Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

33. «Cum presenti carta nostra concedimis vobis iuratis et probis hominibus civitatis Valentiae, quod possilis ordinare et imponere in dicta civitate et eius suburbüs et in Gradu maris, ac in universis locis cum dicta civitate contribuentibus ajudam ut infra scribitur taxatam per vos ratione illorum CCCL mille solidorum regalium Valentiae, qui nobis in auxilium felicis acquisitionis Regnoram Sardinie et Corsice liberaliter concessistis...», AO, privilegi 1, d’AIfons IV.

34. AO, privilegi 109 de Jaume II.

35. Amb la lògica oposició dels carnissers perjudicats que demanaven l’eliminació dels únics impostos que perduraven. AO, privilegi VII, de Pere IV, de 25 de juliol de 1336.

36. Eliseo Vida. Beltrán, Valencia en la época de Juan I. València, 1974, pp.174-175.

37Marcos Antonio de Orellana, Valencia Antigua y Moderna. València, 1987, edició facsímil del 1923, sessió capitular: ecollida en l’apèndix documental de l’obra, vol. III, pp. 49-50.

38. AO, Privilegi 96, de Pere IV, de 9 de maig de 1364.

39. La renda d’questes possessions servia per a redimir els censals que la ciutat va haver de carregar per tal de donar 50.000 florins al duc de Muntblanch en la seua expedició a Sicilia. Eliseo Vidal Beltrán, Valencia..., pp. 243-247. Ara bé, no queda ciar si les propietats eren de possessió absoluta de la ciutat o si les administrava perqué e en la fiança dipositada pel due de Muntblanch. Sois queda ciar que la ciutat compra Planes.

40. Manuel Sanchis Guarner, La ciutat de València. Síntesi d’Història i de Geografia urbana. València, 1983, pp. 129-138.

41. Eliseo Vida Beltrán, Valencia..., pp. 32-33.

42. Ernest Belenguer Cebrià, Valencia en la crisi del segle XV. València, 1976. S’interessa per les despeses que té la ciutat a causa del seu endeutament. Remedios Ferrerò opina que la ciutat manca de propis en sentit estríete, op. cit., p. 87. Amparo Felipo en l’anàlisi de la ciutat de València realitza un estudi del rendiment dels impostos. El centralismo de nuevo cuño y la política de Olivares en el País Valenciano. València, 1988, pp. 211-228.

43. Eliseo Vidal, Valencia..., p. 172.

44. Remedios Ferrerò, La Hacienda Municipal..., estudia l’evolució de quasi totes les rendes perqué algunes, encara que véritablement són insignificants en allò réfèrent al seu valor economie, están subjectes a alguna de les dues administracions existenls, com és el cas del tribut de l’almodí que ho és a la de «Murs i Valls», i del qual sols fa esment d’alló recaptat en algún dels anys, o l’impost de sis i dos d iners de mercaderia, que ho és a la de la «Llotja Nova», i no en registra cap renda.

45. Amparo Felipo, El centralismo..., pp. 211-228.

46. Nosaltres vam utilitzar les dades d’aquest memorial en la tesi de Uicenciatura on vam efectuar un estudi estructural: Administración fiscal municial y conflictividad social. La revuelta de los labradores (1663-64). València, 1982; F. García de Cáceres, Impuestos de la ciudad de Valencia durante la época foral. Valencia, 1909.

47. James Casey, El Regne de Valencia al segle XVII. Barcelona, 1981, pp. 177-204.

48. A Oriola hi havia una clavaria, encara que a causa de la visita de Centelles el 1650-51 es va dividir en seccions; David Bernavé Gil, Hacienda y mercado urbano en la Orihuela Foral Moderna. Alicante, 1989, p. 38. A Caslelló de la Plana també hi havia un sol clavari ordinari que centralitzava tots els comptes, malgrat existir-hi un clavari de forment i un de marjals que administraven els afers corresponents, pero que havien de retre comptes al clavari ordinari, el qual a més rebia els comptes dels arrendadors del tabac, carnisseries, cises, peites, etc.; Magín Arroyas Serrano, El Consell de Castellón en el siglo XVII. Castelló de la Plana, 1989, pp. 105-106. També a la ciutat d’Alacant hi havia un clavari únic facultat per tal de rebre les rendes de la ciutat i efectuar els pagaments ordinaris, així com les pensions dels censals; Armando Alberola Romá, «Un funcionario de la hacienda foral valenciana: el racional de Alicante. Apuntes para su estudio», dins Fiscalital Estatal i Hisenda Local (ss. XVI-XIX): funcionament i repercussions socials, (VI Jornades d’Estudis Histories Locals). Palma de Mallorca, 1988, pp. 127-137.

49. Elíseo Vidal, Valencia..., pp. 168-172.

50. L’estudi més detallat de les clavaries i administracions per al regnat de Caries II’ha realítzat Remedios Ferrero, La Hacienda Municipal..., pp. 87-145.

51. Un impost de 1532 es va destinar a aquesta clavaria, Remedios Ferrero, La Hacienda Municipal..., p.132

52. Henri Lapeyre, La Taula de Canvis. València, 1982, p. 104. Aquesta clavaria es creará per decisió dels jurats, el racional i el síndic, en sessió de 28 de juny de 1555, en la qual van ordenar que, a la fi de cadascuna de les juraderies es fera elecció d’un clavari, anomenat de l’Avituallament, el qual havia de ser cuitada, ARV, Mestre Racional 9.879, capítols de! Quitament de l’any 1559, capítol 24.

53. Andrés Tinagero, Instrumento Jurídico, fefaciente, epílogo breve que comprehende las sisas y arbitrios ...[de la] Ciudad de Valencia... València, 1710, pp. 108 i ss.

54. Sobre la Taula de Canvis són bàsiques les obres de S. Carreres Zacarés, La Taula de cambis de Valencia, 1408-1719. Valencia, 1957; Henry Lapeyre, La Taula...; i Amparo Felipo, El centralismo..., pp. 205-267, que tracta de la fallida de la Taula en el segle XVII.

55. Andrés Tinagero, Instrumento..., p. 130. Ens basem en aquest treball, un estudi documentât de l’administració municipal valenciana foral, que, a més, transcriu un gran nombre de disposicions, per tal de conéixer els impostos i les rendes de la ciutat.

56. Ignorem I’origen de la cisa del tali, però sabem que fou recaptada durant tota l’època moderna, com ho demostren els treballs de Remedios Ferrerò, Amparo Felipo i García de Cáceres; tanmateix, Joan Brines Blasco i Carme Pérez Aparicio no la teñen en compte en el seu estudi, perqué suposen que pertany a la Generalitat, «Aproximación al sistema impositivo de la ciudad de Valencia (siglos XVI al XIX)». Studia Histórica. Historia Moderna, 5 (1987), pp. 111-126. La supressió de la cisa està originada per un memorial de la ciutat que al·legava la seua poca rendibilitat –entre 1660 i 1663, fou arrendada i va rendir 3.350 lliures; entre 1670 i 1673, fou administrada i el municipi en vaextraure 5.820 lliures, però els salaris i les despeses van suposar 1.458 lliures. Però el problema no era sols en el baix rendiment, també era fonamentalment el gran frau que es donava en la percepció del dret, i «siendo grande el daño que han recibido muchas familias por la persecución que han tenido sobre este derecho y sisa, y en las penas que les han executado; de tal manera que muchas se han ido a vivir a otras partes y otras quedando pobrísimas; y que también diferentes Gremios padecen grandes extorsiones que les hazen los ministros de esta sisa que van cada día a reconocer sus casas...», en A. Tinagero, Instrumento..., p. 132. La cisa es va suspendre però, per tal de substituir-la, la ciutat va imposar uns drets sobre la mercaderia.

57. També aquesta remodelació és conseqüència de la supressió de la cisa del tall. Mitjançant uns capítolsdel 13 de novembre de 1679 s’estableix, entre altres coses, que les persones que vénen per mar, de la part de Llevant –les que vénen de Ponent cap a Llevant són un altre assumpte–, havien de declarar les mercaderies que portaven de trànsit cap a Castella, Aragó, Catalunya o altres règnes i, a més, totes les que portaven per terra a la ciutat de València. Per les càrregues transportades havien de pagar segons el criteri següent: per les mercaderies a consumir en la ciutat, abonen el 7’5 % del seu valor; per les manifestades cami del Règne, en paguen el 2’5 % del valor, i per les que van de pas, però destinades a IIocs situais fora del Règne havien de pagar 9 diners per lliura, però cal advertir que l’ultima recaptació no era destinada íntegrament a la ciutat; aquesta la compartía, a parts iguals, amb la Generalität i el rei, de manera que cadascun se’n quedava 3 diners. Però la remodelació fiscales fa encara més complexa a causa d’una sèrie d’exempcions i taxes expecíficiques aplicades sobre els productes. Així, les mercaderies que vénen de Ponent paguen com «se ha executado hasta oy en Alicante», de les lianes netes procedents de Castella cap a Ponent cal pagar 8 sous per cada 14 atreves per dret reial, 8 sous més per a la Generalität i uns altres 8 per a la ciutat. De les lianes netes de Castella que passen cap a Llevant cal pagar, per cada 8 atreves i mitja, per dret reial, I sou, 11 diners i mealla; per drets a la Generalität, 3 sous, i per drets deguts a la ciutat 1 sou i 10 diners. A més d’aquests productes encara en trobem d’altres reguláis d’una manera especial. El que ens interessa ressaltar en aquest punt és, en primer Hoc, la complexitat impositiva –cal recordar que l’exposât abans és sols una minúscula part de les modalitats tributàries del municipi–, en segon lloc, que les tres institucions, el reí, la Generalitat i la ciutat, participen conjuntament, encara que no amb el mateix percentatge fiscal, en la recaptació de diferents impostos. Els capítols indicats es traben transcrits en l’obra d’A. Tinagero, Instrumemnto..., pp. 137-145.