Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

Independentment de la postura mantinguda en els seus arguments per les dues parts enfrontades, allò que resta ciar són les reivindicacions que fa la ciutat per a Uiurar-se d’un control que esdevé continu, per part d’aquests jutges delegats, durant l’època moderna, i que redueix la lliure capacitai de maniobra i d’autonomia dels oficials municipals.

A través d’un memorial de 1657 elaborat pels jurats, el racional i el síndic de la ciutat de València sabem, per una banda, els seus problèmes administratius i, per altra, les actuacions dels oficials reials que limiten en la práctica l’autonomia de la ciutat. En aquest memorial el govern local demana al rei la revocació de dos manaments del visitador que, en primer Hoc, impedien que el jurat Francisco Llorens anara a la cort i, en segon, que poguera disposar dels diners necessaris per a aquest fi, «quitándole a la ciudad la libre y general administración que le toca», 153 i acusen del visitador de separar casos que en primera instancia pertoquen als jurats, al racional o a altres ministres de la ciutat, quan sols hauria de fer-ho en el supòsit que hi haguera negligència, o en cas de recurs. Per tot açò, en el mateix memorial, es produeix la petició al rei que no atorgue més prorrogues al visitador perqué «ha 33 años que dura y su Magestad mandó en las cortes de 1645 que fuese temporal». Uns altres aspectes del text fan referència a reivindicacions competencials davant la ingerencia externa dels oficials reials: el virrei dóna ordres en assumptes relatius a les comèdies, cosa que pertany a l’àmbit polític de la ciutat i no al jurisdiccional del virrei i, per tant, és competència dels jurats; així mateix tant el virrei com la Reial Audiència publiquen pregons referents a la pesta, quan açò és privatiu de la ciutat; també la Reial Audiència i el governador jutgen causes sobre els oficis o els gremis de la ciutat, fet que correspon únicament als jurats amb el conseil dels advocats; a més, els jurats pretenen mantenir el dret d’examinar els capítols dels gremis, canviar-los i evitar les apel·lacions al tribunal reial per aqüestes qüestions, i sobre aquest punt el rei es pronuncia i ordena que es guarden els furs i privilegis. També reivindica la ciutat la restitució de les causes sobre cises, dels seus fraus o d’aquells que no volen pagar-les, que han estat admeses per la Reial Audiència, la Capitanía General o altres tribunals; així mateix demana que ni el governador, ni el capità general, ni la Reial Audiència posen impediments al govern local en la llibertat que gaudeix per a poder actuar sobre Pavituallament i el pastim, i en la facultat que té per a jutjar sobre els fraus i abusos en matèries relacionades amb la Universität, ja que únicament a la ciutat correspon la provisió de càtedras. El memorial és més extens i tracta altres afers –sol·licitud per a celebrar corts, sobre els justícies, etc.—, però a nosaltres només ens interessa remarcar com els tribunals reials arrosseguen competències dels jurats, sobretot en I’evo·cació de causes sobre cises, fraus, deutes, etc., les quals tenen força importáncia en la seguretat de les rendes municipals.

Per altra part, entenem que hi ha un canvi intern al municipi valenciá quan orgànicament i funcionalment hi ha unes modificacions estructuráis i, si tenim présent que aqüestes modificacions són establertes per manament monàrquic i tendeixen a controlar l’activitat municipal, s’assevera un creixement del poder reial i alhora la decadència de l’autonomia local. En aquest sentit, centrent la disminució de la capacitai d’autogovern en els cinc punts següents:

1. Pèrdua total de l’autonomia en la imposició de cises des del moment que una carta reial de 20 de maig de 1612 estableix la necessitat del consentiment monàrquic per tal d’imposar tributs. 154

2. Necessitat de demanar permis reial per a carregar censals. Si bé no coneixem l’origen del fet per a la ciutat de València sí que sabem que era de compliment obligat a la resta de les viles reials des de 1490, 155 i que València ja ho practicava en el segle XVII. 156

3. Obligació de presentar, des de 1634, un balanç dels comptes anuals a un oficial reial, bé el visitador o bé el virrei, de forma que queda establerta la ingerència del poder estatal, en aquest cas d’un estat patrimonial del rei, a l’hora de fiscalitzar els comptes municipals de forma continuada. 157 Però el més important d’aquest fet no és sols la revistó de comptes sino la nécessitât de justificar que I’administració econòmica de la ciutat ha estat la correda, perqué, en cas contrari, els oficials serien castigats.

4. Supressió de Fexclusivitat que ostenten els jurats per a poder jutjar en els casos d’abastament, ja que a partir de 1594 pot apel·lar-se sobre qualsevol modalitat –nul·litats, restitució, integrum, etc.– a la Reial Audiència en les qüestions referents a l’avituallament de blat, i el més important, quan és un estranger qui abasta blat, la Reial Audiència podra saber-ho també en primera instancia, a més de la possibilitat d’evocació 158 ja esmentada.

5. Establiment de normes referents a I’activitat municipal per part del rei, en Hoc de ser els jurats els que les reglamenten. Aquesta ingerència monárquica es justifica com a solució per a tallar i pre venir, possibles corrupcions en els oficials municipals i com a mesura per a corregir i alleugerir l’endeutament de la ciutat. Entre altres, assenyalem que en 1595 el rei prohibeix que els carrees locals arrenden molins i que els arrendadors de fruits o els magatzemistes de cereals puguen concórrer als oficis de la ciutat, i ordena que la Reial Audiència tinga coneixement de les missions que s’han de realitzar per a saber el blat que hi ha al Regne o a Sicilia. 159 També en 1658, la monarquía efectúa un fort desplegament reglamentari pel qual estableix la direcció de I’administració econòmica de la ciutat en regular la forma de distribuir les rendes –en ingressos i despeses per clavarles– i la forma d’administrar-les —competèneies d’oficials com credenciers, acaps de taula, etc.–, a més d’assenyalar el salari que ha de cobrar cadascú, el nombre d’oficials que ha d’haver-hi i els que han de suprimir-se, la forma de Huiréis censals i la manera de funcionament de la Taula de Canvis. 160

La intromissió del poder monàrquic en l’administració econòmica de la ciutat no està exempta d’una oposició, la forma més rellevant de la qual és la protesta canalitzada a través de les celebracions de Corts Gênerais. En les de 1564 la ciutat demana el compliment dels privilegis i els furs sobre la coneixença de les causes referents a cises o imposicions per part dels jurats, 161 qüestió que torna a reivindicar-se en les de 1585 162 i les de 1604. 163 En les Corts de 1604 es produeixen també supliques perqué no es dificulten les ambaixades al rei –forma que tenien de reivindicar qüestions al marge de les sessions dels estaments–, perqué es guarden els privilegis relatius al coneixement de causes sobre pastures i sobre la competència privativa que teñen per a proveir els oficis de la ciutat i de Murs i Valls i, principalment, sobre la llibertat per a imposar les cises que els semblen escaients a fi de socorrer les despeses necessàries per al «bon govern». 164 En el regnat de Felip IV tomen a plantejar-se a les Corts els assumptes sobre la pertinença als jurats dels plets sobre avituallament i la jurisdicció del racional sobre els deutors a la ciutat; 165 al municipi correspon solucionar els plets entre els gremis i els oficials de la ciutat, a més de decretar els capítols que aquells acorden,

la ciutat de València y demés ciutats e viles reals del présent Regne, per diversos furs i privilegis, teñen facultat de imposar cisses en lo modo y forma quels pareixera més convenient, segons les ocurrències del temps, dels quals són priviligiadissimes per consistir en aquelles lo patrimoni de les dites ciutats e viles reals, ab les qual sisses e imposicions acudixen a ses nécessitais...,