Enric Bou Maqueda - La invenció de l'espai

En molts textos narratius s’aconsegueix de crear un mapa subjectiu de la ciutat. És un mapa en el qual domina l’alternança entre l’àmbit privat i el públic. Així, per exemple, a La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, s’estableix una ciutat feta a mida del personatge protagonista, Colometa-Natàlia: a banda i banda del Carrer Gran, on els interiors i exteriors tenen un paper ben determinat, el dalt i baix, els parcs i els carrers. És una manera gràfica de dividir les dues vides de la protagonista, fins aconseguir de controlar el seu destí.

Com discutiré amb més detall en el capítol quatre, hom pot trobar situacions similars en novel·les com El temps de les cireres , de Montserrat Roig. Tot passejant pel barri de Ribera, Natàlia s’enfronta amb un temps passat d’esplendor, el de l’Auca del senyor Esteve i pot comprovar, a partir d’uns carrers centenaris, les distàncies i diferències entre el temps dels besavis, el seu revolucionari, i el contestatari del nebot Màrius. Els comentaris sobre els carrers per on passen, les diferents reaccions de records i referències culturals que desvetllen en els personatges de Natàlia i Màrius, serveixen per constatar la diferència d’edats i la diferència en les lectures que fan de l’espai urbà:

Feren la volta per Santa Maria del Mar, no se sentia cap més remor que les gotes que davallaven dels balcons i alguna passa llunyana que feia eco dins del silenci del carrer. Passaren pel davant d’una plaça oberta, com un descampat, que servia d’aparcament de cotxes, «al fossar de les moreres no s’enterra cap traïdor…», digué la Natàlia. Què dius?, féu en Màrius, res, recitava un vers que em llegia el teu avi. Saps qui és en Pitarra?, en Màrius va dir que no. La Natàlia pensà que el barri no havia canviat (…). És un barri decrèpit i teatral, sembla que les cases siguin decorats a punt d’ésser traslladats a un altre escenari, pensà la Natàlia. (…) Per què hem fet aquesta volta?, preguntà la Natàlia, perquè és un ritus, contestà en Màrius, aquest barri em deixa l’estómac buit, com si hi hagués viscut en una altra època.

Citant uns versos molt coneguts de Pitarra, («al fossar de les moreres no s’enterra cap traïdor»), el personatge principal evoca la sobreposició de temps diversos. I exagera la teatralitat dels vells carrers, i condemna la condició de falsedat. Allí ja no s’hi pot viure, l’únic sentit que tenen aquells vells carrers és el de servir com a escenari per a una memòria cultural o per a una representació de la història (estratègia), o com a escenari per a una passejada de matinada (tàctica) subratllant el sentit contradictori d’aquest espai urbà.

La ciutat també és llegida des d’una perspectiva històrica en la novel·la de Luis Goytisolo Recuento (1973), en la qual aconsegueix la superposició de dues ciutats, la del passat –de la burgesia emprenedora– i la del present –de la burgesia limitada, en decadència–. Ho fa, en part, amb un pastitx dels textos de les guies descriptives del segle XIX, les citades per Walter Benjamin com a mostra del triomf dels panorames. Superposa així una ciutat que el protagonista menysprea i que contrasta amb la utòpica que correspon a la de la ideologia marxista que ostenta Raúl Ferrer Gaminde. Així, per exemple, pot refer els versos de Joan Maragall a l’«Oda nova a Barcelona», com a base d’un discurs crític de la burgesia. O pot refer la Sagrada Família de Gaudí. Ja no ho és, de sagrada, sinó que li sembla un «Sagrado aborto» o s’inventa noves façanes per a aquesta església: de la «Revolució» o de la «Nueva Sociedad».

La ciutat, hem vist, es pot llegir des de dues perspectives diferents i complementàries. Els escriptors escriuen la ciutat i en recreen unes formes físiques, unes formes de vida, uns projectes del comú. Són aquests components essencials del desplegament del significant que cercava Barthes. En una glosa del 1906, «Perfum barceloní», Xènius evocava la ciutat «nova» en la distància:

I després de tantes i tantes suggestions de vida i paisatges de Barcelona (…) encara aquella serena nit d’estiu, contemplada d’una galeria estant, oberta sobre un dels interiors d’una illa de cases, plens de jardins, característics a la nostra ciutat nova, persisteix en la meva imaginació i l’omple de tot un món de perfums i de vaga música. Ben nostres perfums, música ben nostra. D’ells i d’ella ens és teixit el record quan de la mare ciutat som lluny. (Ors, Glosari 1906-1907 , 93–94)

La literatura modifica la ciutat en la mateixa mesura que la ciutat ha transformat la literatura. Els escriptors contribueixen a complementar «un món de perfums i de vaga música» amb una visió original que sintetitza les vivències dels habitants de tantes ciutats. Gràcies a ells podem «llegir la ciutat».

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.