Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

Tanmateix, el problema no rau exclusivament en el trasllat del ramat sinó en la seua adquisició. La carestia és una qüestió que ha de resoldre directament el municipi, però que també preocupa a uns altres oficials, com ara el virrei, 179 ja que l’absència de cam pot originar conflictes socials. El ramat podia importar-se de les zones frontereres d’Aragó o de Castella –comarca de Requena o de Murcia.

En general, la problemàtica de l’abastament se centra en tres punts: la localització de les vitualles –saber d’on poden importar-se i quina quantitat–, el trasport –en dos ambits diferenciats, la cam per via terrestre i el blat per via marítima, fonamentalment–, i el frau en el comerç, tant a nivell de mercat com a nivell de corrupció dels oficials.

Quan es produïa una carestia de vitualles, la ciutat realitzava missions que consistien a enviar uns comissaris a comprar productes. Sovint, aqüestes eren excessives, en opinio del monarca, i ocasionaven unes despeses innecessàries a la ciutat, per això des de 1594 el rei ordena que qualsevol missió que calgués realitzar, tant al regne com fora d’aquest, sobretot a Sicília, per a comprar blat, ha de fer-se saber a la Reial Audiència, fins i tot, amb informació de testimonis. 180

Aquests comissaris obtenen unes competències privilegiades per a desenvolupar la seua funció mitjançant un fur de 1604. La finalitat és prendre nota de tots els fruits i vitualles que troben per les ciutats, les viles i els Ilocs del regne a fi de poder comprar-los i portar-los a la ciutat de València. Les competències que obtenen per fur, atesa la demanda dels tres braços, els permet compel·lir tothom de qualsevol Hoc perqué els venga els fruits i les vitualles escaients, però, ciar està, deixant ais particulars aquells que els resulten necessaris i pagant-los segons el preu que ordinàriament valguen en la població. També poden compel·lir els veïns perqué els donen el bestiar necessari per a transportar les vitualles a la ciutat de València, sempre que paguen les cavalcadures al preu que costen en la població d’origen. És ciar que les despeses d’aqüestes preeminències ha de sufragar-les la ciutat de València i que el comissari mai no pot obligar les poblacions a qué les paguen. El comissari disposa de sis dies per a eixir de la ciutat, comptadors des de la data de la comissió. Del fet ha d’alçar acta i, una vegada arribe al Hoc, ha de pagar a l’amo de les vitualles el preu de la compra, el qual ha d’estar justificat corn a ordinari segons la informació rebuda de testimonis dels veïns, a fi d’evitar qualsevol tipus d’especulació o frau. 181

Indubtablement en aquesta activitat degueren d’haver-hi abusos. En les mateixes Corts de 1604 el braç eclesiàstic i el braç militar van sol·licitar al rei que la ciutat de València no poguera extraure oli, forment i altres fruits d’Oriola, amb l’excusa de l’avituallament, si no era deixant la quantitat necessària per al consum d’Oriola i la seua contribució i pagant-ho al preu ordinari. També van sol·licitar-hi que quan els comissaris anaren a Alacant per aconseguir les vitualles que hi portaven els vaixells, les pagaren al preu que regia a Alacant, o als altres llocs portuaris, així com els nòlits i les assegurances des del port d’origen fins al de València. 182

Altres vegades l’adquisició de blat es realitza a zones més llunyanes i es fa necessària una concessió reial per tal d’extraure’l d’altres àmbits geogràfics patrimonials del rei que no es troben dintre el Regne, com ara Màlaga. 183

La ciutat de València, a fi de garantir el transport marítim de vitualles, sobretot de blat, pot armar naus, 184 qüestió que reivindica a les Corts de 1510, adduint antics furs i privilegis. 185 A les Corts de 1564 sol·licita que els vaixells o naus que puguen arribar a la platja de Valencia no siguen embargats, a fi d’evitar que se’n vagen a uns altres ports, ja que la ciutat viu de «carreig y tinga necessitat de èsser provehida, axi per mar com per terra, per qué altrament nos pot sostenir ni conservar», 186 i a les Corts de 1585 demanarà que es confirmen els furs i privilegis que li van ser atorgats sobre el guiatge de les vitualles, perqué «de alguns anys ensà se ha volgut restrenyir y llimitar dit guiatge per los officials reals de V. Magestat, fent algunes crides y provisions en derogació de aquel]...», 187 L’altra problemàtica de l’abastament és evitar la corrupció dels oficials i els fraus en el mercat. El 1533 les Corts prohibeixen als jurats que puguen concórrer amb els mercaders en l’abastament de la ciutat. La práctica habitual era formar part dels contractes d’avituallament, els quals no solien fer-se a un sol mercader sinó a una societat, on el capital per a participar estava repartit entre els seus membres –inversions anomenades partits– i com a principal solia figurar-hi un mercader. Indirectament, però, concorrien tant oficials municipals com reials, burgesia, etc. En aquest sentit, la mesura de les Corts de desvincular els ministres de la ciutat en els contractes d’avituallament és la més important per a tallar la corrupció. 188 Per altra banda, el rei, l’any 1594, prohibeix que cap oficial de la ciutat, independentment de la seua graduació estamental, puga arrendar molins, bé directament, bé a través d’altri o de la seua dóna, per tal d’evitar els fraus a l’almodí. 189

A fi d’impedir el frau en el mercat, tant pel que fa al pagament de cises, que repercuteixen directament sobre la hisenda de la ciutat, com a l’alteració dels preus i la qualitat de les vitualles, es va desplegar tot un sistema administratiu de control des dels ports de la ciutat fins a la plaça del mercat. Les dues grans mesures preses per a preveure les estafes en les cises de dues vitualles bàsiques com el blat i la cam són I’establiment del pastini i l’alienació de l’abastament de cam a la contribució particular. El privilegi del pastim va ser concedit en 1621, però no es va establir fins al 1629. Segons aquest, la ciutat és Túnica que té dret a pastar pa, activitat que encarrega a uns quants forners i que controla mitjançant una sèrie d’administrador i oficials, de forma que els forners teñen comptabilitzada la quantitat de pa que poden coure i, per tant, la taxa de cises que els correspon pagar. 190 Pel que fa a la cam, l’avituallament a la ciutat ja era privatiu del municipi, de forma que les carnisseries pertanyen a l’administració, encara que paga el lloguer d’aquelles que teñen amos particulars, d’aquesta manera controla la quantitat de cam subministrada i la taxa corresponent de cises. El problema en aquest abastament resideix en el fet que les carnisseries i l’abast als ravals i la contribució particular no pertanyen a la ciutat i, en conseqüència, es produeix un frau quotidià: la compra de cam pels habitadors de la capital als ravals. La qüestió la soluciona el municipi en 1663 quan aliena l’abastament de la contribució particular. 191

El frau i les infraccions a les normes en el mercat eren competència del mostassaf, encara que era el Consell de la ciutat el que n’elaborava les regles. Bàsicament estableixen que tota l’activitat comercial local ha de centrar-se en un sol punt, la plaça del mercat, lloc on el mostassaf pot controlar els preus i les mesures, i on tots han de portar els productes per a vendre. Tot açò, a més a més, va acompanyat d’unes normes orientades a frenar la revenda d’alguns productes per persones que no tenen cap parada al mercat però teñen oficis que els possibiliten per a realitzar aquesta activitat; 192 a establir un horari concret per a evitar que es venga fora del terme en qué examina el Mostassaf; a prohibir que el venedor o revenedors siguen familiare d’algún ministre del Tribunal, especialment del mostassaf, i a prohibir que alguns productes puguen revendre’s. 193 Limitar la revenda és la forma de frenar la pujada dels preus. Al cap i a la fi, un dels objectius primordials d’aquestes mesures és impedir l’augment descontrolat dels preus dels queviures.