Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

– Clavaria Comuna i administració de la Llotja Nova –pensem que aquesta clavaria també assumiria les rendes de la Fàbrica de Murs i Valls, ja que el fet de recaptar els seus impostes així ho demostra–: disposava de la cisa dels 8 sous i 1 diner aplicada sobre el blat, de la cisa dels menjadors de la contribució i dels llocs avinguts, de la cisa del tall, la qual fou suprimida el 1675, 56 i substituïda, el 1679, per un tribut del 2’5 % del valor de les mercaderies que venien per Llevant, a més de les 3.000 lliures en subrogació dels drets de port de trànsit; 57 a més comptava amb les cises que recaptava l’administració de la Llotja Nova, això és, la cisa vella de la carn, el dret o propines dels graus de l’Estudi General i l’arrendament del bany de l’Estudi General.

Els ingressos d’aquesta clavaria estan calculats en unes 25.000 lliures en l’any 1649, destinades a les depeses de safaris d’oficials, Universitat, etc. Pel que fa al seu sistema de funcionament trobem una diferència respecte a les clavaries anteriors, ja que ara, si li falten diners, no pot acudir a les rendes d’altres clavaries i l’única solució possible la troba en la imposició de noves cises. Aquesta filosofia econòmica comporta el complex sistema fiscal de la ciutat. Malgrat això, en cas d’haver-hi diners sobrants, es destinarien a la Clavaria de Quitament.

– Clavaria d’Avituallament: recapta tot allò que sobrepassa les 10.000 lliures de guany en l’abastament del pa i de la carn, fins que tinga un cabal de 200.000 lliures, la resta o sobrant s’aplica a la Clavaria de Quitament. En el cas excepcional que la Clavaria de Censals, per a efectuar el pagament de les pensions, mancara de diners podria agafar-los d’aquesta clavaria, però sempre que aquesta sobrepassara les 200.000 lliures. El capital es destinava a finançar les compres d’avituallament de la ciutat, mitjançant préstecs als abastadors que asseguraven o facilitaven que aquests portaren les mercaderies corresponents a la ciutat.

– Clavaria de Quitament: disposa del rendiment de l’abastament de la carn i el pa –fins a les 10.000 lliures–, de la restitució dels préstecs concedits per l’avituallament de la fusta, l’oli i altres mercaderies; dels 6 diners del tall –fins a la seua abolició–, dels quals descompta primer la responsió dels censals que es van carregar sobre aquests drets, quantitat que és consignada al clavari dels censals, i a partir del 1660 recapta també 8 reals sobre càrrega de neu, dos diners sobre lliura de carn –establert per carta reial de 1658–, la renda de l’Estanc del Tabac, la renda de la venda de pa amb oli, la pensió d’un censal de capital de 18.000 lliures que va carregar la Generalitat a favor de la ciutat, el sobrant dels guanys de l’abastament sobrepassades les 200.000 lliures, 2 sous per cànter de vi –imposats en 1647 per a sufragar les despeses del contagi o morb–, 1.800 lliures que consigna l’Hospital General a la ciutat per a pagar-li el que li deu, i la cisa de 4 sous i 6 diners per lliura de valor del vi, el vinagre i l’aiguardent, imposada en 1634. Totes aquestes rendes servien per al lliurament dels capitals dels censos. A diferència de l’antiga clavaria de Quitament, que sols disposava de la resta dels beneficis de les altres clavaries, ara posseeix les seues rendes pròpies per tal d’amortitzar el deute de la ciutat.

L’evolucio de la renda total de la ciutat de València, ateses les dades de què disposem, 58 dóna els resultats globals següents:

INGRESSOS DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA (en lliures)

Si examinent aquestes xifres podem advertir-hi que entre el segle XIV i el XVI la quantitat d’ingressos ha augmentât, encara que sembla ser causa del finançament dels carregaments de censals. De tota manera, observem una pujada continuada del valor dels ingressos de la ciutat durant el segle XVI –tret d’alguns casos en qué disminueix–, que deu continuar en el segle XVII, ja que la xifra réfèrent al segle XVII és molt superior.

La forma en qué hem élaborât les conclusions que acabem d’indicar, ateses les dades esmentades, és la mateixa que han practicat els historiadors en qualsevol estudi d’hisenda, però es troba molt lluny de la nostra intenció man tenir aqüestes afirmacions, a partir d’una metodologia tan elemental i errònia. Cap historiador no ha tingut mai en compte, a l’hora d’examinar les rendes, la pèrdua o pujada del valor adquisitiu d’aquestes, tots les han examinat en xifres absolûtes, però cal reconéixer que en economia la xifra absoluta poques vegades és significativa i que cal treballar les xifres per a extraure i aconseguir conclusions i résultats més aproximáis a la realitat econòmica i a la problemàtica de la hisenda, en el nostre cas, de la ciutat. 62 En aquest sentit, cal que, en primer Hoc, tractem d’esbrinar quin és el valor adquisitiu d’aquests recursos de la ciutat.

Per a saber el valor adquisitiu necessitem d’una altra variable, I’IPC de l’època, cosa que ens resulta impossible. Però, a falta d’aquest indicador n’utilitzarem un altre per a conéixer l’evolució del nivell del cost dels productes, el preu del blat, 63 ja que disposem per a València de diferents treballs que ens faciliten la seua continuïtat des del segle XV fins al XVIII.

Tot seguit exposem un quadre que hem elaborat d’aquesta forma: el preu del blat de 1391-93 és la mitjana aritmètica dels preus que assenyala Eliseo Vidal en època normal —12 sous el cafís– i en època de carència (16 sous el cafís); 64 el del blat del segle XVI és la mitjana mòbil elaborada per nosaltres –per suavitzar les oscil·lacions– de 4-1-4 a partir de les dades de Hamilton, 65 i el del segle XVIII ha estat extret de la mitjana mòbil, també 4-1-4, elaborada per José Miguel Palop. 66 Per tal d’aconseguir el valor adquisitiu de la renda hem procedit a dividir el valor d’aquesta pel preu del blat, i l’index l’hem fixat sobre la base 100 del valor adquisitiu del période 1391-1392.

VALOR ADQUISITIU DELS INGRESSOS

EVOLUCIÓ DEL VALOR ADQUISITIU

Les conclusions, atés aquest quadre, són ben diferents a les anteriorment exposades. El poder adquisitiu dels ingressos de la ciutat han minvat de forma considerable. No ens interessa tant constatar la xifra exacta de la disminució de l’index –no tindria cap sentit aquesta exactitud–com dir que, a trets gênerais, l’Ajuntament de València no té el mateix poder economie en el segle XVI que en el segle XIV.

El fet queda més manifest si analitzem les rendes reals ingressades sensé tenir en compte el capital financer a qué s’ha de recórrer mitjançant carregaments de censals, endeutant la ciutat.