Joan Binimelis - Joan Binimelis - Descripció particular de l'illa de Mallorca e viles

CRITERIS D’EDICIÓ TEXTUAL

En aquesta introducció, he fet un assaig d’utilització d’un paradigma verbal apte per a l’estàndard català unificat, seguint, per a la primera persona del present d’indicatiu, la proposta del professor Gabriel Bibiloni, 107 i, per als temps de subjuntiu, les formes del català occidental, que foren les utilitzades arreu del domini linguístic fins al segle XIX, amb la sola restricció de preferir les formes en ss - a les formes en r - per al pretèrit imperfet de subjuntiu.

Ja en un altre ordre de coses, he decidit també d’esmentar els nom dels reis de la Corona d’Aragó, fins als de la dinastia dels Àustria exclusivament, amb els numerals que ells mateixos utilitzaven, ço és els del Casal de Barcelona. Açò afecta els noms d’ Alfons i Pere . Així el fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona, príncep d’Aragó, és Alfons I d’Aragó (entenent per Aragó , com era habitual a Europa 108 des de la unió d’Aragó a Catalunya, no pas el Regne sinó la Corona ), dit el Cast . 109 El fill d’aquest és Pere I d’Aragó, dit el Catòlic . El fill de Jaume I és Pere II d’Aragó, dit el Gran . El fill d’aquest és Alfons II d’Aragó, dit el Franc . El seu fill fou Alfons III d’Aragó, dit el Benigne , a qui succeí el seu fill Pere III, dit el Cerimoniós . El primer Trastàmara de nom Alfons fou Alfons IV d’Aragó, dit el Magnànim . Amb l’adveniment dels Àustria s’esdevé que el primer rei d’aquesta dinastia que regnà a la Corona d’Aragó fou el fill de Felip el Bell (ço és, el fill de Felip I de Castella, rei, aquest, que no regnà a Aragó) i de Joana I d’Aragó, Carles I d’Aragó (l’emperador CarlesV), el qual fou pare de Felip I d’Aragó (i II de Castella), dit el Prudent , al seu torn pare de Felip II d’Aragó (i III de Castella), dit el Piadós , que fou el darrer dels monarques d’Aragó que Binimelis conegué.

D’aquesta manera s’aconsegueix una única numeració per a l’àmbit nacional català, cosa que no és possible si referim els reis a cadascun dels estats catalans de la Corona, ço és el Principat de Catalunya, el Regne de Mallorca i el Regne de València. Per posar un exemple paradigmàtic de les confusions a què emmena la numeració pels diferents estats: El Pere III d’Aragó de la meva numeració passa a ser, al Principat, Pere III de Barcelona; al País Valencià, Pere II de València; i, a les Balears, Pere I de Mallorca (i, encara, a Aragó, Pere IV d’Aragó, el Cerimoniós). En suma: un ordinal diferent per a cada estat de la Corona!

Aquesta edició és basada, com he dit abans, en els manuscrits F, M, SC, SV, BV i LM, amb el recurs a la còpia castellana de GT quan m’ha semblat convenient.

T ranscripció del manuscrit Fortuny . Entre les possibles còpies a elegir com a base de l’edició crítica del text de la Descripció m’he decantat per la més antiga de les que es conserven, ço és el manuscrit Fortuny, malgrat que entre elles reste força isolada i sense descendència de successives còpies (en contrast, per exemple amb el manuscrit Martorell). Té l’avantatge que és la còpia més completa: inclou el repartiment de la porció reial de Mallorca (cap. III), que les altres no fan o ho fan molt parcialment, i transcriu els privilegis reials concedits a Alcúdia en premi a la seva fidelitat al rei arran de la Guerra de les Germanies (cap. XIX). A més, és legible en tots els seus fulls de la Descripció , cosa que no es pot pas dir del Martorell. El manuscrit Serra i Cortada és més tardà i, a més, li manquen els fulls inicials. I el de la Biblioteca del Marquès de Vivot és còpia de l’autògraf català i en part traducció al català del castellà GT (massa allunyat, doncs, de l’autògraf català).

He efectuat una transcripció completa i seguida del manuscrit F. La transcripció de F l’he volguda fer literal, sense més canvis que els habituals en les edicions filològiques catalanes, ço és: regularització de u i v , i de i i j , quan m’han semblat mers grafismes llatinitzants sense repercussió en el pla fonètic; accentuació gràfica segons les normes actuals; normalització de l’ús de les majúscules i les minúscules segons els usos vigents avui; separació en mots, segons els usos actuals, dels que apareixen aglutinats, amb ús de l’apòstrof i el guionet en els casos pertinents, i recurs al punt volat quan en l’aglutinació hi ha hagut pèrdua de lletres, i les regles de l’apòstrof no hi donen solució. En la resta de casos, respecte absolut a la literalitat. Hem fet ús de claudàtors angulars (<...>) per a indicar que el text que hi és comprès és escrit demés; i claudàtors d’angles rectes ([...]) per a suplir les lletres o mots que no hi són i és evident que hi haurien de ser.

Criteris de selecció de les variants . He recollit en nota a peu de plana totes les variants amb transcendència fonètica de tots els manuscrits utilitzats en aquesta edició respecte de la lliçó de F. Açò ha estat necessari per tal de deixar fora de l’aparat una quantitat enorme de meres variants gràfiques que en definitiva no eren variants en el pla oral, tenint en compte, fins on m’ha estat possible, les característiques dialectals mallorquines de l’època, per exemple la confusió plenament consolidada al segle XVI de a i e àtones en e neutra (molts de pics transcrita per a o per e en els manuscrits, sense cap regla fixa, en els manuscrits en qüestió, que regesca aquest punt), la distinció de o i u àtones, general a Mallorca fins avui, excepte a la Vall de Sóller, però amb confusió a tot Mallorca en u ja des del segle XV quan la o es troba en hiat o davant una labial sonora ( ubac , ubert , umet ) o quan en el mateix mot hi ha una i o una u tòniques subsegüents ( cullita , Custitx ); caiguda ja antiga en la pronúncia de la r etc.

De tota manera, m’he reservat la facultat de recollir les variants merament gràfiques que he considerat interessants per un motiu o altre, per exemple quan assenyalen la forma ortogràficament correcta enmig del desori general en els altres manuscrits, o, també, en el cas de les variants gràfiques de topònims, per l’interés especial que tenen amb vista a l’establiment de llur forma normalitzada.

Comptat i debatut, cal tenir present que, en general, l’interés d’aquestes variants merament gràfiques, que apareixen amb una freqüència enorme, és limitat, a part el ja esmentat de confirmar aquestes confusions ortogràfiques conseqüència de les neutralitzacions del vocalisme àton. Per acabar-me de decidir a fer-ho, no és negligible el fet que, si les hagués recollides, s’hauria disparat el volum de l’aparat crític en un grau inassumible. Només amb les variants amb entitat fonètica, de caire dialectal, lèxic, morfològic, o sintàctic, degudes a la modernització o a mallorquinització, o a variants estilístiques o a notícies incorporades pel copista etc., el nombre total de variants recollides en l’aparat supera les onze mil.

CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ DE LES VARIANTS

La transcripció de les variants, en nota a peu de plana, és del tot literal, ço és: sense canviar una lletra per una altra, ni posar accents gràfics als mots que segons les regles actuals n’haurien de portar, i respectant la partició en mots de cada manuscrit, incloses les aglutinacions indegudes entre mots contigus que hi puga haver o els trencaments erronis d’un sol mot en dues o més parts si és que així hi apareixen. Només m’he permès de regularitzar, quan m’ha semblat del tot necessari, l’ús de les majúscules i minúscules.