Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

4.2.3 L’endeutament municipal

Molt prompte, gairebé un segle després de l’inici del municipi valencia amb la reconquesta, el fenomen de no haver-hi suficients ingressos ordinaris per a fer front a les despeses està présent a la hisenda local. Aquest és un primer simptoma de la crisi de la hisenda. La ciutat de València, el 1336, ja es troba endeutada, i per a liquidar el deute decideix continuar recaptant una sèrie d’impostos aplicats sobre la carn, amb I’oposició dels carnissers, és ciar, ja que són els únies tributs fonamentals que es mantenen, perqué els del blat ja s’havien éliminât i els del vi és aquesta l’última vegada que es cobren. 194 Malgrat això, aquesta crisi no és greu i, de fet, el municipi no recorre als crédits per a solucionar-la.

Podem distingir dos nivells de crisi de la hisenda. Una lleugera i fréquent, quan el deute es consolida i s’opta pels crédits –els censals– com a solució per a satisfer les despeses extraordinàries, en la qual els ingressos són capaços de mantenir el nivell d’endeutament, ja que poden pagar-se els interessos dels crédits –les pensions dels censals. El segon nivell, el moment més critic de l’economia local, és quan el volum del capital carregat a censal és tan élevât que els ingressos municipals no son suficients per a pagar els interessos. Llavors, el municipi és ineficaç a l’hora de fer-se carree de les nécessitais locals i la incidèneia social és danyosa, ja que els creditors no cobren les pensions i tampoc no tenen possibilitat de recuperar el capital.

A fi d’evitar la insolvència de la hisenda local en les poblacions de senyoriu molt prompte es limita la facultat de carregar lliurement censals i s’ha de demanar llicència al senyor, laie o eclesiàstic, per a poder-ho fer. Aquesta qüestió queda establerta a les Corts de 1403, 195 mentre que per a les viles reials s’estableix un segle després. Així i tot, moites poblacions s’endeutaven fins al punt de no poder pagar regularment les pensions, moment que aprofitaven els creditors censalistes per a presentar una demanda al governador perqué ordenara l’execució del pagament de les poblacions moroses. Una pragmàtica d’Alfons V de 1427, beneficiosa per a les poblacions insolvents que podien eludir les execucions al·legant certes exempcions, va ser revocada molt aviat per un fur de 1428, que establia que sols podia posar-se exempció a un manament executori si abans de 10 dies es provava per «instrument pùblic o altra pública o autèntica scriptura»; en cas contrari, el jutge podia continuar i acabar l’execució. 196 Sovint les execucions implicaven l’embargament de possessions dels veins. A fi que aqüestes no repercutiren en un perjudici socioeconòmic de la població, els governants locals adduïen motius de despoblació o altres per tal d’evitar les execucions. Una famosa pragmàtica –coneguda com «la pragmàtica dels censals»– de 1444, feta fur a les Corts del mateix any, prohibía exposar aqüestes al·Iegacions, tret de les condicions establertes pel fur de 1428, i obligava que es compliren les execucions. 197 No obstant això, moites poblacions continuaven objectant despoblació i les execucions per pensions de censals implicaven embargaments sobre les propietats dels veins. Així, en 1468 els creditors censalistes d’Albocàsser van accedir a realitzar una concordia pel pagament dels censals a fi d’impedir el despoblament de la vila, encara que, en 1470, diversos creditors feren «empares en les bèsties, robes, diners e béns de alguns vehins». 198 L’any 1473 na Isabel, muller de Garcia de Lòriz, aconseguí del governador un manament executori contra la vila de Callosa per les pensions d’un censal que se li devia, però no obtingué el cobrament i apel·là al rei, el qual envià un oficial a embargar els béns necessaris per a satisfer el pagament i, encara més, si en arribar al poble aquest trobava les portes dels veins tancades, podria acudir al batlle o a qualsevol altre oficial perqué les fera obrir i, si no en trobava cap, d’oficial, tenia permis per a trencar les portes, tot a fi d’efectuar els embargaments per a pagar les pensions. 199

La llista de la casuística d’aquest fenomen a les darreries de l’edat mitjana pot ser molt Ilarga, atesos els nombrosos casos enregistrais en les séries de Governació i de Reial Cancelleria a l’Arxiu del Regne de València, però nosaltres només volem remarcar aci un fenomen: davant Pimpagament de les pensions dels censals pel municipi, els creditors censalistes realitzen embargaments sobre els béns dels veins, qüestió lògica si tenim en compte que el creditor no sol ser resident en la mateixa població insolvent. Com veurem, en el segle XVII, a la ciutat de València una mateixa fallida local es resol de forma totalment diferent.

València en el segle XV, malgrat que havia duplicat el seu endeutament, 200 podia fer front sense problèmes als interessos dels crédits. De fet, la seua solvència queda corroborada en els préstecs que la ciutat concedeix als reis Alfons V, Joan II i Ferran II, 201 ’de forma que Ernest Belenguer veu en el fet un paral·lelisme entre aqüestes concessions a la monarquía i la pujada en les despeses municipals per pensions de censals, de manera que «la inflació censalista deu bona part de la seua existència a les peticions constants del numerari valencia», 202 tot afavorint un grup social de rendistes que inverti ren capital a cens. Nosaltres dubtem que hi haja una relació tan estreta entre préstecs a la monarquía i capital censal carregat en el segle XV. Com ja hem vist, per a un période curt del segle XVI, el motiu del carregament de censals és l’avituallament de la ciutat. Per altra banda, en època dels Trastàmara, també es podia recorrer a les taxes per tal de recaptar capital i no acudir exclusivament al carregament de censals. La causa que ens indueix majorment a infravalorar el fet que la ciutat va recorrer als censos és un balanç realitzat a la segona meitat del segle XVI, en el qual se sumen totes les quantitats que la ciutat té carregades a censals per préstecs al rei entre 1426 i 1560: el capital pujava a 133.167 lliures, 12 sous i 8 diners, pel qual la ciutat pagava una pensió de 8.877 lliures, 16 sous i 9 diners. 203 Xifres baixes si les comparan amb les quantitats carregades per l’abastament o amb les despeses per pensió de censals anuals –per exemple en 1550-1551 es pagaven 69.715 lliures. 204

Tant els préstecs a la monarquía com les subvencions per a l’abastament són els arguments frequents utilitzats per a explicar la causa de l’endeutament municipal. Ara bé, com hem analitzat adés, nosaltres considerem que la causa resideix en la pèrdua del poder adquisitiu de les rendes municipals, que fa que la ciutat haja d’acudir ais crédits per a efectuar una activitat econòmica i social com és l’abastament, que ha fet sempre. Una altra qüestió és donar una explicació vàlida de per qué la ciutat ha perdu t el poder adquisitiu de les seues rendes. Considerem essencials tres factors per a compréndre aquest fenomen:

1. Una part dels ingressos –els impostos sobre la carn i el blat– es realitzen sobre unitats o mesures de pes i no sobre el valor econòmie, cosa que no és molt problemàtica en el segle XV, quan hi ha una lleugera estabilització en el nivell de preus; però en el segle XVI, quan es produeix la gran pujada dels preus, malgrat que augmenta també el consum, les rendes d’aquests ingressos perden rapidament el seu valor adquisitiu. El fenomen no s’hauria produit si les cises sobre la cam i el blat —précisément els dos productes pels quals es carreguen censals– hagueren estat establertes sobre el valor dels productes. Les cises del vi i de la mercadería sí que están imposades sobre el valor economie.

2. La reticencia de la monarquia i de la mateixa ciutat a augmentar la càrrega fiscal municipal, cosa que deixa com a única via d’escapada l’endeutament de la ciutat.