Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

3. L’absència d’una part de la població en la contribució fiscal, els eclesiàstics. Aquest grup estamental aconsegueix lliurar-se de pagar certes cises, a més d’enfrontar-se a mesures orientades a la reducció dels interessos dels censals, cosa que va també contra l’economia de la ciutat.

La idea de la immunitat eclesiástica a l’hora de satisfer cises naix de la concepció i del privilegi que els eclesiàstics no han de pagar impostos pels seus productes, principalment pels deriváis de les propietats feudals. Així, Jaume I, el 1269, concedeix als eclesiàstics un privilegi pel qual poden introdurr a la ciutat de València qualssevol tipus de productes, transportar-los per tot arreu del regne, vendre’ls i exportar-los sense pagar cap tipus de tribut. 205 Aquest privilegi va ser confirmat en 1318 per Jaume II. 206 Açó comporta un problema, el del control dels productes que trafiquen els eclesiàstics, ja que, si no n’hi ha cap, poden fer frau.

La primera mesura de control, pel que fa a les rendes de Fesglésia, l’estableix Pere IV el 1340 quan obliga als seus procuradors o batlles, que fan arrendaments de les rendes, a prestar jurament davant el batlle general del rei. 207 Pocs anys després s’estableix un altre sistema, ara pel que faal’impagament dels drets municipals, pel qual, en principi, tots els eclesiàstics haurien de pagar tributs, però, el mateix temps naix la forma bàsica per la qual podran eludir el pagament. Pere IV, mitjançant un privilegi de 14 de setembre de 1349 –no publicat en el Aureum Opus – estableix el mode en què ha de fer-se la refracció, és a dir, com retornar la quantitat dels impostos pagats pels eclesiàstics als propis eclesiàstics: el rei nomena dos auditors, un, Domingo Aragonés, ciutadà de València, i l’altre, per part de l’església, Pere de Abbatia, canonge de la Seu de València, els quals han d’examinar els comptes del majordom del bisbe cada tres mesos i, allò que hi conste com a pagat en imposicions, els administradors d’aqüestes cises hauran de restituir-ho a l’església. 208 D’aquesta manera augmenta la burocracia. No obstant això, la fòrmula citada será prompte modificada.

L’esdeveniment més rellevant al respecte va ser la concòrdia de 1359, que romandrà vigent, junt amb algunes modificacions, durant tot Fantic règim. L’estabilitat es basa en uns capítols elaborats per tal de confeccionar el mode de restituir a l’església les cises que ha pagat. Queda ciar que totes les persones eclesiàstiques «ab llurs companyes e famili ars» de la ciutat i llocs de la contribució són franques de pagar cises, excepte en tres casos: quan comprén pa a la fleca, vi al detall a la taverna i carn també al detall a la carnisseria, ja que «les dites coses són indivisibles y no es poden sens damnache les damunt dits [els eclesiàstics] e la Ciutat, e dels compradors de les dites imposicions, de partir...», i queda ciar també, que són franques de pagar impostos pels fruits de les seues rendes o de les collites que efectúen dintre la ciutat. El sistema administratiu que estableix la concordia és similar al de 1349. Els religiosos primerament paguen les cises, sobre el pa, el vi i la carn, i després els són restituïdes. Amb aquesta finali tat, es nomenen dos comptadors, un per l’església, pagat per ella mateixa, i un altre per la ciutat, que satisfarà també el seu salari, la tasca dels quals és examinar els comptes cada quatre mesos i, posteriorment, els jurats designen una altra persona que fa la restitució als eclesiàstics pel période esmentat. 209

El sistema no es modifica essencialment: el municipi, mitjançant els arrendadors de les cises, restitueix als eclesiàstics allò pagat. Ara bé, a l’època moderna s’esdevenen dues variacions; per una part, es restitueixen els impostos pagats per consum de vi al detall a les tavernes, 210 particularitat que estava exclosa en la concòrdia perquè resultava molt difícil controlar el fet, i, per altra part, molts eclesiàstics i altres persones exemptes arriben a fer convenís amb la ciutat i a taxar una xifra per a la restitució –aquests es coneixien amb el nom d’«encabeçats»–, 211 presumiblement moguts per la rapidesa del cobrament i per esquivar els possibles conflictes dérivais de la restitució.

Sembla que els convenís o «encabeçaments» entre certs eclesiàstics amb el racional de la ciutat van proliferar en contra d’aliò establert en la concordia de 1359, i que es va produrr una conflictivitat interna en Testament eclesiàstic entre el capítol i els canonges de la Seu, que estaven en contra dels convenís perqué col·lidien amb el sentit de la immunitat, i els clergues que s’acollien a l’encabeçament. En aquest sentit, una sentencia del vicari general de 13 d’octubre de 1642 declara com il·lícits i reprovats els convenís i mana que es guarde la concò rdia. Una altra sentència de 8 de gêner de 1644 de Diego Osorio, jutge apostòlic, nomenat pel nunci del papa als règnes hispànics, declara també que els convenis són il·lícits, ja que es realitzen sense cap autorització eclesiástica i sense Tassistència del seu comptador. Una sentència posterior, de 8 de juny de 1644, del cardenal Juan Jaume Pancirolo, nunci apostòlic, confirma aquella atorgada per Diego Osorio. 212 La solució que es dóna a la conflictivitat és promulgar una nova concordia en 1646, la qual no elimina l’anterior, sino que la completa. Aquesta declara que els convenís o encabeçaments són il·lícits i que les parts interessades han de renunciar als processos pendents i les sentències donades a Tefecte als tribunals eclesiàstics i reials. 213 D’aquesta manera els eclesiàstics es lliuren de pagar les principals cises municipals.

Tanmateix, hi havia altres impostos recaptats per la ciutat als quals sí que havien de contribuir els eclesiàstics. Des de sempre havien participat en els impostos recaptats per Murs i Valls. La causa era, senzillament, que la taxa municipal havia estat concedida pel monarca a la ciutat de València i obligava, mitjançant privilegi, a tothom a col·laborar en les despeses. 214

L’altra contribució de l’església a mantenir el gran endeutament de la ciutat és la seua continuada oposició a la rebaixa de Tinterés dels censos. La ciutat demanava al monarca, com a mesura elemental per reduir els efectes de l’endeutament en la hisenda municipal, disposicions que obligaren per Ilei a fixar una taxa més baixa en les pensions dels censals, però l’església, com a principal interessada, s’oposava a qué qualsevol disposició monárquica s’immiscira en el patrimoni eclesiàstic.

La mesura legislativa per a rebaixar els censals no arribará fins al segle XVII. Abans, la lliure competència i la gran oferta de capital per les classes rendistes, entre les quals tenien un lloc destacat l’església i la noblesa, ajudaven a mantenir l’interés al voltant del 7 o el 8 %. La baixada oficial efectuada en el segle XVII s’uneix, moli sovint, a l’expulsió dels moriscos i a les greus conseqüències que aquesta va comportar en l’economia valenciana. Tanmateix, no creiem que aquest fet fora l’unie causant ja que, per una banda, el fenomen de la reducció dels interessos dels censals es va produir a tot arreu de la península, on la població morisca era més escassa que no al regne i, per altra banda, la incidència en els censals de l’expulsió dels moriscos valencians va tenir una solució concreta l’any 1614: la reducció al 2’5 % de l’interés en els deutes a les aljames. 215 Una conjuntura socioeconòmica de crisi a tot arreu de la península Ibèrica declinaria la monarquia a optar per la reducció de l’interés del préstec censal, tot i que la crisi particular de la noblesa valenciana, que es veu obligada a fer-se càrrec del deute censal de les aljames –a causa de passar la propietat útil al detenidor de la directa-, condicione que la reducció es faça en 1614.