Enric Bou Maqueda - La invenció de l'espai

Agraeixo a Rosalba Campra de la Universitá de Roma «La Sapienza», Antonio Monegal de la Universitat Pompeu Fabra, Andrés Soria Olmedo de la Universidad de Granada, Enric Balaguer de la Universitat d’Alacant, Elide Pittarello de la Università Cà’ Foscari di Venezia, Àngels Santa i Xavier Macià de la Universitat de Lleida, Cristina Sánchez-Conejero de la University of North Texas, l’oportunitat de presentar primeres versions d’aquest treball als seus estudiants. També vull esmentar Claudio Guillén, que em va convidar a presentar part d’aquests materials a la «Fundación Ortega y Gasset» de Madrid. Amb ell vaig discutir el títol ja que va ser, a més d’un bon amic, un mestre i un referent intel·lectual significatiu. Altres persones amb qui he tingut ocasió de discutir els plantejaments d’aquest llibre són: Delphine Bahuet, Tom Cushman, Joan de Déu Domènech, Montserrat Iglesias, Jonathan Knudsen, Kathleen McNerney, Joaquim Molas, José Muñoz Millanes, Susana Reisz, Heike Scharm, Marilyn Sides, i Rosi Song. A tots ells moltes gràcies. En particular, a la Sarah i l’Alexandre que han recolzat i suportat pacientment els anys de recerca i d’escriptura. També a la Chiara que ha passejat i reflexionat amb mi.

Versions anteriors d’alguns capítols han estat publicades en diversos llocs. Agraeixo als editors la gentilesa d’autoritzar la publicació de fragments: «On Rivers and Maps. Iberian Approaches to Comparatism», New Spain, New Literatures , edited by Luis Martín-Estudillo and Nicholas Spadaccini, Hispanic Issues vol 37, Vanderbilt University Press, Nashville Tennessee 2010: 3-26; «“Decrèpita i teatral”? On Literary explorations of Barcelona», Catalan Review XVIII, 1-2 (2006): 149-160; «Les llums i els noms de París: de Proust a Villalonga», Homenatge a Víctor Siurana , Lleida: Universitat de Lleida, 1997: 149-165; «Exile in the City: Mercè Rodoreda’s La plaça del Diamant», The Garden Across the Border: Mercè Rodoreda’s Fiction , edited by Kathleen McNerney and Nancy Vosburg, Selinsgrove: Susquehanna University Press, 1994: 31-41; «Arquitectura de la palabra: la trilogía urbana de Eduardo Mendoza», Enric Bou i Elide Pittarello, eds., (En)claves de la transición. Una visión de los Novísimos. Prosa, poesía, ensayo , Madrid-Frankfurt: Editorial Iberoamericana-Vervuert, 2009: 103-128; «“Back from the USSR”. Viatgers al país dels Soviets», Rivista Italiana di Studi Catalani 1 (giugno 2011): 35-47; «Ligeros de equipaje: exilio y viaje en la España peregrina (1936-1969)» Revista Hispánica Moderna . lii, 1 (junio1999): 96-109.

He rebut suport de diverses institucions per preparar aquest llibre. Vull agrair en especial la beca Salomon i la del Center for Latin American and Brazilian Studies, ambdós de la Brown University. Una generosa beca «Cátedra de Excelencia» de la Universidad Carlos III de Madrid i el Banc de Santander, durant el semestre de tardor del 2011, em va proporcionar el temps necessari per enllestir el projecte.

Venècia-Madrid-Barcelona, 3 de març, 2012

1. Llegir la ciutat

Car la ville est un poème (…) qui déploie le significant, et c’est ce déploiement que finalement la sémiologie de la ville devrait essayer de saisir et de faire chanter.

Roland Barthes

Vaig arribar a Madrid un matí de setembre, un dia de llum suau i clara, aquella que només s’aconsegueix en les altures de l’altiplà castellà. Jo estava en una nit diürna (o un dia nocturn), situació que només produeix la flamant i absurda estació d’enllaç de Nuevos Ministerios on el viatger accedeix a una espectacular ciutat subterrània, que és evocada en un enorme mural trompe l’oeil . En aquest lloc les rates han estat substituïdes pels viatgers del matí tractant d’arribar al seu destí. Un no-lloc com aquest no permet els seus usuaris de ser conscients d’on es troben. Creuen la ciutat subterrània a través de l’anomenat (antigament) «túnel de la risa» fins arribar a les entranyes del Paseo de los Melancólicos. Tots aquests són noms bonics per als espais urbans amb una història important, topònims que ningú ja no usa.

L’ésser humà es relaciona amb l’espai que l’envolta projectant en la ment una intel·lectualització d’allò que veu, allò que viu. La realitat física –les dimensions que li transmeten els sentits, la vista primordialment– esdevé projecció mental. I a l’hora d’enfrontar-se amb l’espai ho fa des de dues perspectives complementàries: una narrativa, l’altra esquemàtica. Quan hem d’explicar a algú com anar d’un punt a un altre, ho fem amb un llistat d’instruccions (vés de dret, gira a mà esquerra, etc.) o amb un croquis dels moviments a seguir damunt un mapa. No són sinó metàfores que ens ajuden a llegir el món. Un mot tècnic com «odologia», que deriva d’«hodos», que en grec significa carretera, camí, viatge, és molt útil per referir-se a la nostra relació amb l’entorn físic. El mot prové d’un psicòleg experimental, Kurt Lewin, el qual l’havia utilitzat per caracteritzar l’«espai viscut», és a dir l’espai en el qual un individu viu, o l’espai tal com és percebut per l’usuari. Aquest espai s’oposa a l’espai geomètric dels mapes i els plànols, a l’espai euclidià mesurable, racional i homogeni. L’odologia prefereix el caminar més que no pas el camí, el sentit de la geografia més que no pas el càlcul mètric. L’ésser humà lluita entre dos desigs: instal·lar-nos en alguna banda, pertànyer a un lloc; i trobar en un altre lloc un nou camp d’acció (Careri).

Aquestes dues actituds es podrien comparar als dos enfocaments diferents per visitar una ciutat que va proposar Miguel de Tamen a «A Walk about Lisbon». Una possibilitat, «sentir l’atmosfera», implica només caminar i mirar. L’altra és l’obligació estètica del turista que es passeja amb una llista de coses a visitar i que li serveix de mesura de l’èxit del viatge. La inefable i infal·lible guia Michelin proposa un sistema d’estrelles, que ha esdevingut un codi moral per als turistes, amb una descripció de les obligacions del que cal fer a cada lloc (Tamen, 35). En molts escriptors reconeixem una lluita interna entre caminar sense rumb i l’estabilitat. Molts escriptors, com ara Ramón Gómez de la Serna o Joan Maragall, han estat conscients del seu espai vital al llarg de la seva vida: arrelats en un lloc, a Madrid, Buenos Aires o Barcelona, però sempre cercant nous horitzons. Al ritme de les passions personals i les crisis polítiques, es van adaptar al seu entorn i van anar modificant la manera com experimentaven l’espai.

Els llocs de la memòria, que tant han interessat estudiosos com Maurice Halbwachs, estan immersos en els espais de la quotidianitat. Com afirmà el sociòleg francès som sempre dins l’espai i és només la imatge espacial que, per raó de la seva estabilitat, ens dóna la il·lusió de no canviar a través del temps i de retrobar el passat en el present. El dibuix dels homes d’abans que s’ha materialitzat, com un calc, en la materialitat de les coses i dels edificis i la força de la tradició del lloc prové justament d’allò del que n’eren la imatge. És en els llocs on s’allibera amb força més potent la memòria, revelant els lligams que ens hi uneixen i que posen en evidència les connexions d’una «societat invisible» (Halbwachs, 197-201). Els «llocs de la memòria» en la definició de Pierre Nora combinen de manera ambigua el passat i el present, allò sacre i prosaic, el record individual i el col·lectiu (Nora I, 37-43). Els llocs antics ens proporcionen matèria per als nostres records, perquè hi ha un excés de memòria que s’expressa sense paraules. La història és inscrita en les pedres de les valls, en els pobles i expliquen les diverses generacions que hi han viscut. Objectes sacres com ara les làpides en els murs de les esglésies són signes en marbre de la devoció; objectes d’ús comú com ara un instrument de treball o un moble antic, són testimoni de permanència i d’estabilitat. I de continuïtat. Amb la inscripció del jo en el temps, la superfície calenta del record, la memòria es fa espectacle d’un passat sempre més íntim, quotidià (Tarpino, 18-21). Aquest tipus de memòria és ben lluny dels discursos narcotitzants de la política o fins de la història i és ben atenta als petits records de família, petites epopeies dels llocs. Gómez de la Serna i Maragall foren uns habitants de les seves ciutats, atents al seu entorn i que recolliren en les obres literàries aquest tipus d’interès per l’espai.