Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

Estructuralment, en els ingressos poden advertir-se unes peculiaritats bàsiques:

– Els crèdits –capital carregat a censal– representen una partida financera tan important com la resta de les rendes de la ciutat cosa que, en conseqüència, suposa que la ciutat está endeutant-se per damunt de les seues possibilitats. Així, s’entén que des– prés no puga fer front no sols al desendeutament, sinó tampoc al pagament dels interessos.

– Peí que fa a les rendes, en la primera part del segle XVI observem que la més valuosa és la de la mercadería, seguida en importancia per la del tall, la cam i el vi, el qual progressivament augmentará de valor. El pa encara es troba fiscalment poc gravat respecte de la resta dels productes.

– En el segle XVII restructura canvia, la mercadería i el tall perden importancia i el pes dels tributs recau fonamentalment sobre tres productes: la cam, el vi i el pa. D’haver-hi una fiscalització més repartida entre els productes, com suposa la mercadería que grava transaccions comercials, es passa a una fiscalització basada en els articles bàsics de consum.

– Les consignacions del rei –devolució dels diners que li ha prestat la ciutat anteriorment– tenen una major importància en el segle XVI que no en el XVII.

– Les tributacions dels llocs de la contribució, les rendes de l’Estudi General –per l’abonament d’aquells que es gradúen– o les rendes per propis –lloguer de cases, pont del Grau, 78 etc.– i alguna altra imposició menuda, com el peix o Poli, no tenen una importància rellevant.

Per a efectuar l’estudi de restructura de les despeses no disposent de dades referents a la segona meitat del segle XVI ni del segle XVII. Amb tot, restructura que hem élaborât, a partir de les dades de les clavaries presentades per Remedios Ferrero, són significatives.

APROXIMACIÓ A L’ESTRUCTURA DE LES DESPESES

Dues caractéristiques fonamentals es desprenen d’aquesta estructura:

– Les despeses bàsiques de l’administració municipal no teñen gaire importancia i mai no representen cap gran valor econòmie. La ciutat compta amb suficient numerari, gràcies a les rendes, per a fer front als salaris dels oficials municipals i a les despeses ordinàries i extraordinàries.

– Les despeses més quantioses es corresponen amb els préstecs per a l’avituallament de la ciutat i a les càrregues de l’endeutament. A més a més, entre aquests dos périodes les quantitats absolûtes per l’abast de blat i carn i pel pagament dels interessos dels crédits –les pensions de censals– s’incrementen. En canvi el municipi amortitza un menor nombre de crédits –els quitaments del capital del cens.

La visió purament econòmica de la ciutat de València en l’època foral moderna que acabem de realitzar ens permet concloure afirmant que el municipi es troba immers en una crisi profunda de la hisenda, com ho demostra el fet que les rendes hagen perdut poder adquisitiu i que l’endeutament augmente de forma considerable. 80

4 LA CIUTAT DE VALENCIA FORAL. CARACTERISTIQUES I PROBLEMES

No podem entendre perquè la ciutat de València durant el segle XVIII és el primer municipi quant a ingressos de la hisenda i alhora té unes greus dificultáis économiques, si no assenyalem primerament una sèrie de caractéristiques que la defineixen i, després, tot un seguit de problemes que mai no acaben de resoldre’s.

4.1 Caractéristiques de la ciutat de València

4.1.1 El potencial humà

La població està estretament relacionada amb els ingressos municipals en una època en la qual aquests provenen dels gravàmens o cises establerts sobre els productes de consum. Aquesta relació bàsica junt amb el fet que la població reunesca unes singularitats socioeconòmiques, com l’alta concentració de mercaders o de nobles, deixa entreveure perqué els impostes sobre les transaccions comercials teñen una incidència positiva en l’incrément del volum de les rendes municipals.

Demogràficament, la ciutat de València és important des del moment de la conquesta. Es calcula que la seua capacitat d’alberg, el 1238, era d’unes 15.000 persones, mentre que en 1359-1361 era de vora 26.000, i a les darreries del segle XV ja era d’unes 40.000. Concretament el 1489, la ciutat comptava amb 8.840 veïns, mentre que a tot el règne se’n comptabilitzaven 51.000. 81 Al voltant del 17 % de la població estava concentrada a la capital. Hem de destacar que la resta dels centres urbans importants del regne es troben molt per darrere de la xifra de València. Així, el 1469, Castellò tenia 626 focs, Sagunt en tenia 522, Alzira 507, etc. 82

En 1510 la ciutat ha augmentat a 9.879 el nombre de veïns, els quals junt amb els de la seua contribució fan una suma d’11.560 veïns, 83 xifres que en termes percentuals suposen respectivament el 17 % i el 20 % de la població total del regne. 84 Altres centres urbans importants, encara que evidentment no tan densos com el de València, sòn: la ciutat de Xàtiva, que tenia 2.385 veïns i gaudi a de la moreria més populosa del regne; 85 la ciutat d’Oriola, que posseïa 1.937 veïns; la d’Ontinyent que en tenia 652; la d’Alacant en tenia 780; la d’Alzira en tenia 954, 86 Sagunt 554, etc.

La població va créixer en el segle XVI, com ho demostra el còmput realitzat pel matemàtic Jeròni Munyoz –que va estar a València entre el 1565 i el 1572. València, sensé la seua contribució, va assolir els 11.776 veïns, el que suposava aproximadament també el 17 % de la població del règne, 87 i la convertía en la ciutat més populosa, ja que a Alacant, junt amb Sant Joan, Benimagreil i Mutxamel, hi havia una població de 2.741 veïns; Oriola en tenia 1.639; Alzira, amb els ravals, en tenia 1.086; Xàtiva, amb la morena, 1.639, i Castelló, 592.

El creixement de la ciutat en el segle XVII es va alentir i, fins i tot, va retrocedir, com podem observar per les relacions ad limina. Atesa aquesta font documental, el 1610 València, sense la contribució particular, comptava amb 10.836 veïns, el 1622 va augmentar una mica i arribà ais 11.466 veïns, però durant els anys successius va disminuir la població fins arribar, el 1654, a comptabilitzar 9.409 veïns i, el 1663, 9.246. 88 Així i tot, la ciutat de València va continuar com la ciutat més populosa. Segons el veinatge de la Generalitat de 1646, Alacant i els ravals tenen 2.093 veïns; Xàtiva, 1.390; Alzira i els ravals, 1.092; Oriola, al voltant dels 1.000 i Sogorb, 639. 89

És ben palés que la concentració humana de la capital és molt superior a la de la resta de les ciutats més importants, les quals no arriben a sumar la quarta part del veinatge que té València. Però no és sols el nombre de veïns allò que dóna importància a la metròpoli, sinò la qualitat d’aquest ve’inat. Ala capital resideix l’oligarquía eclesiástica, I’elit aristocràtica del regne i un destacat nombre de la burgesia mercantil i artesana.

Segons una taxa nobiliària del segle XV, el 61 ‘56 % de la població d’aquest estament residía a la ciutat de València, però el més significatiu és que contribuïa amb el 79’48 % de la quantitat repartida. 90 Aquests percentatges de concentració nobiliaria a la ciutat són molt més elevats que els corresponents a la població en general, que se centra al voltant del 17 %.

La burgesia mercantil i artesana era molt important a la ciutat de València. No sols hi eren els grans comerciants –el comerç del Mediterrani i l’Atlàntic–, sino també tota una gamma de mercaders urbans, 91 afavorits per l’activitat del port de València, tot unit a la producció artesanal dels gremis, 92 especialment l’activitat derivada de la seda.