Joan Binimelis - Joan Binimelis - Descripció particular de l'illa de Mallorca e viles

¶ 20 El tema de la vinculació entre la identitat nacional i el coneixement i l’exaltació del propi territori en l’època del Renaixement ha estat objecte d’estudi per Agustí ALCOBERRO, en el seu llibre Identitat i territori . Textos geogràfics del Renaixement , «Col·lecció Escolis», 7, Vic, EUMO Editorial, 2000. Hi fa l’edició anotada de fragments de tema geogràfic de les obres de Joan Margarit, Martí de Viciana, Joan Binimelis, Pere Gil, Gaspar Escolano, Dionís Jeroni Jorba, Onofre Manescal, Jeroni Pau, Francesc Tarafa, Francesc Comte, Jeroni Pujades, Pere Antoni Beuter, Cristòfol Despuig, Miquel Agustí, Lluís Ponç d’Icard i Francesc de Gilabert.

¶ 21 Dates d’acabament, respectivament, del volum 1 (segons que consta en el títol) i del volum 3 i darrer (segons que consta en l’èxplicit). ¶ 22 Vegeu, infra , l’apartat, «La Història general del Regne de Mallorca » de Joan Binimelis, pp. 31-61. ¶ 23 Lorenzo PéREZ MARTíNEZ, «Relaciones de causas de fe de la Inquisi ción de Mallorca (II)», Fontes Rerum Balearium , II. vol. I (1978), pp. 224-226, apud Gabriel ENSENYAT PUJOL, «Quina acceptació tengué la Història del Regne de Mallorca de Joan Binimelis?», Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana , any CIX, núm 847, tom XLIX (1993), pp. 507-508, les dades del qual seguim per a la descripció del dit procés.

¶ 24 Digué que « havia tenido necessidad para curarlas , de tocarlas el cuerpo y así las havía tocado muchas veces », si bé admet que « algunas veces las havía tocado más de lo que era necessario », L. PéREZ MARTíNEZ, op . cit ., p. 226. ¶ 25 Ibid ., tom. I, pp. 257-304; II 1, pp. 201-228, II 2, pp. 357-372, II, 3, pp. 597-612; III, pp. 433-452. ¶ 26 Aspecte tractat a fons per Gabriel ENSENYAT PUJOL, op . cit ., pp. 497-510, el qual seguirem més avall en l’estudi de la valoració i la difusió de la Història del Regne de Mallorca .

¶ 27 El 26 de gener de 1616 es reuneixen, a la casa de Binimelis de la ciutat de Mallorca, Gabriel Pasqual, procurador de Lleonard Fortesa, marmessor testamentari, el notari Bartomeu Barberà i els testimonis Joan Mateu i Antoni Ripoll per efectuar l’inventari dels béns del finat. El seu testament ha estat publicat per Gabriel LLABRÉS: «Testament del Dr. en medicina Joan Binimelis, prevera», BSAL , vol. XVI, Palma (desembre de 1916), pp. 177 i ss. i «Primer i segon codicils del (...) 12 juny 1612 y janer 1616)», ibid ., pp.181-192. ¶ 28 Possiblement el que féu ell mateix, pintat a l’oli per ell o per altri, planta de la ciutat, potser model de la d’Antoni Guerau. ¶ 29 La planta de València de Manceli (1608), segons que em comunica V. M. ROSSELLó I VERGER, que l’estudia a les pp. 253 i 254, i el reprodueix a la p. 234 de la seva obra Cartografia històrica dels Països Catalans , València, Universitat de València, Institut d’Estudis Catalans, 2008. ¶ 30 Eulàlia DU RAN, «Joan Binimelis i la seva Història de Mallorca», Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana , any CIX, núm 847, tom XLIX (1993), pp. 485-496.

¶ 31 L’inventari no especifica els títols llevat de pocs casos i es limita a anotar «un llibre vell». ¶ 32 Els llibres de tema mèdic citats al testament de Binimelis han estat identificats i valorats en el documentadíssim treball d’Antonio CONTRERAS MAS, Geografía y medicina en el Renacimiento mallorquín : El historiador Joan Bautista Binimelis , BSAL , núm. 49 (1993), pp. 451-483. ¶ 33 El nom és nicotiana . El nom científic del tabac és Nicotiana tabacum , planta que fou introduïda a Europa vers 1560. Era coneguda també per herba Sanctae Crucis o herba de Santa Creu, a causa que el nunci de Portugal, cardenal de Santa Creu, la introduí a Itàlia. El seu ús com a planta medicinal fou estudiat en primer lloc pel metge sivillà Nicolás Monardes l’any 1565 i en publicà un gravat. ¶ 34 Aquest darrer text evoca l’obra hipocràtica De les ferides en el cap i potser n’és un comentari; s’és perdut, com la majoria de les obres mèdiques de Binimelis, de les quals no sabem ni el títol.

¶ 35 Jeroni Munyós havia nascut a València, on es graduà en arts l’any 1537. Completà la seva formació en diverses ciutats d’Europa (en els seus manuscrits es confessa deixeble d’Oronce Finé, professor de matemàtiques al Col·legi de França, i de Gemma Frisius, metge i cosmògraf, professor de la Universitat de Lovaina). Es relacionà també amb Abraham Örtel, l’autor del cèlebre Theatrum Orbis Terrarum (vegeu Vicenç M. ROSSELLó i VERGER, Cartografia històrica dels Països Catalans ,València, Publicacions de la Universitat de València, 2007, pp. 106-108). Devers 1555, tornà a València, on ocupà la càtedra d’hebreu a la Universitat (1563). Dugué a terme una gran renovació dels estudis de matemàtiques, astronomia, òptica i perspectiva, i geodèsia i cartografia. L’any 1578 acceptà la càtedra d’astronomia i matemàtiques de Salamanca, càtedra que ocupà fins a la mort, esdevinguda a Salamanca l’any 1591. Fou autor, a més, d’una Descripción de los términos del Reino de Valencia amb dades de les distàncies entre els llocs, i d’uncens, manuscrit que fou utilitzat per Örtel (vegeu Roc CHABÀS, «Descripción del Reino de Valencia», El Archivo , IV (1890), pp. 373-388); i també d’ Institutiones aritmeticae , on tracta de les aplicacions de la trigonometria als càlculs astronòmics. ¶ 36 Segons que em comunica el professor Vicenç M. Rosselló i Verger. Vegeu Vicenç M. ROSSELLó i VERGER, Cartografia històrica dels Països Catalans , València, Uni ver sitat de València, Institut d’Estudis Catalans, 2008, p. 234, on n’hi ha una reproducció. ¶ 37 Vegeu A. CONTRERAS MAS, «Geografía y medicina en el Re na cimiento mallorquín: El historiador Joan Bautista Bi ni melis», BSAL , 49 (1993), pp. 451-483. ¶ 38 Sobre la longitud, remarca les dificultats que comporta el seu càlcul; pel que fa al càlcul de la lati tud esmenta, a més del quadrant, l’ús de la ballesta que fan els nave gants, i dóna regles per a calcular-la a partir de l’al tura del sol, i altres mètodes basats en l’ob servació dels estels. Descriu mètodes basats en els eclipsis lunars o en els moviments de la Lluna o els astres, tam bé el del transport horari, la invenció del qual atri bueix al seu mestre a Lovaina Gemma Frisius, i el de la determinació de distàncies i angles de posició o azimuts, descrit també per Frisius, qui en la seva obra Libellus de locorum describendum ratione explicà per primera vegada la tècnica de la triangulació geodèsica.

¶ 39 J. M. BOVER, Biblioteca de escritores baleares , vol. I, Palma 1868, p. 103.

¶ 40 J. M. BOVER, ibid .

¶ 41 Joaquín María BOVER, ibid ., pp. 102-103.

¶ 42 Notícia recollida només pels mss. BV i LM. Vegeu la nota 67 del capítol XVII de l’arquètipus.

¶ 43 Avui mss. ARM, SAL, 1-4.¶ 44 He consultat sobre el mapa el professor Tomàs Vidal Bendito,estudiós de la cartografia balear, amb el resultat que descarta l’autoria de Binimelis del mapa adjunt al ms. SV, car és una còpia del mapa geològic aixecat per Della Marmora, de finals de segle XVIII, comunicació que agraesc com cal.¶ 45 Vegeu PICORNELL i col·laboradors (1986), p. 27. ¶ 46 Informació que dec a l’amable comunicació del professor Tomàs Vidal Bendito.¶ 47 Ms. Fortuny, Llibre I, cap. XXXI. f. 130 r . N’he modernitzant l’ortografia i hi he aplicat els criteris seguits en l’establiment de l’arquètipus.

¶ 48 Tomàs VIDAL BENDITO, «La imatge cartogràfica de l’Illa de Menorca», Treballs de la Societat Catalana de Geografia , 53-54 (desembre 2002), pp. 232 i ss. Vegeu, a més, Tomàs VIDAL BENDITO, «Cartografia i cartògrafs a les Balears», dins Isabel MOLL BLANES i Josep Miquel VIDAL i HERNáNDEZ (dirs.), La Il·lustració , vol. III, Palma, Govern de les Illes Balears, 2008, pp. 307-362, de la Història de la ciència a les Illes Balears . ¶ 49 Pel que fa a la possible autoria de Binimelis del mapa de Menorca font del de Vic de Superna i de F. X. de Garma, he de remarcar l’estranyesa que em causa el greu error en que incorren aquests dos mapes respecte de l’orientació del principal accident coster de Menorca, ço és el Port de Maó, amb una desviació vers el S en sentit horari d’uns 40º. Se’m fa impossible de creure, després de comprovar la gran quantitat d’orientacions que Binimelis dóna, en la descripció de Mallorca, d’un accident qualsevol respecte d’un punt donat, i sobretot les orientacions ( travessies ) de les cales i ports de Mallorca, on es comprova l’ús sistemàtic de la búixola que en tals casos feia Binimelis.