Enric Bou Maqueda - La invenció de l'espai

Va insistir en la seva valoració simbòlica de l’espai urbà utilitzant una terminologia prosopopeica. El nucli de l’article li servia per informar i denunciar que una ciutat com París estava perdent els seus cafès de cantonada, i eren reemplaçats pels bancs:

La calle tenía su teoría: la manifestación. La plaza, la plaza pública, la discusión. La esquina, la emoción (al doblar la esquina). París le ha dado esquinazo a la plaza pública. La plaza pública es la esquina, sin otra teoría que la del público que se sucede para ver en el escaparate del Banco la teoría de los cambios. ¡La libra a 253! Y hay el que se apoya en la esquina: «¡Hasta que la libra no esté a 500 el franco valdrá cero!» La esquina, con toda su emoción, es una cifra. ( El Sol , 23-VII-1926).

En un altre article comentava les diferències entre ciutat i natura. A «El monóculo de Sirio» considerava la construcció de la ciutat com una obra de l’home en el vuitè dia de la creació. Emulant un ésser diví, la correcció d’un descuit, l’home va crear la ciutat:

¿Qué espectáculo más impresionante puede ofrecer la Naturaleza que el de los destellos de una gran ciudad al acercarse el espectador a ella por la noche, sea en tren, en auto o en avión, desde cualquier punto de vista? Salen a recibir al viajero los fantasmas de las luces, toda una población en movimiento que en vez de luces llevan prendido el fuego de los arcos voltaicos. Nunca ha cegado tan violentamente el Sol. Entre tanto se abren abismos negros como no puede ofrecer la Tierra. Son abismos de cielo donde se vierten torrentes de humo. Las líneas del firmamento se quiebran bajo el peso de sobras y luminarias. Antes de entrar en el caos, todo se organiza: aparecen las paredes formidables, las altas ventanas, los puentes, las obras. Las luces cobran expresión y fijeza. Es el mediodía eléctrico. ( El Sol , 30-VIII-1927).

En aquest cas, la seva visió global de la ciutat dóna un gir gairebé astronòmic. A través d’una metàfora, la nit estelada esdevé una visió estil plein air .

Els noucentistes van fer de l’espai urbà una reinterpretació que anava més enllà de l’atansament mimètic i plantejaren una relectura global en termes simbòlics. Per a ells la ciutat tenia un doble interès: polític i social, a banda dels plantejaments estètics estrictes. La Ciutat –i per reducció, Barcelona– servia per a l’articulació simbòlica del programa d’acció sobre la societat, que fou expressat de manera exuberant a les pàgines del Glosari d’Eugeni d’Ors. Aquest interès no és pas un fet aïllat, sinó que respon a una acció de grup que troba un leitmotiv efectiu a partir de conceptes –i mots d’ordre– com els de «Civilitat», «Civilisme», «Urbanitat» i derivats. Des d’aquesta perspectiva, «Barcelona» els servia per referir-se a un indret ben identificat, però també li atribuïren un valor afegit, mític, gairebé patriòtic, a l’hora de referir-se a la ciutat com a abstracció d’unes aspiracions col·lectives, polítiques, i convertir-la –per mitjà d’una metonímia agosarada– en substitutiu de conceptes més abstractes: la «pàtria», Catalunya. O, d’una manera més complexa, les formes de vida, burgeses i reformades, que pretenien per als seus conciutadans (Murgades, 1976). Però, deixant de banda aquesta apropiació ideològica, per necessitats estrictes de programa, és evident que allò més característic de la presència de la ciutat de Barcelona en la literatura noucentista és justament la consideració constant d’aquesta com a paisatge a construir, a modificar. Segurament té molt a veure amb la condició d’escenari «trobat», o imposat per la societat industrial. En oposició al ruralisme vuitcentista s’imposa la idea d’una cultura urbana. És la ciutat concreta que rebutgen –Barcelona–, però també una Ciutat ideal, símbol i resum de les aspiracions polítiques i morals reformistes, la que ocupa l’atenció dels escriptors.

Els noucentistes actuen d’una manera semblant a Cerdà, que volia transformar l’espai urbà per tal de modificar les maneres de viure dels ciutadans. Davant d’una ciutat que menyspreen adopten tàctiques en el sentit de Certeau i volen substituir la ciutat real per una d’inexistent i idealitzada. Escriví Cerdà a Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona :

Este concepto [l’urbanisme] describe el conjunto de medidas destinadas a agrupar los edificios y regular sus funciones, así como el conjunto de principios, doctrinas y reglas que se deben aplicar para que los edificios y sus agrupaciones, en vez de oprimir, debilitar y corromper las capacidades corporales, morales e intelectuales del hombre en sociedad, fomenten su desarrollo así como el bienestar individual y contribuyan a aumentar la felicidad colectiva.

Per a Xènius, Josep Carner o Guerau de Liost, la ciutat és l’àmbit de situacions que amaguen el seu designi moralitzador i, doncs, renovador de les formes de comportament. Una expressió recurrent per referir-se a la ciutat no modernitzada és la de «campament de pedra» que amaga la ciutat de filiació hel·lenística, no en la forma real, sinó en esperit, com els exemples que pensen haver vist a Londres o París; més com a desig que no pas com a realitat. Volen reformar aquest espai amb visions idealitzades, perquè així, pensen, modificaran les maneres de viure dels conciutadans. El primer Eugeni d’Ors, a gloses com «Urbanitat», alliçonava els conciutadans amb normes de comportament cívic «noucentista». Per exemplificar un comportament regit segons la llei d’urbanitat proposava un complex escenari en el qual contraposava el viure barroc de la ciutat del present amb una imatge idealitzada d’una urbs europea:

Detingueu-vos barcelonins, amics meus, detingueu-vos per un moment a imaginar. Tanqueu els ulls a n’aquest viure massa barrocament virolat, massa pintoresc, que us envolta. Figureu-vos una Ciutat –he dit «una Ciutat» i no un campament de pedra– una gran Ciutat plena, activa, normal , històrica i constantment renovellada alhora. Imagineu son lloc més cèntric, més vivent… ¿Veieu el quadro? En la gran plaça pública els grans edificis públics –columnates i escalinates– drets i sòlids, severs i augustos, patinats gloriosament per la carícia de les edats. Entre ells, cases particulars, sòlides també, històriques també, opulentes en ròtuls i anuncis. Aquí, desembocant-hi, una gran artèria comercial. Allí, eixint-ne, una gran via aristocràtica. Allà baix, nota alegre, una reixa de gran parc. Estàtues, fonts. D’aquí i d’allí i pel mig, i arreu divergentes, oposades, contraposades, sempre harmòniques– les grans onades de multitud, vivents braços cívics…

La imaginació desfermada del Pentarca el menava a veure ordre en el caos de la metròpolis contemporània. Però el fragment, amb tot, serveix el propòsit de superposar damunt un «mapa» de la ciutat que li sembla inacceptable, el d’una ciutat modèlica per bé que impossible i utòpica.

En un sentit semblant poden llegir-se els versos inicials de La Ciutat d’Ivori (1913) de Guerau de Liost:

Bella Ciutat d’Ivori, feta de marbre i or: tes cúpules s’irisen en la blavor que mor, i, reflectint-se, netes, en la maror turgent, serpegen de les ones pel tors adolescent.

Aquesta ciutat d’inspiració clàssica, amb referents que provenen d’Atenes o de Florència, contrasta de manera excessiva amb la ciutat real de les bombes, com era coneguda arreu d’Europa. Per aquesta raó necessita un «esguard d’amor» per superar l’amenaça del materialisme. Dins d’aquesta sèrie de visions idealitzadores de la ciutat –des de dalt i des de fora– podem llegir poemes que són plànols, reals o no, de la ciutat. Rimbaud escriví en poemes com «Marine» o «Villes» un mapa imaginari d’una ciutat que tenia una cúpula de la Santa Capella de 15.000 peus (= 5000 m.) de diàmetre. I Salvat-Papasseit, a «Plànol», imitant els mots en llibertat futuristes, dibuixa un mapa d’una ciutat imaginària, el qual expressa la ràbia del poeta davant les situacions de desigualtat. Els ultraistes espanyols van fer operacions semblants (sense l’èmfasi social). Guillermo de Torre a «Exaltación occidental», i Federico de Iribarne, a «Amanecer desde el tejado».