Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

El control efectuat sobre el municipi, en l’àmbit extern, pels jutges delegats pel rei, anomenats inquisidors –sobretot a l’època medieval–, visitadors o jutges de residència, se centra en l’examen dels comptes i de I’administració, i també de l’exercici de l’ofici dels oficials, independentment del títol que se’ls atorgue. 138 La primera disposició per tal de fiscalitzar oficials va dirigida ais detenidors de jurisdicció –procuradors reials, batlles, justícies, etc.– obligant-los a «tenir Taula» durant 30 dies després de Facabament de l’ofici, segons un fur de les Corts de 1301, de forma que «sia feyta inquisició contra ells, de lurs excesses, e forces e violències quehauran feytes als sotmesos». 139 Tanmateix, en la pràctica sembla que examinaven també els jurats, com ho demostra una carta de Jaume II adreçada al seu fill Alfons el 1327, en aquest moment procurador general a València, en la qual li prohibeix que examine o faça inquisició als jurats. 140 De poc va servir aquesta prohibició perqué quan Alfons va accedir a la corona va desenvolupar una llarga legislació sobre la inquisició als oficials locals. 141 En sis privilegis, el monarca, el 1332, consolida les normes que reglamenten el procediment de control dels carrees municipals. A les Corts de 1342 es perfilen alguns aspectes del procediment, quan els braços demanen a Pere IV la perpetuïtat de les provisions fetes per son pare i li plantegen alguns problèmes sobre les despeses dels salaris dels escrivans de les inquisicions, sobre la malaltia del notari durant l’exercici del procés, sobre els ajudants de l’inquisidor, etc., 142 aspectes que evidencien la practica d’aquest procès, com també ho fa que Pere IV, a les Corts de 1370, suspenga les inquisicions durant dos anys, a petició de les viles reials. 143 Una de les disposicions més dolentes de la fiscalització és fer l’examen de la hisenda i de la recaptació dels impostos, en aquest sentit els tres braços sol·liciten ai rei, a les Corts de 1374,

... revocar e haver per revocades totes e sengles comissions per lo senyor rey o per vos senyor [Infant Joan] fetes a qualsevol persones a enquérir contra les uni versitats de ciutats, viles e lochs, de cascun dels dits braços, o jurats o Regidors daquellcs de gran temps passât a ençà, per raó de les imposicions... 144

al·legant que és contrafur, però l’infant Joan hàbilment mana que s’observen els furs, cosa que implica la continuació d’aquestes inquisicions.

En el segle XVI, concretament a les Corts de 1533, quan s’intenta efectuar una «Residència General» als oficials reials, els conceptes de «tenir Taula», «inquisició» i «residència» s’utilitzen com a sinonims per a indicar la fiscalització dels oficials. 145 Nogensmenys, pocs anys després es desplegaria un important procès fiscalitzador que duraría un llarg période de temps i que implicaría tres jutges diferents. L’iniciador del procès seria el llicenciat Pedro de la Gasea, nomenat el 1542 visitador general i jutge de residència per a examinar els oficials reials i municipals, el qual no podría concloure el seu manament ja que en 1545 seria destinat a les Índies. 146 Apetició dels braços eclesiàstic i militar a les Corts de 1547, que sol·licitaven la conclusió de la «visita», en 1548, seria nomenat un nou visitador general i jutge de residència, en Miguel Puig, bisbe d’Elna. Però aquest tampoc no va acabar la fiscalització i, en conseqüència, van quedar inconclussos molts processos pertanyents tant a oficials municipals com a reials, fins que en 1553 va ser nomenat Diego Hernández de Còrdova, qui finalment va acabar aquest procès en l’any 1556. Durant el période 1542 a 1556 es van fïscalitzar els comptes municipals de València, els quals van ser revisats detalladament per tal de detectar els fraus i els deutors, i també es va fiscalitzar l’exercici de l’ofici dels jurats, els escrivans, etc.

El nomenament de jutges esdevingué prou fréquent, així tenim: Agostí Gallart i Jeroni Arrufat que van ser jutges entre 1565 i 1568, Miguel Quintana que ho va ser entre 1575 i 1577, Joan Sabater entre 1605 i 1606, Martí de Funes entre 1634 i 1636, 147 però encara van haver-hi altres visitadors durant el segle XVIII que van actuar de forma gairebé continuada, 148 moites vegades a conseqüència o, tal vegada, amb l’excusa de no acabar mai de revisar els comptes municipals. 149

No és la nostra tasca examinar I’abundosa documentació generada pels visitadors i jutges de residència, pero volem assenyalar que l’activitat del jutge no es limita sols a examinar comptes i a administrar justicia en les negligències comeses pels oficials sino que també, de vegades, s’immisceix en les competències dels òrgans locals i en les funcions de I’administració. El 1656 el visitador, amb el recolzament del rei, posa impediments a certes persones insaculades per a concórrer a l’ofici de racional, ja que, com diu el monarca, el que «ha obrado ha sido en virtud y observancia de órdenes mías y que hallándose en esta ocupación le toca executar todo lo que le pareciere conveniente al mayor beneficio dessa Ciudad...». 150

Una de les qüestions més molestes per als jurats és la revisió de la comptabilitat per part del visitador. La ciutat intenta impedir-ho afegint uns capítols a les ordinacions del Quitament l’any 1669, pels quals s’imposibilita totalment l’extracció de llibres de l’arxiu o de I’escrivania, per qualsevol motiu, inclòs el de la requesta d’un oficial reial delegat com és el visitador. El rei no accepta aquests capítols i addueix que els jurats no teñen facultat per a poder establir cap cosa que dificulte la tasca d’un oficial que actúa en el seu nom, com ara el visitador. En aquest sentit, el visitador rep una ordre del rei per la qual sempre que nécessite consultar la documentació original pot traure-la foliada, però donantun rebut a l’arxiver, on haurà de fer constància de la qualitat dels documents i quins són els folis, i sempre a condició que no la veja cap altra persona que no siga el comptador i I’escrivà de la visita. Arran d’açò es convoca un Consell General per al 14 d’octubre de 1672, en el qual es decideix enviar un ambaixador al rei per tal que li expose les raons que té el municipi per a impedir I’extracció dels llibres. Els arguments exposais i les respostes del rei són els següents: 1) per privilegis i furs la ciutat pot establir lleis que no falten a furs, raó a la qual el rei contesta que

... es así, pero en esta facultat no se escluye la superioridad de Su Magestad para revocar los que no fueren justos, ni el poder establecer cosa alguna contraria a la jurisdicción real y sus preeminencias, y como no impiden estos fueros la Real Visita, tampoco pueden impedir las diligencias para hacerla; 151

2) L’extracció dels llibres causa danys, especialment als de Taula i als dels comptes de les administracions, assumpte sobre el qual diu el rei queja ha ordenat al visitador com ha d’extraure’ls; 3) el rei ja va manar, el 1663, que no podien entregar-se papers ais particulars, sinó que calia que l’arxiver en fera trasllats, argument que el rei confirma efectivament pel que fa únicament als particulars; 4) el rei va acceptar un fur –el 62 de les Corts de 1604– pel qual es confirmaven els privilegis concedits a la Ciutat i als jurats, on es feia referència

a la lliure administraciò y régiment de les coses de la dita Ciutat y govern de aquella sens que per vostra Magestat, per sa real clemència o altre oficial algú, per prééminent que sia, per via de inquisició se puga inquirir ni procehir contra los dits jurats ni algú de aquells... ni puixen regoneixer los llibres de dita ciutat,

exposició a la qual el monarca respon que sols fa referència a una confirmació de privilegis, i que entre ells no hi ha cap que impedesca reconéixer els llibres de l’arxiu i, en conseqüència, el visitador pot enviar-hi els seus oficials a examinar-los, com ho ha fet tantes altres vegades des del 1604. Els jurats després d’esgrimir aqüestes raons encara van afegir un motiu per tal de no donar els llibres, fet que evidencia encara més la tensió existent entre la monarquía i la ciutat, i asseguren que el visitador deixa veure els llibres a altres persones de forma que s’oculten folis i poden emportar-se llibres i manuals sencers de l’arxiu i, en conseqüència, alguns deutors de la ciutat es Iliuren dels deutes. Aquesta qüestió la contradiu el monarca i al·lega que no pot verificar-se aqueixa afirmado, i que és més probable que puga «ser precepto de los oficiales de la ciudad que han tenido a su cargo los libros». 152