Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

11. Les importacions de blat en el segle XV mitjançant ajuts concedits per la mateixa ciutat de València ais abastadors, demostren que sols un 14’66 % del blat procedía de dintre el regne, la resta provenia de: França, Berbería, Italia i d’altres, un 27’39 %; de Sicília, un 29’43 %; d’Andalusia oest, un 13’23 %; d’Aragó, un 10’13 %, i de Castella, un 5’14 %. H. Rausell Boizas, D. Guillot Valls, M. Llop Català i V. E. Belenguer Cebrià, «Movimiento secular de las importaciones trigueras del siglo XV mediante las ‘Ajudas de la ciudad de Valencia’», Estudis, 2 (1974), pp. 5-95.

12. Agustín Rubio Vela, «A propósito del ‘mal any primer’. Dificulades cerealísticas en la Corona de Aragón en los años treinta del siglo XIV», dins Estudios dedicados a Juan Peser Aleixatidre. València, 1982, tom III, pp. 475-487; i per al segle XVIII, José Miguel Palop Ramos, Hambre y lucha antifeudal. Las crisis de subsistencia en Valencia (siglo XVIII). Madrid, 1977.

13. Privilegi d’Alfons el Bénigne de 24 d’octubre de 1329. Agustín Rubio Vela, «El abastecimiento de la gran urbe bajomedieval. Aproximación al problema campociudad en el País Valenciano», dins L’Escenari històrie del Xúquer. Actes de la IV Assemblea d’Història de la Ribera. L’Alcudia, 1988, pp. 55-68.

14. Ibidem, p. 63.

15. Rúbrica II, fur XVI de Jaume I.

16. Aviat van haver-hi problèmes de subministrament franc de materials com ens demostra un fur de Pere IV, a les Corts del 1342. Una petició del síndic de les viles reials denuncia que alguns senyors «dins lo regne s’esforcen contra lo dit fur vedar les dites coses e emprius ais vehins de les dites viles reals...» (rúbrica II, fur XVIII).

17. AMV, Renda de Propis i Arbitris, vol. I, caixa 1.280, s.f.

18. M. Rosario Porres Marijuán, Gobierno y Administración de la Ciudad de Vitoria en la primera mitad del siglo XVIII. Aspectos institucionales, económicos y sociales. Àlaba, 1989, pp. 364-365.

19. Ibidem, p. 379.

20. Fernando Andrés Robres fa una distinció més, junt amb els propis i els arbitris assenyala les regalies, les quals defineix en realitat com impostos indirectes que requeien sobre els molins, magatzems, forns, fleques, tendes, pilons de la cam, tavernes, etc., en el seu treball Estructura y crisis de las finanzas municipales en el Castellón del setecientos. Castelló de la Plana, 1986, p. 94.

21. Trobem que no s’aclareixen aquests conceptes i que es fan análisis en què consten com a propis béns i propíetats, així com càrregues fiscals, en el treball de Carmen M. Cremades Griñán, Economía y hacienda local del Concejo de Murcia en el siglo XVIII (1701-1759). Murcia, 1986, pp. 272-311. L’autora identifica com a propis la renda provinent de l’arrendament de finques i drets com I’Escrivania, I’«Encañizada», el Parador, l’Escorxador, la Casa de les Comédies, les pastures, etc., i la renda ocasionada per l’arrendament d’unés figures fiscals: la sosa i barrella –s’hi cobrava un ral per cada quintar de sosa i barrella recollida, de fet l’autora apunta que «Este arbitrio produjo desde 1711 a 1713 unos 6.000 reales; a partir de esta segunda fecha, se destinó este impuesto para la fundación de un colegio...»—, I’almodinatge –sois els forasters havien de pagar-hi una setzena part d’un «celemín» que vengueren–, el pes de la farina –gravada en dos maravedís per cada faneca de blat que s’hi molgués— i l’«Almotacenía» –dret d’origen medieval «por el que se gravaban las mercancías al ser pesadas, medidas o ser inspeccionadas por el fiel, inspector o almotacén». M. Rosario Porres Marijuan engloba en el quadre general de propis de Vitoria en el segle XVIII el dret de circulació de mercaderies i el comerç en general, el qual suposa el 39’98 %, op. cit., p. 373. Manuel Cuesta Martínez estudia com a propi de la ciutat de Còrdova, a mitjans del segle XVIII, la renda del «fiel de medidas de aceite, miel y leche» que és «a modo de imposición de tasas por la prestación de los correspondientes servicios públicos», La ciudad de Córdoba en el siglo XVII. Còrdova, 1985, p. 104.

22. Un estudi general sobre la tipología de propis a la Corona castellana es pot veure en José M. Mangas Navas, El régimen comunal agrario de los concejos de Castilla. Madrid, 1981, pp. 168-191. Un detallat estudi sobre els propis considerats adequadament com «bienes rústicos y urbanos, a los que en ocasiones se asimilan rentas, censos y juros, si los hubiere», a Sevilla i aAndalusia occidental és d’Antonio Miguel Bernai, «Haciendas locales y tierras de propios: funcionalidad económica de los patrimonios municipales (siglos XVI-XIX)». Hacienda Pública Española, 55 (1978), pp. 285-312.

23. En aquest sentit, la ciutat de València en el segle XVIII farà referència a propis quan parla d’algunes rendes que nosaltres considerem com a impostos, com veurem en estudiar les rendes del segle XVIII. Però no és del tot cert que la ciutat manque de «propios municipales en sentido estricto», com afirma Remedios Ferrerò, La Hacienda Municipal de Valencia durante el reinado de Carlos V. Valencia, 1987, p. 87, tot seguint Manuel Danvila y Collado, jaque sí que en tenia, de propis, encara que alguns rendien poc i uns altres no rendien res.

24. Un resum de l’evolució el realitza José Hinojosa Montalvo, «El municipio valenciano en la Edad Media: Características y evolución», Estudis Balearias, 31 (1989), pp. 39-59. Ernest Belenguer Cebrià creu que a partir d’aquest moment hi ha un «moviment ascendent» en què la ciutat amplia progressivament les seues funcions, València en la crisi del segle XV. Barcelona, 1976, pp. 34-37.

25. Sobre l’obligatorietat de retre comptes: AO, privilegi 35 de Jaume I, de 19 de febrer de 1251, qüestió que es repetirà en el privilegi 71, any 1266. La concessió de taxes: AO, privilegi 43 de Jaume I, citât per Antonio J. Mira i Pau Viciano, «La construcció d’un sistema fiscal: municipis i impost al Pais Valencià (segles XIII-XIV). Revista d’Historia Medieval, 7 (1996), pp. 135-148, també citât per Juan Vicente García Marsilla, encara que per error se cita el privilegi XVIII, quan és el XLIII, i la data de 1251, quanés la de 1252, «La génesis de la fiscalidad municipal en la ciudad de Valencia (1236-1266)», Revista d’Historia Medieval, 7 (1996), pp. 149-170.

26. AO, privilegi 57 de Jaume I. Vicente Melio, que segueix l’obra clàssica de J. Llop, dóna erròniament la data de 1269, La «Junta de Murs i Valls». Historia de las obras públicas en la Valencia del Antiguo Régimen, siglos XIV-XVIII. València, 1991, p. 39.

27. AO, privilegi 88 de Pere IV.

28. AO, privilegi 2 de Pere III, de 6 de setembre de 1278.

29. AO, privilegi 44 de Jaume II, de 3 d’abril de 1310. Una altra tercera part pertanyia als denunciants i l’altra corresponia al batlle del rei. La poca importancia dels delictes per joc en relació amb allres delictes ha estat quuntificada per Rafael Narbona Vizcaíno, per al segle XIV, en Malhechores, violencia y justicia ciudadana en la Valencia bajomedieval (1360-1399). València, 1990, pp. 62-72.

30. AO, privilegi 46 de Jaume II, de 3 d’abril de 1310.

31. AO, privilegi 140 de Jaume II, de 28 de març de 1324.

32. Sobre la concessió de 1315, vegeu Juan Vicente García Marsilla, «La génesis de la fiscalidad municipal en la ciudad de Valencia (1236-1266)», Revista d’Història Medieval, 7 (1996), pp. 149-170.

La concessió de 26 de febrer de 1322 està recollida en el AO, privilegi l d’Alfons IV. Remnedios Ferrero esmenta aquesta concessió general d’aplicar impostas, però no especifica quins són –malgrat que es traben en el privilegi– i no efectua la conversió de la data expressada en calendes al sistema actual, perla qual cosa cita el 4 de març; de 1321, op. cit ., p. 152. Per altra part, aquestaconcessió també ha estat estudiada per Rosa Muñoz Pomer, qui la considera com el «momento clave en el desarrollo de Jos impuestos municipales», en «Bases municipales de un impuesto general: las Cortes de Valencia de 1329», Saitabi , 33 (1983), pp. 85-95.