Enric Bou Maqueda - La invenció de l'espai

Una flor blava

tacada de punts

blancs.

Aquests poemes presenten una experiència de la ciutat des de dins, i prestigien determinats recorreguts privats o maneres de veure la ciutat.

En segon lloc, i molt lligat als exemples anteriors, es pot destacar el cas del flâneur o badoc. Aquesta figura correspon a la visió des de dins, que he indicat abans. Els badocs tenen com a camp d’actuació el centre de la vila. Roland Barthes concedí una gran importància a la dimensió eròtica (de sociabilitat) de la ciutat, en especial del centre:

La ville, essentiellement et sémantiquement, est le lieu de rencontre avec l’autre, et c’est pour cette raison que le centre est le point de rassemblement de toute ville; le centre est institué avant tout par les jeunes et les adolescents. (…) Au contraire, tout ce qui n’est pas le centre est précisément ce qui n’est pas espace ludique, tout ce qui n’est pas l’altérité: la famille, la résidence, l’identité.

És al centre de la vila on es produeixen encontres de les forces subversives, les de ruptura, les lúdiques. Josep Carner ho captà amb agudesa en una prosa, «La ciutat sense ara», en la qual destacava el caràcter unificador en la diferència del centre de la ciutat:

A la Plaça de Catalunya van a raure tots els tramvies barcelonins: per allà passen les cubanes que van a Sant Josep de la Muntanya, els alemanys que van a Sarrià, les monges que van a les Corts, les gallinaires que van al Poble Sec, les dolces dames barcelonines que segueixen la via Gràcia-Rambles, les peripatètiques indígenes que van a la Ronda de Sant Antoni, les franceses que van al Lyon d’Or, la gent que ve i va del port i les estacions: gent amb raquetes, gent amb paquets, gent llegint diaris, gent que fa tard, gent que té mandra, gent mudada per al teatre; criatures que ploren o s’enfilen, criades, militars. senyors d’anell i de cigar. Tota aquesta gent tomba per la Plaça de Catalunya centre estèril de Barcelona. (…) A la Plaça de Catalunya, la ciutat no hi té cap ara. (Carner, Les bonhomies , 69-70)

El que és remarcable en aquesta prosa és com Carner transforma el tramvia en els diferents tipus de dona que un badoc pot trobar en la ciutat. I com els transforma en diversos tipus de persones que giren entorn del centre de la ciutat sense rumb aparent. Aquest és el territori del badoc, el flâneur baudelairià mitificat per Benjamin. El badoc és el personatge que representa una de les grans paradoxes de la vida a ciutat: la solitud de l’ésser humà entre la massa urbana, tan multicolor i abundant. És l’usuari perfecte de la ciutat. El mateix Carner, atent a les mínimes alteracions del viure quotidià, captà l’essència d’aquest personatge:

El badoc ha eixit de casa. Té quaranta anys; és conco. Punts lluminosos de la seva cara afaitada, cada dia corren els seus ulls beatament per les cases en construcció, per les anècdotes de carrer, pels quioscos, pels aparadors, pels autos. El badoc és meravellós: tot ho aprofita. No és chauvin , però guaita els soldats; no és clerical però guaita els enterraments. Els seus ulls guaiten i no conquisten. La seva mirada plana per damunt les coses i se n’allunya sense botí. El badoc té unes petites rendes; viu en una pensió. Té l’ofici de passejar i el benefici de guaitar. Sap les passes que hi ha del monument a Colom als Josepets. Coneix els qui enganxen rètols i els qui encenen fanals. A l’hivern entra a les biblioteques per escalfar-se; a l’estiu va a l’imperial per estar fresc. Coneix waterclosets gratuïts; sap bandes on es pot llegir els diaris, d’altres on es pot dormir, d’altres on hi ha calidoscòpics o gramòfons. Segueix pacientment, i d’enfora estant, els guanys de les cases de comerç, les peripècies dels enamorats que fan telèfons, la medicació de les arbredes, l’aixafament dels engravats, la decadència i renovació de les dones boniques, l’augment i dispersió de les famílies, i els canvis fisonòmics de la ciutat turmentada. (Carner, Les bonhomies , 34)

El badoc efectua un passeig titubejant, pot practicar el flirt visual, seguir una dama pels carrers de la ciutat. O experimenta una por visceral. Són les pors producte de l’aïllament. O també, de vegades, reacciona amb fúria irracional en no entendre determinats símbols del món generat per la revolució industrial i tecnològica. És el tramvia vist com a màquina infernal. Genera també una actitud elegíaca envers un món desaparegut, com fa Josep M. de Sagarra a propòsit de les tartanes. Les llegeix com a símbol d’un món desaparegut, en el qual es vivia sense velocitat «al ritme de les tartanes».

En combinació amb aquesta possibilitat sorgeix un retrat gairebé costumista, com una mena de radiografia íntima de la ciutat. Correspon a la percepció subjectiva del nou paisatge urbà i és estretament lligat a la visió «impressionista». Són retrats hiperrealistes (i, per tant, deformats), atents a detalls molt ínfims i íntims. Hi ha un èmfasi en els nous espais creats per la Modernitat: el tramvia, l’interior burgès. Josep Carner escriví, en prosa i vers, un particular anecdotari urbà i, com una mena de bestiari, retratà tipus característics que –li semblava– enterbolien el viure civil que ell i els seus correligionaris pretenien. Els articles aplegats a Les planetes del verdum (1918) o Les bonhomies (1924), configuren llibres d’un barcelonisme visceral, a partir del retrat d’aquests tipus o d’aquests escenaris i situacions que, fins i tot en temps de Carner, semblaven provinents d’un altre món. En vers insistí en el plantejament en el volum Auques i ventalls (1914). També ho féu Guerau de Liost a La Ciutat d’Ivori (1918). Aquests llibres exemplifiquen un doble ús de la ciutat: com a escenari d’una vida urbana encara massa barroera i provinciana, que cal modificar; i com a escenari de la incertesa. Pretextos, fútils en aparença, provinents de les noves sensacions que inciten al badoqueig (les «institucions per al foment i l’explotació de la innocència», segons expressió feliç de Carner) propicien poemes de gran riquesa formal, petits artefactes d’una gran complexitat tècnica, però que, al mateix temps, són escrits sobre motius molt triats, mai a la babalà. Dibuixen un mapa sensual molt ric, de les dimensions de l’impacte viscut: modificacions del paisatge urbà («L’anunci lluminós»), la promiscuïtat que provoquen els mitjans de transport públic («La bella dama del tramvia», «La noia que ve de la mar» de Carner; o «La dona de l’òmnibus» de Xènius). La ironia carneriana aconsegueix els seus màxims en copsar aquestes situacions de barreja social:

Si ran de la parada veieu el «tram» passar

tot ple de «smarts» o gent de la pescateria,

sota un gran feix de plomes eternament hi ha

la bella dama del tramvia.

Un motiu freqüent és el dels enamoriscaments fugissers, amb dones que passen, sovint camí de l’església, com és el cas de «La noia matinera», del mateix Carner, o la sèrie de poemes que obre La Ciutat d’Ivori de Guerau de Liost. La ciutat havia esdevingut l’escenari ideal per a l’encontre dels ulls, i aquests poemes mostren l’habilitat per captar les noves situacions psicològiques fomentades per l’Urbs de la modernitat, i com una variant de l’expressió angoixada del viure de l’individu aïllat en la multitud. Hi constatem no només la presència d’aquell personatge característic, que Walter Benjamin detectava en la poesia urbana de Baudelaire, el badoc. També una situació d’angoixa còsmica, en la qual la multitud fa de refugi, i el transport urbà de microcosmos altament simbòlic. La ciutat, doncs, propicia dues funcions complementàries: és paisatge i estança. I, a més, símbol col·lectiu, que es resol en l’ús intensiu de la personificació de la ciutat i la invocació.