiència personal:

Nos itinéraires d’aujourd’hui croisent ceux d’hier, morceau de vie dont le plan du métro, dans l’agenda que nous portons sur le cœur, ne laisse voir que la tranche, l’aspect simultanément le plus spatial et le plus régulier, mais dont nous savons bien que tout s’y tenait à peu près ou s’y efforçait, nulle cloison étanche ne séparant, parfois pour notre plus grand malaise, l’individu de ceux qui l’entourent, notre vie privée de notre vie publique, notre histoire de celles des autres. ( Un éthnologe , 17)

El vianant construeix una ciutat, un espai pluridimensional i de múltiples significats. El passat es superposa al present, els itineraris físics dibuixen un mapa de sentiments i experiències, la vida privada xoca amb la pública. I aquestes reaccions, els literats les sintetitzen en unes determinades situacions arquetípiques, o en espais de prestigi.

En primer lloc cal considerar els mapes personals de la ciutat. Vicent Andrés Estellés en alguns dels poemes dedicats a la ciutat de València al Llibre de meravelles , fa una geografia de llocs, en clau íntima, que dibuixen un mapa sentimental de la seva experiència de la ciutat. En aquest mapa reivindica la seva València, tot lligant noms que li són significatius, des d’una perspectiva personal o col·lectiva. A «Cant de Vicent», per exemple, es produeix un desdoblament entre la veu que ha d’escriure un «cant a València» i una altra més atenta a la petitesa, a l’experiència de la ciutat viscuda:

Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València.

Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.

Temies el moment del teu cant a València.

La volies cantar sense solemnitat,

sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,

sense picapedrers i sense obra de moro.

La volies cantar d’una manera humil,

amb castedat diríem.

Veies el cant: creixia.

Lentament el miraves créixer com un crepuscle.

Aquesta ciutat ideal es construeix des d’una perspectiva relacionada amb qüestions que he tractat abans. La ciutat es veu des de dalt i des de fora. Davant d’aquesta possibilitat, el poeta veu una altra ciutat més íntima, potser la veritable ciutat:

Modestament diries el nom d’algun carrer:

Pelayo, Gil i Morte, … Amb quina intensitat

els dius els anomenes, els escrius! Un poc més

i ja tindries tota València. Per a tu,

València és molt poc més. Tan íntima i calenta,

tan crescuda i dolguda, i estimada també.

En la conclusió del poema dubta entre les dues perspectives, una col·lectiva –exterior– i una en ambient íntim –interior–, o entre allò públic i el que és privat:

Ah, València, València! Podria dir ben bé:

Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua

València. O evoque la València de tots,

de tots els vius i els morts, de tots els valencians?

Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.

L’èmfasi ens ha perdut freqüentment als indígenes.

Més avant escriuràs el teu cant a València.

En un altre poema del mateix llibre, «Cos mortal», fa una llista de carrers de la part més cèntrica de València: «Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,/ Barques, Transits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,/ Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat». I acaba amb un vers de clar sentit irònic: «I l’Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz». En un altre poema, «Vida, sinó», es planteja escriure «la guia de València». Però aquesta guia no seria construïda seguint el ritual dels llocs i monuments importants, «sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem». És una geografia personal dictada per l’amor.

Joan Brossa en un poema de Poemes civils dibuixa un mapa de Sant Gervasi que correspon a un trajecte possible pels carrerons del barri:

Passatge Mulet, Guillem Tell, Plaça

de Mañé i Flaquer, Francolí, Pàdua

fins a Ballester.