Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

Les altres mesures de reducció dels censals cal veure-les com una conquesta dels principáis beneficiats, els municipis, i com la prevenció d’una possible pujada del tipus dels interessos davant l’escassesa de capitals, com augura una societat econòmicament deprimida.

La primera d’aquestes mesures fou donada també en la mateixa pragmàtica de 1614, en la qual s’ordenava que tots els censos que es carregaren havien de ser, des d’aleshores, al 5 %, sensé canviar els queja hi eren, que tots els debitoris s’igualaren també al 5 % i que els violaris es rebaixaren a l’1l’76 %. 216 Poe després, el 1620, una altra pragmàtica ordenava reduir tots els censals carregats al 6’6 %, malgrat que estaven carregant-se a un for més baix. Aquesta contradicció es va resoldre aviat amb la pragmàtica de 1622 que va establir que els carregaments consolidats reduïren el tipus d’inte-rés al 5 %. 217 Però, les oscil·lacions van continuar i, a les Corts de 1645, atesa la poca oferta de capitals, el mateix estament reial, és a dir, les ciutats, demana, i el rei ho concedeix, que l’interés del carregament torne a ser del 6’6 %. 218 Amb aquesta disposició legislativa es taxa el màxim amb qué poden adquirir-se censals durant la resta de l’època foral. Es clar que aquest fre en la taxa del tipus d’interés suposa una millora en la càrrega de l’endeutament, però no va ser suficient per solucionar el problema de la ciutat de València.

Remedios Ferrerò ha estudiat sociològicament en quin percentatge els grups socials havien invertit capital en el municipi i, per tant, perqué cobraven 58.293 lliures l’any 1536-1537. Un grup important, la noblesa, en el qual s’inclou el rei i la seua família, els oficials reials, l’alta noblesa –que comprén ducs, comtes i senyors feudals–, la baixa noblesa –amb els generosos, cavaliers, donzells i mossens– i tot aquell que figura amb el titol de noble, representa el 54’02 % de les pensions. L’altre grup, l’eclesiàstic, és encara molt redüit, ja que sols en suposa el 5’31 %, mentre que un tercer grup, al qual denomina «tercer estat» –ciutadans honrats, funcionaris municipals, gremis, artesans, mercaders, professions, hospitals, almoines, vídues i altres– suposa el 35’32 %. 219 Si considérera, com altres autors fan, que els ciutadans son un tipus de noblesa, el percentatge d’aquest grup puja al 73’25 %. 220 La supremacía d’aquest grup és évident. Tanmateix, és el grup nobiliari el primer que retira els capitals de la ciutat. Socorro Reizabal ha estudiat el desendeutament de la ciutat de València durant el période 1600-1625, en el qual el 38’40 % del capital amortitzat per la ciutat va dirigit a la noblesa, tot destacant entre els altres grups mès importants que recuperen capital el de les dones, amb el 20’58 %, la burgesia d’ofici i mercantil amb el 18’90 % i l’església amb el 10’41 %. 221

PAGAMENTS DE CENSALS (1536-1537)

Una de les principals dificultáis que trobem en l’anàlisi de l’endeutament de la ciutat és una cosa tan elemental com saber quin és el seu valor. Segons Amparo Felipo la ciutat responia el 1660 amb 2.828.500 lliures en censos, amb una pensió anual de 141.425 libres. 222 Abans de fer referència a l’endeutament tal com és a la fi de l’època foral, cai assenyalar els dos tipus de censos elementals que té la ciutat: els vells i els nous, apel·la-tiu corresponent al seu carregament temporal i no a la divisió en aqüestes dues catégories, ja que, com veurem mes endavant, al Règne de València en trobem cinc tipus. Els censos vells, els més antics, sòn els carregats fins a mitjan segle XVII, i es caracteritzen perqué la hipoteca comprén la generalitat dels béns. A partir d’aquesta època la práctica consistirá a fer els carregaments tot hipotecant un bé en concret, aixi es carregaran censals sobre determinades cises de forma que la renda de la cisa és la garantía o la hipoteca per a fer els pagaments de les pensions; aquests són els censos nous. Una altra qüestió que hem de tenir en compte en el deute municipal son els endarreriments: la ciutat de València deixa de pagar puntualment les pensions dels censals al voltant de 1664 –des d’aquest moment coneguts com a censals vells per a diferenciar-los dels de nou carregament anomenats censals nous–, de forma que cada any només paga uns quants mesos i en queda a deure la resta; aixi, al final de l’època foral la ciutat deu molts any s per pensions. En xifres, segons el recompte realitzat perTinagero en 1710, la ciutat deu de capital de censos vells 2.284.185 lliures, 6 sous i 4 diners; de pensions de censals des de 1684 deu una xifra superior, 2.714.209 lliures, 5 sous i 4 diners, és a dir, la suma total del deute és de 4.998.394 lliures. 223 A la xifra indicada hem d’afegir les quantitats carregades durant la segona meitat del segle XVII com a censos nous, els quals —tal vegada per garantir la continuació de la práctica dels carregaments enfront de la suspensió de 1664— es paguen al corrent i suposen la suma de 246.000 lliures, 11 sous i 10 diners, 224 de manera que la ciutat estava endeutada amb 5.244.394 lliures en el moment en què s’inicia el municipi borbònic.

La suspensió de pagament de pensions a la ciutat de València i a la resta de poblacions ara es resol d’una forma diferent a la practicada durant l’edat mitjana. Recorfdem que en aquella època la voluntat dels rendistes era l’expropiació dels béns dels veïns –execucions– per tal de satisfer els pagaments, fenomen comprénsible, com hem dit, si considerem que els rendistes no eren veïns dels municipis deutors. Ara bé, la sociologia ha canviat i a la ciutat de València, com a la resta dels principals municipis, els rendistes són principalment veïns seus, així que no té cap sentit aplicar-hi les disposicions medievals dels Trastàmara sobre la realització d’execucions. La solució ara està en una sèrie de concòrdies entre els creditors censalistes i els municipis, en les quals els creditors deixen perdre alguns beneficis económics per tal de poder recuperar, al més aviat possible, la seua renda i el seu capital.

La incidència social del greu endeutament de la ciutat de València degué ser important i està poc estudiada. Per això es comprén la mesura tan significativa presa per Felip IV el 1658 que llevava als jurais el control absolut sobre els quitaments dels censals. El rei establia així un sistema nou en el qual uns elets dels tres estaments intervenien en l’afer. 225 El sistema el va mantenir posteriorment la reina mare de Caries II, 226 la modalitat, evidentment, va comptar amb la clara oposició dels jurats que van demanar al rei, en 1675, la continuació de la forma tradicional per la qual eren els únics administradors dels quitaments. El monarca, després de consultar-ho amb el Consell Suprem d’Aragó, va resoldre mantenir el nou sistema d’intervenció dels elets dels tres estaments 227

Malgrat que la mesura aplicada per a desendeutar la ciutat va ser la suspensió regular del pagament de les pensions dels censals vells, encara que es devien, per tal d’aplicar els guanys résultants ais llu’íments de capitals, van haver-hi altres propostes per a redimir aquests capitals al més aviat possible. Així el doctor Josep LIop, advocat de la ciutat, 228 amb el beneplàcit dels jurats, del Consell General de València i dels elets de la Junta de Creditors, va proposar un mètode diferent a fi d’alleugerir la càrrega de la ciutat. Aquest, malgrat que va ser acceptat per les dues parts, no deixava de ser curios ja que resultava ser una espècie de loteria en la qual molts tenien molt a perdre i uns quants molt a guanyar. El sistema consistia a substituir, per part de la ciutat, els censals per violaris però pagant menys interés que en els censals. L’inconvénient del mètode era trobar a la ciutat qui volgués el violari, finalitat per a la qual la ciutat cada any publicava un carregament de violaris o censos vitalicis per tal de quitar els censos perpetus, els quals es pagarien al 3 %, amb la condicio que a mesura que anaren morint els posseïdors, les seues pensions es repartirien entre aquells que restaren vius, de manera que en quedar un nombre menor de vius, aquests obtindrien uns majors rendiments. Una vegada tots morts la ciutat quedava lliure del deute, ja que el capital mai no el tornava. 229 Ens sembla que Llop va confiar massa en la predisposició ludica dels rendistes i en l’abundancia d’un capital disposât per a ser invertit en un model de nul·la rendibilitat a curt termini i de clara pèrdua del capital col·locat.