Enric Bou Maqueda - La invenció de l'espai

La ciutat-llibre

La visió que proposo és de doble direcció: d’una banda m’interessa analitzar com la literatura ha influït en la formació d’una imatge (o imatges) de la ciutat. De l’altra, vull veure com la ciutat modifica la literatura. Més enllà dels estudis clàssics de Georg Simmel, «La metròpolis i la vida mental», i de Walter Benjamin, «Paris, capital del segle XIX», cal considerar d’altres estudis més recents que obren noves vies d’aproximació. Roland Barthes a «Sémiologie et urbanisme» féu una proposta molt original que ara m’interessa de reprendre. Comparava la ciutat amb una manifestació literària que podia ser llegida en clau semiòtica: «la ville est un poème (…) qui déploie le significant, et c’est ce dèploiement que finalement la sémiologie de la ville devrait essayer de saisir et de faire chanter». Unes pàgines abans Barthes s’havia referit a les diverses maneres de dir la ciutat i l’entitat que té com a idioma que ens parla i ens fa parlar: «La cité est un discours, et ce discours est véritablement un langage: la ville parle à ses habitants, nous parlons notre ville, la ville où nous nous trouvons, simplement en l’habitant, en la parcourant, en la regardant». Per això creia que la revolució semiològica avançaria molt en el terreny de l’urbanisme quan es pogués parlar d’un «llenguatge de la ciutat», no en un sentit metafòric, sinó real. La ciutat té una pluralitat de significats a partir d’un únic significant. És de la intervenció de cada usuari/passejant que depèn el sentit que li podem donar. Com indicà Barthes: «la ville est une écriture; celui qui se déplace dans la ville, c’est-à-dire l’usager de la ville (ce que nous sommes tous), est une sorte de lecteur qui, selon ses obligations et ses déplacements, prélève des fragments de l’énoncé pour les actualiser en secret». Per tant, els habitants de la ciutat o els usuaris creen una experiència doble, ja que arriben a conèixer i dir l’experiència mentre caminen per la ciutat. Barthes es referia aquí a un capítol de Nostra Senyora de París de Victor Hugo, en el qual reflexionava sobre els sentits dels monuments en la ciutat. Victor Hugo, en efecte, en el capítol «Això matarà allò» jugava amb una frase del sermó d’un capellà: «Això matarà allò, el llibre matarà l’edifici». La frase admet dues lectures. En primer lloc com a frase que és d’un capellà el qual expressa el terror de la religió davant la força de la paraula impresa: el llibre eliminarà el sermó, «la premsa matarà l’església».

El segon sentit és que la impremta destronarà l’arquitectura i el llibre de pedra serà susbtituït pel llibre de paper, és a dir, per un objecte més volàtil, difícil de controlar. Estableix, doncs, un símil molt productiu de base gramatical: la lletra és la pedra aïllada, dreta, les paraules surten de la superposició de pedres, el dolmen (els túmuls són noms propis), les frases són l’acumulació de pedres en grans espais. I els temples d’Egipte, o el de Salomó, ja són llibres. Fins a Gutenberg, doncs, l’arquitectura fou l’escriptura universal. Així es pot distingir entre dues menes d’arquitectura des de l’antiguitat fins al segle XV: la teoacràtica, que es caracteritza per la immutabilitat, l’horror al progrés, la conservació de les línies tradicionals, la consagració dels tipus primitius i el sotmetiment constant de totes les formes de l’home i de la naturalesa als capricis incomprensibles del símbol, que «són llibres tenebrosos que només els iniciats saben desxifrar». L’altra mena d’arquitectura està constituïda per les construccions populars que es caracteritzen per la varietat, el progrés, l’originalitat, l’opulència i el moviment perpetu. Aquests són edificis comprensibles per qualsevol persona. Hugo conclou: «Entre l’arquitectura teocràtica i l’altra hi ha la mateixa diferència d’una llengua sagrada a una llengua vulgar, del jeroglífic a l’art, de Salomó a Fídies».

Gràcies a Victor Hugo ens adonem que quan ens enfrontem a una ciutat podem adoptar dos enfocaments. El primer ens la fa llegir en un «sentit literal», més a prop de la lectura dels mapes; el segon ens introdueix en un sentit de lectura «simbòlica», en desxifrar el sentit profund d’una ciutat determinada. Com recorda Marc Augé, l’espai de l’antropologia és un espai simbolitzat, i és aquesta simbolització la que permet que un espai determinat esdevingui llegible per tots els seus usuaris. Tots ells segueixen altres dissenys similars d’organització amb les mateixes convencions ideològiques i intel·lectuals, que organitzen l’ordre social. Aquests valors tornen als temes principals de l’antropologia: la identitat, la relació i la història (Augé L’Impossible voyage 14).

De fet, la proposta d’Hugo-Barthes es pot ampliar encara més amb l’aportació de Michel de Certeau. L’antropòleg i historiador francès escriví en un capítol de L’invention du quotidien (1990) unes agudes reflexions, que són molt útils per al meu propòsit. Situa un observador hipotètic dalt de l’últim pis del World Trade Center de Nova York i compara la visió que pot tenir des d’allà dalt amb la d’un caminant per la jungla d’asfalt que hi ha als seus peus. El primer en fa una lectura global, des de dalt. El segon, des de baix, on no hi ha visibilitat, no pot llegir el text urbà que escriuen els mateixos vianants en caminar per la ciutat. Hi ha unes pràctiques alienes a l’espai geomètric o geogràfic de les construccions visuals panòptiques o teòriques. Aquestes pràctiques de l’espai corresponen a una altra «espacialitat». Com diu De Certeau: «Une ville transhumante, ou métaphorique, s’insinue ainsi dans le texte clair de la ville planifié et lisible». De Certeau utilitza una terminologia i uns conceptes inspirats en la lingüística, que són molt útils en la definició de «caminar». D’aquesta manera, es pot definir el caminar com una espècie d’enunciació. Se suposa que un caminant segueix un procés d’apropiació de l’espai i el seu sistema topogràfic, d’una manera similar com un parlant s’apropia d’un llenguatge determinat. Caminar és una realització de l’espai, de la mateixa manera que els actes de parla són una bona execució de les llengües.

De Certeau distingeix també entre estratègia i tàctica. L’estratègia és el càlcul (o la manipulació) de la correlació de forces que és possible des del moment en el qual un subjecte de voluntat i poder (empresa, exèrcit, ciutat, institució científica) és aïllable. Postula un lloc susceptible de ser considerat com un model i de ser la base des d’on dirigir les relacions amb el conjunt exterior de les amenaces. A l’estratègia correspon la planificació urbana. A la tàctica correspon l’experiència de la ciutat. La tàctica és l’acció calculada que determina l’absència d’un model. La tàctica no té un lloc propi, sinó que el seu lloc és el de l’altre:

Les tactiques sont des procédures qui valent par la pertinence qu’elles donnent au temps –aux circonstances que l’instant précis d’une intervention transforme en situation favorable, à la rapidité des mouvements qui changent l’organisation de l’espace, aux relations entre moments successifs d’un «coup», aux croisements possibles de durées et de rythmes hétérogènes, etc.

Estratègia i tàctica, o planificació urbà i l’experiència de la ciutat, utilitzen l’equació espai-temps d’una manera molt diferent. És per això que De Certeau arriba a la conclusió:

les stratégies misent sur la résistance que l’établissement d’un lieu offre à l’usure du temps; les tactiques misent sur une habile utilisation du temps, des occasions qu’il présente et aussi des jeux qu’il introduit dans les fondations d’un pouvoir.