Enric Bou Maqueda - La invenció de l'espai

Estratègia i tàctica, per tant, també tenen una lectura molt diferent sota aquest enfocament: l’estratègia és fonamental en l’organització de l’espai, i la tàctica en l’ús de l’espai urbà. De vegades les ciutats de la Mediterrània semblen haver estat construïdes des d’una perspectiva de la tàctica i no de l’estratègia.

En conclusió, a partir dels plantejaments d’Hugo, Barthes i De Certeau es dibuixen uns paràmetres alternatius per «llegir la ciutat». La ciutat és un llibre que podem llegir, els lectors/autors en són els vianants-habitants i es dibuixa un doble enfocament: des de dalt (i des de fora), des de baix (i des de dins). Proposo, doncs, dues visions, o millor dit, dues possibles «lectures» de la ciutat. Una ens remet a la ciutat vista com a idea, en abstracte, des de dalt. La segona correspon a una visió des de dins de la ciutat, com a experiència de qui la passeja, de qui l’escriu.

La ciutat des de dalt (i des de fora)

Com he assenyalat abans, el fet de mirar la ciutat des de dalt ens porta a adoptar una visió afí a la planificació i l’urbanisme, una visió global. Estem molt a prop de la planificació utòpica perquè el somni dels urbanistes és fer que passi el que sembla impossible. És la visió de la ciutat com a problema general. Les ciutats han tingut una munió d’utopistes que en moments de canvi han fet propostes de somni. Antoni de Bofarull, per exemple, participà en el concurs organitzat per l’Ajuntament de Barcelona sota el lema «Barcelona: el seu passat, present i esdevenidor» (1877), i proposà la construcció d’un tren directe París-Barcelona, la consolidació del port, i el creixement de la ciutat unint tots els pobles del Pla de Barcelona. Els seus conciutadans van trigar més d’un segle a completar parcialment aquest gran pla, que va ser crucial per al creixement econòmic de la zona.

Però el gran utopista que ha tingut la ciutat de Barcelona, qui l’ha «escrit» d’una manera definitiva, ha estat l’urbanista Idelfons Cerdà. Com és sabut, a partir del 1860 es creà un barri nou, l’«Eixample», l’espai barceloní per excel·lència per a la vida urbana moderna. Barcelona era una de les ciutats líders en la revolució industrial a Espanya durant el segle XIX, i aviat sentí com poques l’impacte de l’augment de la densitat urbana. Cerdà era diputat al Congrés pel Partido Progresista i estava preocupat per la situació de les classes obreres, com demostra el seu llibre Teoría general de la urbanización . L’originalitat del projecte de Cerdà és la divisió de la ciutat en blocs quadrats, o mançanes. Segons el projecte inicial, a cada bloc només s’havien de construir dues línies d’edificis de pisos, permetent així la creació de grans espais per a serveis públics (com parcs, escoles, etc.) comuns. Cerdà estava molt preocupat per millorar l’estat de salut dels seus conciutadans (Muñoz, 119-121). La necessitat de més edificis de pisos i la força de l’especulació immobiliària modificà radicalment el projecte. El resultat és una àrea hiperpoblada que conserva alguns dels trets del projecte original. Com veurem aquests moviments especulatius han estat evocats amb profunda ironia al la novel·la d’Eduardo Mendoza La ciudad de los prodigios . La «febre d’or» del segle XIX va permetre la creació d’un barri molt original, el qual segons la càustica predicció de Josep Pla s’havia de convertir en el garatge dels seus hereus.

El més notable és que la creació de l’Eixample va permetre a una comunitat nacional, sense gaire pes polític, de trobar una veu. El punt d’inflexió es va produir quan va arribar el moment de posar nom als carrers del nou barri de l’Eixample. Era una invenció, o millor, una reivindicació dels noms, que pertanyien a una realitat històrica i política que havia estat oculta. L’home responsable d’aquesta operació no era altre que Víctor Balaguer, un poeta que es va convertir en polític. Poeta romàntic i polític, es va disfressar d’historiador i va començar una operació a escala política, de gran èxit, que al seu torn seria un exercici de mitificació del passat. Així, els carrers horitzontals van ser batejats d’acord amb zones geogràfiques i institucions relacionades amb l’antiga Corona catalano-aragonesa: Còrsega, Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació, Gran Via de les Corts Catalanes. Els carrers verticals corresponen a figures polítiques, militars o literàries: Comte d’Urgell, Villarroel, Casanova, Muntaner, Aribau, Granados, Balmes, Pau Claris, Roger de Llúria. El bateig de l’Eixample és un exemple perfecte de la presència de l’antic en la modernitat. Barcelona esdevingué un llibre d’història de pedra per als seus habitants i visitants, una «lliçó d’història aplicada» segons Michonneau, o un llibre d’història de pedra (Quintana, 2006), com una mena de variant del que Victor Hugo havia previst.

Michel de Certeau s’ha fixat en el valor simbòlic dels noms de lloc en les ciutats:

En ses noyaux symbolisateurs s’esquissent (et peut-être se fondent) trois fonctionnements distincts (mais conjugués) des relations entre pratiques spatiales et pratiques signifiantes: le croyable, le mémorable et le primitif. Ils désignent ce qui «autorise» (ou rend possibles ou croyables) les appropriations spatiales, ce qui s’y répète (ou s’y rappelle) d’une mémoire silencieuse et repliée, et ce qui s’y trouve structurée et ne cesse d’être signé par une origine en-fantine (infans). Ces trois dispositifs symboliques organisent les topoi du discours sur/de la ville (la légende, le souvenir et le rêve) d’une manière qui échappe aussi à la systematicité urbanistique.

Aquesta afirmació reforça el caràcter de planificació utòpica que té l’Eixample barceloní. No és només l’organització de l’espai. A Barcelona s’han produït altres episodis de planificació utòpica que han tingut un efecte en l’ordenació actual de la ciutat. El Barri gòtic pot ser llegit com a projecte nacionalista. Els intel·lectuals de la Renaixença i els modernistes van tenir una ambició medievalitzant. Com a part del projecte de reinvenció nacional, heretat del Romanticisme, es plantejà la reivindicació de l’anomenat «barri gòtic» de Barcelona. Les reaccions van ser de diversa magnitud i en molts casos van desvetllar la ironia. Els dibuixos d’Opisso en els quals ironitza sobre la falsedat del Barri gòtic són la millor denúncia d’aquest procés d’envelliment programat. Fins i tot Gaudí participà d’aquesta ambició. En la reforma de la plaça del Rei que planificà Josep Puig i Cadafalch l’any 1907, Gaudí contribuí amb la idea d’inscriure en les parets del recinte frases extretes de la Crònica de Jaume I. D’altra banda els topònims religiosos, tan abundants a la ciutat de Barcelona (Tibidabo, Bonanova, Sants, la Vall d’Hebrón, etc.) denoten la presència d’una lluita entre atavisme religiós i noves idees, i mostren com el mapa de la ciutat esdevé significatiu. També demostra com el mapa prèviament delimitat de la ciutat es va convertir en camp de batalla d’un altre episodi significatiu de la confrontació ideològica que va caracteritzar la Catalunya del canvi de segle.

La ciutat de Madrid també tenia plans d’ampliació, en particular el Pla Castro del 1860. En aquest pla es va introduir per primera vegada el concepte de zonificació, la separació entre els terrenys dedicats a la indústria, l’habitatge intensiu, i les zones de densitat mitjana o parc urbanitzat. El pla ampliava la ciutat en una orientació ortogonal del Nord, Sud, Est i Oest, amb carrers de diferents amplàries (30, 20 o 15 metres) d’acord a la seva jerarquia. Es van crear tres tipus de barris: l’aristocràcia al voltant de la Castellana, els burgesos al barri de Salamanca, i la classe obrera en el Districte de Chamberí (Zuazo Ugalde). A inicis del segle XX Arturo Soria va planificar la Ciudad Lineal, en una àrea al nord-est de la ciutat. Va ser l’esforç més ambiciós per crear una sèrie de colònies suburbanes, combinant habitatges de baix cost i altres edificis de més prestigi, en general en un format de casa unifamiliar. Era una mena de projecte utòpic que va ser superat fàcilment per l’especulació immobiliària. Potser la diferència més gran entre les dues ciutats és la magnitud de la intervenció i les conseqüències de ser una capital, molt clar en el cas de Madrid, vacil·lant, en el cas de Barcelona (Cirici, 145).