Enric Bou Maqueda - La invenció de l'espai

Marc Augé s’ha referit a les dues maneres d’evocar les ciutats: a partir de la lectura d’una novel·la (d’un poema) o veient l’espai urbà a través dels ulls dels personatges. De la mateixa manera que Proust o Thomas Mann formen part d’una Venècia literària, dir els seus noms significa suggerir com han vist algunes ciutats, espais urbans, París o Lübeck. Com diu Augé: «prononcer le nom de ces auteurs, c’est faire surgir l’image, un peu floue parfois mais toujours insistante, des villes dont ils ont su capter les bruits, la couleur, les lignes de fuite et plus encore la secrète alchimie qui transmue de temps à autre, dans l’oeil du promeneur, les lieux en états d’âme et l’âme en paysage» (140). Així passa amb Gómez de la Serna i Maragall. Ells pertanyen a un Madrid o una Barcelona literàries i, al mateix temps, llegint els seus textos gaudim d’una recreació de l’ambient d’un moment. Molts dels seus textos ens evoquen la transformació dels llocs en estats de l’ànima i de l’ànima en paisatge.

L’encontre entre ciutats i les mirades dels escriptors ha propiciat pàgines notables. I associacions que van més enllà de l’esforç d’un eslògan d’agència de viatges: Dublín i Joyce, París i Baudelaire o Proust, Boston i Henry James, Lisboa i Pessoa, Madrid i Pérez Galdós. I la Barcelona de Maragall, Carner, Salvat–Papasseit i tants d’altres que, en llengües diverses, n’han fet escenari o motiu privilegiat de les seves composicions literàries. Perquè l’apropiació de la ciutat per part de l’imaginari dels escriptors ha estat una activitat habitual d’ençà de l’adveniment de la Modernitat. Baudelaire, en el pròleg als Petits poèmes en prose , es referí a l’addicció a les urbs de la nova poesia, i en definí els paràmetres: la freqüentació de les ciutats enormes, l’encreuament de llurs innombrables relacions:

Quel est celui de nous qui n’a pas, dans ses jours d’ambition, rêvé le miracle d’une prose poétique, musicale sans rhythme et sans rime, assez souple et assez heurtée pour s’adapter aux mouvements lyriques de l’âme, aux ondulations de la rêverie, aux soubresauts de la conscience? C’est surtout de la fréquentation des villes énormes, c’est du croisement de leurs innombrables rapports que naît cet idéal obsédant.

Des de llavors literatura i ciutat ha esdevingut una zona prou definida en la literatura de la modernitat. Una zona en la qual el text serveix per expressar una contrada de l’ànima, entre el somieg i els ensurts de la consciència, i capta amb una força fascinant les reaccions dels habitants de les grans urbs. Si Baudelaire es plantejava l’articulació d’una forma literària nova, la prosa poètica, foren la ficció, novel·la i conte, o la poesia, els gèneres que protagonitzaren un moviment de renovació i d’atracció per la ciutat.

Segons ha explicat Richard Lehan els estudis històrics sobre la ciutat moderna han dirigit la seva atenció vers tres qüestions. En primer lloc, els orígens. Molts estudiosos s’han fixat en el problema de la desconnexió entre camp i ciutat. Oswald Spengler i Lewis Mumford es fixaren en el fet que la ciutat moderna creà una desconnexió entre camp i ciutat, una pèrdua de les arrels, una unitat tancada que provocà la crisi de la civilització. La raó substituí l’instint, les teories científiques els mites i les teories econòmiques abstractes el comerç. En segon lloc, d’altres historiadors s’han fixat en el que podem anomenar les lleis físiques de la ciutat, la relació amb l’entorn físic, com ara el creixement en cercles concèntrics, o el creixement cap a l’oest. Gaziel va indicar en les seves memòries l’existència d’una llei no escrita, segons la qual totes les ciutats, com les civilitzacions, tendien a créixer de l’est vers l’oest. Això és ben cert en el cas de Barcelona, i en general de Catalunya, en el progrés de la Catalunya vella a la Catalunya nova. La tercera opció ha estat estudiar els efectes que les ciutats tenen en els seus habitants: Max Weber destacà els aspectes econòmics que condicionen la vida a ciutat i com cada ciutat creava un estat mental; Georg Simmel, en establir una tipologia del comportament de l’home urbà, es fixà en els aspectes psicològics, en els estímuls que rebia el nou habitant de la ciutat industrial. Es poden distingir, doncs, a grans trets, tres tipus d’enfocaments: una visió urbanística, una visió històrica i una altra de sociològica. A remolc de les anàlisis històriques i sociològiques, han anat sorgint estudis de caràcter més literari. Aquí vull plantejar alguns problemes rellevants en torn de l’impacte que la ciutat moderna ha tingut en la literatura. Per una visió literària de la ciutat, des d’una visió urbana de la literatura: llegir la ciutat.

Teories de la Ciutat

Malgrat el risc de ser esquemàtic, es podria argumentar que l’arquitectura contemporània es divideix entre dues figures de l’excés: el plantejat per la temptació –com sagaçment va denunciar Forges en un acudit de fa uns anys– del capitalismo ladrillista ; i la fidelitat envers l’ortodòxia del Moviment Modern, representat per la Bauhaus, Le Corbusier, el GATPAC i altres arquitectes o associacions afins. Totes dues figures de l’excés són la causa d’una monotonia preocupant en el paisatge urbà, els monuments que envaeixen el cor de les nostres ciutats, com les «Cuatro Torres Business Area» de Madrid, o la zona que envolta el «Fòrum» a Barcelona, zones inspirades per edificacions com les de «La Défense» a París, en intents de reproduir l’efecte de la skyline de Manhattan. Bàsicament, aquest debat entre les figures d’excés és una extensió d’un altre etern debat entre urbs i civitas , és a dir entre el concepte d’espai urbà com una cosa que inclou la noció d’habitabilitat o un altre concepte en el qual la funció fonamental és la de la representació. La ciutat és alhora urbs , el medi ambient construït amb característiques morfològiques molt específiques, definides per edificis, carrers, equipaments. També és una realitat social, la civitas , és a dir, el conjunt de tots els ciutadans que viuen a la ciutat. Polis , al seu torn es refereix a la unitat política i administrativa, l’àrea municipal o metropolitana, que regeix la ciutat. No obstant això, entre les complexitats d’aquestes definicions tècniques hi ha moltes coses per indagar.

Com va escriure Raymond Williams, hi ha una gran varietat de models de ciutat i una sèrie de característiques que es repeteixen en el temps, com a capital d’un estat, centre administratiu, centre religiós, ciutat comercial, port i dipòsit mercantil, casernes militars, concentració industrial. Com diu el crític anglès: «Entre les ciutats d’època antiga i medieval i la moderna metròpolis o aglomeració urbana hi ha una connexió de nom i de part de la funció, però res a veure amb la identitat» (Williams, 1). Les ciutats tenen una personalitat, tot i la semblança entre elles. Les ciutats canvien amb el temps, i creixent es transformen. Les ciutats són ruïnes, en el sentit que Walter Benjamin va donar a les ruïnes en les seves «Tesis sobre filosofia de la història», és a dir, una catàstrofe única que veu l’àngel de la història:

Hi ha un quadre de Klee que es diu Angelus Novus . S’hi veu representat un àngel que sembla com si s’apartés d’alguna cosa que mira fixament. Els ulls esbatanats, la boca oberta, les ales desplegades. L’àngel de la història ha de ser ben bé així. Té la cara girada cap al passat. En allò que a nosaltres ens sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una sola catàstrofe, que acumula més i més ruïnes i les llença als seus peus. A ell li agradaria aturar-se, despertar els morts i recompondre les destrosses. Però ve una tempesta des del paradís que se li enganxa a les ales i l’àngel no les pot plegar. Aquesta tempesta l’arrossega irremissiblement cap al futur, al qual dóna l’esquena, mentre que, davant seu, el munt de ruïnes puja cap al cel. Aquesta tempesta és això que anomenem progrés. (Benjamin, Reflections , 257-258)