Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

Més seriosa va ser la proposta de la ciutat feta l’any 1702. Els jurats, el racional i el síndic van elaborar un pia a llarg termini per a desendeutar la ciutat i el van proposar al rei per a la seua aprovació. Abans d’explicar aquest pía hem de tenir en compte una sèrie de dades économiques: la ciutat devia més de 4.300.000 lliures entre capital i interessos endarrerits, els censos vells pujaven un capital de 2.150.000 lliures, els censos nous importaven de capital unes 260.000 lliures, i les seues pensions anuals 13.000 lliures; tots els censos es pagaven al 5 %, encara que els vells, per manca de liquiditat municipal, sols es pagaven al 2’5 %, i es quedava a deure l’altra meitat, a més que no es pagava Fanualitat sencerai es portaven 20 anys d’endarreriment –des de 1682–, i només s’amortitzaven 16.000 lliures anuals. La ciutatjahavia fet un esforç per amortitzar capital i, des de 1660 havia lliurat nominalment 900.000 lliures, encara que no va desemborsar reaiment aquesta quantitat gracies a què la competència entre els mateixos creditors va comportar la renúncia, per gran part d’aquests, a les pensions degudes i, fins i tot a un 22 % del capital. No obstant això, la ciutat encara estava molt endeutada, i ara els creditors que restaven no estaven disposais a perdre part del capital, però, a més a més, les comunitats eclesiàstiques, els vineles i les obres pies tenien prohibida la cessió dels interessos que els pertanyien. Davant aquest panorama, que sols comportava un progressiu augment del deute, encara que no es carregaren més censos, perqué els endarreriments de les pagues de les pensions pujaven anualment, la ciutat va proposar el pia següent: aplicar les 16.000 lliures de quitament de censals vells ais censos nous, de forma que elimináis aquests en uns 13 anys s’aplicara tota la suma –les 16.000 lliures i les 13.000 que es pagaven per pensions dels censos nous, en total 29.000 lliures– a l’amortització de censos vells. El pía oferia tres modalitats: la primera, en cas que els creditors volgueren perdre alguna part de les pensions vençudes; la segona, que volgueren perdre totes les pensions, i la tercera, que no en pergueren cap. Bàsicament, si es perdien les pensions i no se’n pagaven més en el futur, cosa queja suposava una gran ruïna per als creditors, si s’aplicaven les 16.000 lliures al quitament de censos vells, farien falta més de 134 anys per a amortitzar el capital, però, si s’aplicaven al lliurament dels censos nous i posteriorment es col·locaven les 29.000 lliures al quitament dels vells, s’amortitzaria el capital en 78 anys. 230 Tots aquests anys serien necessaris per quitar uns 2.410.000 lliures de capital, sensé tenir en compte que ja durant 1702 es devia quasi la mateixa quantitat de pensions, a les quals, evidentment, haurien de renunciar els creditors, a més de renunciar també a les que esdevindrien fins a l’amortitzacio total. El pla no va ser acceptat pels creditors; recordem que un col·lectiu important, els eclesiàstics, vivia d’aquestes rendes.

El pia municipal esmentat reflecteix la precarietat de la hisenda de la ciutat de València a les darreries de l’època foral. Situació llastimosa a la qual arriba per diversos factors: la pèrdua del poder adquisitiu de les rendes, una política d’abastament insostenible i una pèrdua d’autonomia per tal d’adoptar mesures que li permeteren la solvència econòmica –com imposar noves ci ses. D’aquesta manera entra el municipi valencià a l’època borbònica.

1. A la Corona castellana tenim l’evidència de Cáceres com a cap de vuit comunitats. Antonio José Sánchez Pérez, Poder Municipal y Oligarquía. El Concejo cacereño en el siglo XVII. Cáceres, 19 87, p. 23; José Luis Martín Martín, «La villa de Cáceres y sus aldeas. Notas sobre el origen y mantenimiento de una diferenciación socio-económica», Norba, 1 (1980), pp. 209-218.

També la ciutat de Valladolid fou dotada de terra –mitjançant privilegis– i exercia la seua jurisdicció sobre un àmbit territorial denominat de «las cinco leguas», el qua! abastava els municipis circumdants, tret deis-de senyoriu. Bartolomé Bennassar, Valladolid en el Siglo de Oro. Una ciudad de Castilla y su entorno agrario en el siglo XVI . Valladolid, 1983, pp. 30-34.

Sevilla, durant l’època medieval, tenia jurisdicció sobre un territori de 12.000 quilòmetres quadrats, dividit en dos sectors, un anomenat término sobre el qual practicava un control total, i un altre, més extens, anomenat tierra , sobre el qual tenia establerts impostas. Miguel Angel Ladero Quesada, Historia de Sevilla. La ciudad medieval ( 1248-1492 ). Sevilla, 1980, p. 65. Carmona disposava d’un ampli territori amb nuclis de població, i des del segle XIV va experimentar un procés de creació de senyorius en el seu terme. Manuel González Jiménez, Cannona en la Edad Media . Sevilla, 1984. També Piedrahita posseïa un domini scnyorial sobre cls llogarets que anaven formant-se al seu terme; Carmelo Luis López, La Comunidad de villa y tierra de Piedrahita en el trá11sito de la Edad Media a la Moderna . Avila, 1987, pp. 153-156. Astorga posseïa un terme amb llogarets sobre els quals exercia la seua jurisdicció anomenat alfoz; José A. Martín Fuentes, El Co11cejo de Astorga. Siglos XVII-XVI. Lleó, 1987, pp. 79-106. Vegeu també de J. Y. Ruiz de la Peña Solar, «Los señorios urbanos en el norte de la peninsula durante la Edad Media», Asturiensia Medievalia, 6 (1991), pp. 205-229. Pel que fa a la Corona d’Aragó observem que per exemple Tarragona tenia uns poblats sota la seua jurisdicció que rebien el nom genèric de les Faldes , Francesc Cortiella i Ódena, Una ciutatcatala11a a darreries de la Baixa Edat Mitjana, Tarragona. Tarragona 1984. De José María Font Rius, «Orígenes del régimen municipal de Cataluña», Anuario de Historia del Derecho Español , 16 (1945), pp. 389-529, i 17 (1946), pp. 229-585.

2. Rúbrica I, «Del Terme del Regne e de la Ciutat de València»; fur n, «Los termes de la ciutat són: entró al terme de Murvedre, que partex ab Puçol; e entró al terme d’Alocau e de Xiva, e de Bunyol, e de Torís; e entró en Munserrat; e entró al terme de Algezira e de Cullera. E de la riba de la mar, sie e dur terme per C milers dintre la mar». Consultem l’edició dels Furs a cura de Germa Colom i Arcadi Garcia, Furs de València , Barcelona, 1970. Una configuració d’aquest mapa ha estat tractada per Rafael Narbona Vizcaíno, Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas. 1239-1418 . València, 1995, p. 146.

3. Arxiu Municipal de València (AMV), Renda de Propis i Arbitris, vol. I, caixa 1280, s.f.

4. AMV, Renda de Propis i Arbitris, vol. II, caixa 1280, document 1.

5. Ibidem.

6. Rúbrica I, fur V. Açò es va establir a les Corts de 1510 a petició del braç reial.

7. Aureum Opus (AO), privilegi IX de Jaume I.

8. Rúbrica H, fur II i III, de Jaume I.

9. Rúbrica II, fur IV i V, de Jaume I. Qüestió que degué motivar molts problèmes, com ho demostra que en unes corts posteriore, celebrades el 1283 per Pere III, s’ordenara als carnissers que no mantingueren el bestiar pasturant per terres conreades i vinyes, si no era amb la voluntat de l’amo.

10. Aquesta franquesa de la ciutat de València –empriu o dret d’ús comunal– fou pertorbada pels llogarets de la vila de Terol (rúbrica II, fur VI) i per altres poblacions del Regne de València, en mans de nobles i eclesiàstics, fet que motivà una sèrie de sentencies que confirmaven el dret de la ciutat, com la de Joan I, del 3 defebrerde 1374 (AO, privilegi HI de Joan I), o la deirei Martí, promulgada en les Corts de 1403, que establia: «En nom de la Sancta Trinitat, per tolre tota matèria que·s pogués dir abús, o mal ús, en la pràcticha dels emprius o erbatges o pastures, que·ls bestiars dels vehins de la ciutat de València o del terme, vel de contribució general de aquella, per furs e privilegis han, els pertany haver franqueses per tot lo règne de València, e per dar forma o manera en lo usar dels dits emprius cesse tota frau, ordenam ésser fetes e observades les coses en los présents e dejús scrits capítols contengudes ...» (rúbrica II, fur IX). Posteriorment aquesta sentència será confirmada per Alfons el Magnànim el 1418 i el 1428 (rúbrica II, fur X i XI); pel lloctinent Joan el 1446 (rúbrica II, fur XIII) i per Carles I el 1542 (rúbrica n, fur XV).